Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona
Les escoles d’educació especial van néixer com una alternativa possible a la no escolarització dels nens i nenes amb alguna discapacitat, com un pas cap al ple reconeixement, promogudes, en general, per famílies amb prou capital social per reclamar i fer sentir les seves demandes. Mantenir a dia d’avui l’existència d’escoles exclusives per a alumnes amb discapacitat és una anomalia que contradiu l’esperit de la legislació vigent, l’evidència de la plena integració social de moltes persones amb discapacitat i el sentit moral i cultural de la Catalunya del segle XXI.
Els arguments per al manteniment del statu quo, per recurrents i antics, semblen més aviat una excusa per justificar l’opció presa. El primer és que les escoles especials estan preparades, amb professionals experts i recursos adequats, per atendre amb expertesa i atenció individualitzada els nens i nenes amb discapacitat, contràriament a les escoles dites ordinàries (és a dir, les escoles a seques, sense més adjectius), on aquests infants quedarien exposats –suposadament- a la crueltat dels seus companys i a la indiferència o a la incapacitat dels seus mestres. Més encara: s’ha arribat a dir que l’educació inclusiva no seria sinó el sacrifici dels infants amb discapacitat per raons ideològiques, d’una ideologia sense fonament científic i falsament progressista.
El cas és que l’escola obligatòria vol ser, entre altres coses, una iniciació a la vida adulta i autònoma, i a la vida en comú amb persones diferents, des de molts punts de vista, amb les que haurem d’aprendre a treballar, a relacionar-nos, a conviure i a encarar els conflictes que inevitablement es produiran. Quin sentit té excloure un sector de la població d’aquesta oportunitat, d’aquest dret? Quins aprenentatges es deriven d’aquesta separació tant per als uns com per als altres? Per altra banda, totes les escoles han de ser llocs amables i segurs per als seus estadants i és gairebé ofensiu per al professorat donar carta de naturalesa a la crueltat i a la indiferència.
Sembla evident que sense recursos l’escola ho té molt difícil: no només per als infants amb discapacitat; també per als infants que desconeixen la llengua de l’escola, per als infants que no poden comptar amb el suport i l’estima d’una família, per als que viuen en la pobresa o en la indigència… Però és que, per al cas dels alumnes amb discapacitat molts d’aquests recursos, tant materials com personals, ja hi són: alguns estan a les escoles ordinàries, però la majoria estan en les escoles d’educació especial. Seria qüestió de fer un transvasament i, si no fossin suficients, d’incrementar-los fins allà on fos possible.
S’invoca també la manca de preparació dels mestres… El professorat ha de ser competent, això és indiscutible, ha de dominar l’ofici i ha de tenir sensibilitat i humanitat suficient per exercir la seva feina. No cal que ho sàpiga tot! Per començar, quan un nen o una nena tenen alguna dificultat específica o viuen una situació extraordinària, quan arriben a l’escola, ho solen fer ja amb algun diagnòstic i amb informes fets pels professionals que els han atès. A més, les escoles compten amb tota una xarxa de serveis públics i d’assessorament per a aquests casos i, afortunadament, la informació sobre gairebé tot és fàcilment accessible i disponible. El bon professional és aquell que davant d’un problema nou o desconegut activa totes les seves capacitats i recursos per afrontar-lo amb coneixement i eficàcia. La formació més productiva és la que neix de la necessitat, la que és útil per a la pràctica, la que pot ser aplicada i contrastada en el dia a dia de l’escola.
Tot això ve al cas perquè el Síndic de Greuges de Catalunya ha denunciat recentment que “per primera vegada en els darrers quatre cursos, el nombre d’alumnat amb necessitats educatives especials escolaritzat en centres ordinaris ha decrescut (374 menys), i que el nombre d’alumnat escolaritzat en centres d’educació especial ha augmentat (375 més)” i recorda que el nostre país “es regeix pel principi d’escola inclusiva, de manera que, sempre que sigui possible, tenen dret a ser escolaritzats en centres ordinaris i a rebre una atenció educativa adequada a les seves necessitats especials que garanteixi el seu màxim desenvolupament”.
Ve al cas també per una sentència del Tribunal Constitucional espanyol (febrer de 2014) que ordena escolaritzar un nen autista de Palencia en un centre d’educació especial en contra de la voluntat dels seus pares que volen que el seu fill vagi a una escola ordinària, amb els suports que facin al cas (suports que el TC considera desproporcionats o poc raonables).
Resulta, però, que l’educació inclusiva és un principi del sistema educatiu espanyol i català, és a dir, un punt de partida, un requisit, una condició prèvia, i no el resultat d’un procés llarg i tortuós, el punt d’arribada d’un trajecte sense data de finalització, un apunt retòric que no compromet a res i a ningú.
