Societat líquida, compromisos sòlids. En una època de canvis econòmics, socials i culturals profunds, que sacsegen també els fonaments de l’escola i els entorns educatius, el compromís ètic del docent s’ha de convertir en innegociable, com a baula primera d’un engranatge sense la qual no es poden afrontar tots els reptes educatius que planteja aquest nou escenari.
Però “qui ha de promoure aquest compromís?”, es preguntaven aquest dimecres a l’auditori del CCCB diversos actors destacats de l’educació a Catalunya, reunits en una taula rodona de la mà de la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRP). Aquest interrogant arriba després d’un llarg procés emprès pels moviments de renovació pedagògica la primavera de l’any 2011, quan van posar negre sobre blanc el document -encara obert a modificacions- El compromís ètic del professorat, fruit d’un inquietud entre molts mestres per reivindicar el seu compromís amb infants, famílies i escoles en temps de crisi. Aquell document va derivar en un cicle de debats pel territori que havien d’ajudar a comprendre què vol dir ser mestre avui, al llarg de l’any 2012, i que ara han quedat plasmats en un llibre homònim. La seva presentació era l’excusa ahir per reprendre el debat sobre l’ètica i els valors del professorat i qui els ha de fer aflorar.
“Ens en primer lloc una ètica mínima, cívica, que busqui una vida digna i justa”, apuntava Begoña Román, professora d’ètica de la Universitat de Barcelona. Dignitat i justícia, sense anar més lluny, una ètica com a base sobre la qual poder treballar en equip entre mestres i construir, per exemple, el projecte educatiu d’una escola.
El compromís dels docents, segons Román, és diferent al d’altres oficis perquè la figura del mestre, d’una banda, és considerada un referent moral, d’una banda, i de l’altra, no només transmet un producte -en aquest cas el coneixement-, sinó que a més ho ha de fer amb passió. Però a diferència d’altres àmbits, com els hospitals o els serveis socials, la docència no està dotada ni acostumada a espais suficients per debatre dilemes ètics i gestionar conflictes. Per avançar en aquest compromís, Román, que obria l’acte, ha recomanat als centres educatius crear espais de reflexió sobre l’ètica de professió, que permetin “aprendre dels errors i els encerts” dels docents o, fins i tot, que elaborin una agenda d’adopció progressiva de compromisos com a escola. Inclús que estiguin oberts a la pròpia avaluació, “no en clau fiscalitzadora, però sí de destacar virtuds, fortaleses, amenaces…”.
Com es promou el compromís?
“Els valors no s’ensenyen, es transmeten”, arrancava Raül Manzano, un dels impulsors des dels MRP del document sobre el compromís ètic i tot el que ha vingut com a conseqüència. Aquest compromís, segons Manzano, comença per “ser coherent” i per estar obert sempre a la “reflexió col·lectiva”, ja sigui a la universitat, als claustres, o en d’altres espais associatius o de la comunitat educativa.
A nivell escolar, en un centre educatiu, per Agnès Barba -directora de l’Escola Encants de Barcelona-, l’entorn és fonamental per desenvolupar el compromís dels professionals. “No per crear-lo, ja que moltes persones ja tenen una predisposició a adoptar certs valors, però sí per augmentar-ho a través del contacte amb altres persones compromeses”, apunta Barba.
En aquest sentit, Barba explica el cas de la seva escola, on un equip pedagògic -format no només per mestres, sinó per membres directius o famílies- exerceix un lideratge compartit per fomentar el compromís des del centre.
També Eulàlia Esclapès, de l’Institut Salvat Papasseït, considera que el compromís “sovint ja ve de fàbrica” entre molts mestres. Esclapès ha remarcat la importància de demostrar aquest compromís amb els alumnes, per la via de l’estima, principalment, i ha enumerat alguns dels elements que ajuden a reforçar-lo, com són el treball cooperatiu o l’estabilitat als centres docents.
A aquest últim aspecte s’hi ha referit també Montse Ros, secretària general d’Educació de CCOO, que ha aportat entre altres el punt de vista laboral. Des de la dialèctica sindical, Ros s’ha referit al compromís recíproc entre “l’empleat i l’empleador” -entre els mestres i l’Administració-, que s’hauria de basar en el reconeixement de la feina feta pels primers per part de l’Administració.
La formació inicial, sempre present
Com no podia ser d’una altra manera, el debat s’ha desplaçat també cap a la formació incial del professorat, els estudis universitaris d’educació, com a motor per a proveir el sistema educatiu català de mestres compromesos. No en va hi havia a la sala el catedràtic de Teoria de l’Educació de la UB Miquel Martínez, el coordinador del programa de millora per a la formació docent.
“Hi ha un abisme entre la teoria que s’aprèn a la universitat i la pràctica a moltes escoles; hem d’aconseguir que els estudiants facin pràctiques en aquells centres la metodologia dels quals està més a prop d’allò que han estudiat a la facultat”, reivindicava Agnès Barba. Les pràctiques, a les millors escoles. En aquest sentit, Miquel Martínez admetia la distància entre la facultat i la realitat, i aprofundia en que és cert que el compromís de les escoles “depèn massa del voluntarisme de cadascun dels seus mestres”.
Consells per a resoldre dilemes
La professora d’ètica de la Facultat de Filosofia de la UB Begoña Román ha aprofitat la seva intervenció per aportar alguns consells, relacionats amb l’ètica, de cara a la resolució de concflictes als centres, una tasca que, segons ha explicat, tan sols es pot aprendre per la pròpia experiència resolent-los.
Tenint en compte que es treballa amb factors de risc, com són els infants, segons apuntava Román, en qualsevol conflicte s’ha de tendir sempre a estabilitzar. “No intervenir mai per encendre més les posicions, sinó asserenar, buscar d’entrada la calma”, explicava.
En el cas que entrin en conflicte dos plantejaments oposats, i un d’ells atempti contra l’ètica mínima -de vida digna i justa-, descartar aquest últim. “Si atempta contra els drets, no”, sentenciava Román. En cas que cap dels dos s’oposi a cap dret, llavors hauria de prevaldre la posició que garanteixi la sostenibilitat de l’escola, segons la professora.
I que passa quan es contraposen dos drets? “Aquesta és la més difícil. Però in dubio, pro dèbil”, sentenciava Román, “i en aquest cas el dèbil sempre és l’infant”.
