Albert Claret (Barcelona, 1986) és un jove producte de l’associacionisme, per això parla de les organitzacions juvenils amb orgull i coneixement de causa. A través del seu primer llibre, Tot el poder als joves! (Edicions Els Llums), aspira a “trencar les parets de vidre” d’aquest mundillo -el de les entitats juvenils- per difondre un discurs que en aquests cercles porten anys teixint: política juvenil, participació, apoderament… El llibre és un cúmul de pinzellades -àmpliament documentades, això sí- que van des de trencar el mite dels ni-ni fins a reivindicar la bona salut de l’associacionisme català. Claret és llicenciat en història per la UAB i actualment presideix el Consell de la Joventut de Barcelona (CJB).
Si el llibre té la intenció d’ampliar el debat més enllà de l’entorn de les entitats juvenils, és perquè no s’ha aconseguit que el discurs quallés entre les principals capes del jovent?
Sí, però el problema no és de la joventut. Hem de superar aquest clixé. Les enquestes de participació política demostren que el seu interès per participar és el mateix que el dels adults. El que passa és que som una societat amb poca cultura democràtica, on l’estrany és el que s’organitza, a diferència d’altres països. Un exemple: si agafes la gent més activa socialment i políticament entre 18 i 25 anys trobaràs que un percentatge molt important ha participat de petit en un agrupament escolta o un esplai. Això demostra que hi ha trajectòries associatives i participatives que es poden traçar, el que passa és que hem d’interioritzar l’hàbit de participar i construir en col·lectiu.
Els joves participen molt més en moviments socials, entitats i plataformes que en partits polítics. Per què?
No tinc cap problema amb l’existència dels partits polítics, però sí amb que tinguin el monopoli dels processos de decisió política. Hem de fer compatible la democràcia representativa amb els sistemes de participació directa. Però això l’edifici institucional ni s’ho planteja… O s’amotllen a la demanda actual o acabaran desbordats, com ja els va passar el 15-M. Quan una persona jove veu la necessitat de prendre part en la societat ni se li passa pel cap afiliar-se en un partit polític, sinó que opta per evidenciar-se com a agent polític, per exemple, acampant en una plaça. La major part del jovent està desconnectada de la presa de decisions i quan s’activa políticament l’única solució que té és organitzar-se com a contrapoder.
Les eclosions de malestar social, com el 15-M, es van repetint en el temps perquè les noves generacions de joves senten la necessitat d’expressar-se en el seu moment?
Hi ha una part que sí, perquè la joventut acostuma a tenir plantejaments més contestataris. També és més fàcil que la gent jove surti al carrer perquè no acostuma a tenir una família al darrere, o perquè viu un 50% d’atur. Les condicions ho faciliten. Però crec que hi ha un altre factor -potser és un clixé- i és que els joves d’entrada veiem allò que caldria canviar perquè no estem tan amotllats o no ens hem resignat prou.
El llibre demana tot el poder als joves. Qui decideix actualment sobre els joves?
Els agents institucionals. En principi són representants democràtics -que ja de per si liquiden qualsevol altra participació- però és que a més ara sembla que ja ni ells tenen la sobirania, sinó que ve de dalt: FMI, UE… Tot el poder als joves, de fet, és un crit generacional, per mirar d’encaixar tota la gent d’entre 16 i 25 anys exclosa de la vida pública i social, però a la vegada és una demanda de tot el poder als ciutadans. Va en aquestes dues línies. No és només una lluita dels joves, es tracta del reapoderament popular.
Segons apuntes al llibre, aquesta exclusió dels joves és “programada”. Per què?
La joventut, per defecte, és la principal porta d’entrada al mercat laboral, així que si els desregules les condicions laborals pots provocar en molt pocs anys un efecte corruptor enorme sobre el mercat de treball. L’atur juvenil ha estat sistemàticament el doble del dels adults. Ha jugat un paper estructural en el model de creixement econòmic. Però més enllà d’això serveix d’excusa per a successives reformes del mercat laboral en la línea de flexibilitzar les condicions, abaratir costos. I això ha passat amb governs de tots els colors.
I ve de lluny. Les ETT…
Clar, la llei de les ETT és del 94. I són el paradigma de la desregulació. Llavors el PSOE deia que contribuïria a donar més feina als joves, que serviria per destensionar l’atur juvenil però sense estendre la temporalitat ni precaritzar les condicions. És innegable que han portat pressió sobre el mercat de treball privilegiat, que tenia drets heredats i que ara està castigat per ERO massius. Ara la gent entra al mercat de treball desprovista de qualsevol dret. I això passa amb els joves, les dones i els immigrants. Són camps de proves que creixen a mesura que s’eixampla el jovent. L’edat adulta està en extinsió, perquè si associem joventut amb precarietat, inestabilitat i incertesa, sembla que d’aquí uns anys els joves arribaran als 40.
L’allargament de la joventut sovint l’hem relacionat amb la immaduresa. Com el baix nivell d’emancipació o fins i tot el fenomen dels ni-ni. És immaduresa o precarietat?
Precarietat. Totalment. I les xifres són escandaloses. Sobre emancipació, en el millor dels casos a Catalunya, l’any 2007, es va arribar a que poc menys d’un 30% de joves entre 16 i 30 anys havia aconseguit marxar de casa. Avui hem tornat a indicadors de 2003. Però és que ja el 2007 la quota era ridícula comparada amb estàndards europeus, per no parlar dels escandinaus, que amb el seu sistema de beques per estudiar menys del 2% dels joves viuen a casa els pares. Això té a veure amb el nostre sistema de benestar, que no té en compte l’ajuda a les famílies. Ha acosneguit un bon nivell en educació i sanitat, però tot el que fa referència a la dependència, a les ajudes a mares solteres, a l’autonomia de les persones… És inexistent. És un sistema molt Mediterrani, en el qual la família sempre carrega amb aquest tipus de dependències.
I els famosos ni-ni, han existit mai tal com ens els han explicat?
El ni-ni, que no estudia ni treballa, ni en el mercat laboral regulat ni en negre, ni està en la formació reglada ni en cap altra, ni busca feina ni té cap tipus de responsabilitat famíliar ni cap persona a càrrec… El jove que no fot res perquè no li surt dels nassos és un fenomen marginal. Estudis molt seriosos demostren que està per sota del 2% del volum de la població juvenil, i respon a un perfil de desintegració social molt gran. És una absoluta minoria. Però la demonització de la joventut és una cosa que, per qüestions culturals o antropològiques, genera interès. Als anys 80 eren els vaquilles i la generació perduda, després van venir les pandilles -els skins, els latins…- i ara s’ha buscat l’enèsim estereotip de contravalors entre el jovent. Una porció minúscula convertida en un fenomen. A més el programa que ho va propulsar es deia Generación Ni-Ni.
Sí, a La Sexta.
A més a La Sexta! Donant-li a aquest problema un caràcter generacional! És el que més va indignar a tothom. No hem de permetre que continui campant aquesta imatge, però molts representants polítics hi contribueixen: l’exconseller d’Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, dient que els joves anessin a servir cafès a Londres; o l’actual, Felip Puig, dient que hem perdut la cultura de l’esforç. Hi ha una mena de consens social: als joves se’ls pot insultar i no passa res. Hi ha un discurs que sosté que els joves s’ho mereixen perquè no han fet res. Això és culpabilitzar la víctima.
Les polítiques de joventut han de girar a l’entorn de treball, habitatge i educació?
Hi ha hagut la discussió… Per mi la proposta és de polítiques emancipatòries. La cosa ja no va de que tinguem un problema amb amb l’habitatge, sinó que és global, és una exclusió que afecta a molts àmbits. I es tapa dient que tenim molta oferta, d’oci consumista, però per a què serveix? Què em dóna el Carnet Jove? Port Aventura? Aquestes són les polítiques? ‘No et queixis, que pots anar a La Molina a meitat de preu’? Tot això podria anar a garantir que les persones que estan tirant un projecte de vida endavant puguin accedir a un habitatge. Però tenim els drets conculcats a la realitat socioeconòmica. Si fem la mateixa feina que un altre però tenim vint anys menys, cobrem la meitat i no passa res. Vivim cinc persones en un pis i no passa res. Tornem a casa els pares i no és cap drama. Això és un fracàs social brutal. Igual que la gent que marxa a l’exili sense tenir oferta de feina. Això és un fracàs diguin el que diguin. Estic fart de sentir opinòlegs i polítics que diuen que marxen per enriquir-se.
Però és cert que no es pot quantificar la gent que marxa per obligació.
Sí que es pot però no es vol! Una de les grans guerres del CJB amb l’Ajuntament ha estat només perquè acceptessin que és una realitat. En comptes d’acceptar-ho parlen de mobilitat internacional i no es preocupen de fer seguiment i conèixer les condicions de sortida d’aquesta gent. Que adaptin el seu departament d’estadística per fer-ho. Llavors sabrem quanta gent marxa amb garanties.
Queda clar que els joves pateixen precarietat laboral i desocupació. Però què li diríem a una persona que, major de 50 anys i víctima d’un ERO, busca feina però no en troba perquè és massa gran?
A veure, això es pot donar per dos motius. A vegades les empreses busquen algú amb formació més actualitzada o perfil més nou. Aquí es difícil preveure l’encaix si el seu propi sector i empreses no s’han preocupat del reciclatge. Però també passava fins ara que a una persona de 50 anys, amb dos fills a casa, era impensable que algú s’atrevís a oferir-li feina de 40 hores per 700 euros al mes. En canvi proposar-li a un jove no feia vergonya, perquè se li venia el rotllo de que acabava d’entrar, que cobraria a la llarga… Cal recordar que el 80% dels llocs de treball destruits els primers anys de crisi són de joves, perquè no tenia costos. Ha estat darrerament que ha afectat tots els sectors i que han arribat els ERO i acomiadaments, a partir de la reforma laboral sobretot.
Quina és la salut avui de l’associacionisme a Catalunya?
Millor que la percepció que s’acostuma a tenir. L’associacionisme ha consolidat estructures molt potents amb capacitat d’anàlisi de la conjuntura política i que ha sabut estar a l’alçada del moment. Això ho parlo amb orgull i des de dins. Les associacions són el nervi de la república, entesa com la construcció de la societat. Contrarresten el monopoli. El seu estat de salut és bo, i malgrat tenir marges de creixement petits, ho fan lentament i amb poc risc. Aquest és el seu valor principal. No som el 80% de la població però portem més de 30 anys construint al cosntat de la gent i dels moviments socials.
És suficient l’autoorganització juvenil, o cal vehicular la participació a través de les institucions per poder decidir les polítiques?
L’aspiració ha de ser tenir full de ruta i autonomia propis, i a la vegada influir en la política institucional. Hem d’influir de totes les maneres possibles: treballant al terreny amb les entitats, amb els agents socials i també amb institucions i partits, traslladant-los les nostres propostes i necessitats. La interlocució amb l’Administració és una de les potes clau, però sempre des de la bilateralitat. Perquè hi ha qui es passa la vida dient que els joves han de participar i després no li agraden els joves que participen. Haurien de saber que si es té capacitat d’incidir, també se’n té de corresponsabilitzar-se de les coses. Que no ens diguin que el moviment juvenil no hi és ni se l’espera.
