Com tots sabem, per a la vida pràctica és més important saber fer que saber. Els sabers queden relegats als savis i als científics, en canvi, saber fer és bàsic per la nostra vida diària. Per exemple, saber-se el codi de la circulació és interessant, sens dubte, però coincidirem en què saber conduir és quelcom que aprenem amb el volant del cotxe entre les mans.
La primera cosa que ens hem de preguntar els docents és la següent: en quin grau col.laborem amb els nostres alumnes per què ells sàpiguen fer coses? D’acord amb què cert tramat teòric pot ajudar i donar seguretat a aquells que volen executar una feina, però ens orientem en les nostres classes cap a la realització de tasques per part del nostre alumnat? O el que aprenen a fer amb nosaltres són únicament els nostres exàmens?
Coincidirem, en segon lloc, que una de les tasques diàries que tots realitzem de forma ineludible és parlar. Parlem per a comunicar-nos, per aconseguir parella, per tenir feina, per comprar i vendre, per acaronar als nostres fills, però on hem après a parlar? Qui ens ha ajudat a ser capaços en una àrea tan important? La família, d’entrada, és qui ens hi introdueix. Els primers comptes, les primeres paraules, provenen del nostre entorn directe, dels nostres pares, germans, avis… I l’escola, hi participa? Sí, sens dubte, però no de forma suficient. La preocupació pels temaris teòrics ens allunya de la pràctica general, com també de la pràctica de la paraula, escrita i oral i a base de teoria no construïble aconseguim alumnat desinteressat i avorrit.
La pràctica del missatge oral és minimitzada en les nostres aules. Si mirem a la web de TED, podem veure xavals de 10 anys que són capaços de comunicar a una audiència adulta sense cap mena de por, de forma estructurada i, a la vegada, divertida. Quants dels nostres alumnes o quants de nosaltres mateixos som capaços de fer tal cosa?
La nostra cultura escolar està molt centrada en els continguts i molt poc en els procediments. Estem molt preocupats pel saber (la famosa expressió sobre “el temari”) i molt poc per saber fer (“el projecte”), però les nostres habilitats d’oratòria s’haurien d’explotar de forma prioritària. I, atenció!, no és una tasca exclusiva de les àrees lingüístiques. La comunicació és imprescindible en qualsevol de les nostres àrees de coneixement.
