Aquest curs es compleixen 100 anys des que el pedagog Eladi Homs, de la mà de la Mancomunitat de Catalunya, va tirar endavant la primera escola d’estiu per a mestres catalans. Hi havia a Catalunya una necessitat de renovació pedagògica, de compartir experiències entre docents i entrar en contacte amb els corrents educatius punters més enllà dels Pirineus, i aquestes trobades estiuenques van convertir-se en una eina per satisfer aquestes demandes.
En els últims dies, El Diari de l’Educació ha repassat en diversos reportatges els altibaixos d’aquests cursos d’estiu al llarg de tot un segle. Però avui ens preguntem quins són els reptes que afronten les escoles d’estiu del segle XXI. Jaume Aguilar, president de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC), n’aporta algunes claus en una entrevista que mira el present i el futur d’aquest espai centenari de formació docent.
El proper 29 de juny els mestres comencen el seu període de vacances. Alguns milers de docents, tanmateix, seguiran durant una setmana formant-se en les escoles d’estiu. Què els empeny a fer-ho?
La seva professionalitat i consciència de voler fer la feina ben feta. L’escola d’estiu és una activitat de renovació, d’intercanvi entre professionals. Es busca renovar l’escola i fer-la més útil per als ciutadans i per als alumnes. Aconseguir això significa sacrificar dies de vacances en favor de la formació personal i col·lectiva. I fins i tot pagant, perquè ens agradaria que fossin gratuïtes però cada cop rebem menys ajudes públiques.
Què s’hi fa, en les escoles d’estiu? Es va més enllà de la formació que es pot rebre a la universitat o als centres educatius?
Necessàriament va més enllà que la formació inicial, perquè hi participem persones en exercici, que tenim dubtes i problemes que difícilment afloren a la facultat. Històricament hem assumit grans reptes que no ens proporcionava la formació específica dins la xarxa reglada. El reciclatge del català el vam assumir als anys 80 des de les escoles d’estiu perquè era necessari, igual com als 90 ho va ser el treball amb alumnes nouvinguts o amb l’escola rural. I ara potser ens centrem més en l’educació emocional, el coaching…
També s’han caracteritzat les escoles d’estiu per introduir els valors. El compromís amb l’escola pública, amb la igualtat, amb el país… Se segueix mantenint?
El problema és que el departament d’Ensenyament s’ha enrocat ara en la defensa de les competències: lingüístiques, matemàtiques… Hi estan capficats, quan nosaltres creiem que s’ha d’anar més enllà. Per millorar les competències hem de millorar les escoles, introduir-hi valors. Primer hem de fer ciutadans, persones crítiques capaces de viure en societat, i llavors traurem millors resultats educatius. No al revés.
En un moment en què s’ha malmès el sistema educatiu -vegis la llei Wert o les retallades pressupostàries- aquestes trobades formatives també han de tenir caràcter reivindicatiu?
Els mestres som agents educatius i socials, que patim de manera clara no només les retallades i la LOMCE, sinó la pobresa infantil i la de les famílies. Ho veiem a classe, amb els alumnes, que veuen incrementades les seves dificultats i no encaixen en una societat que no els tracta bé. Això ens preocupa, i com a persones que treballem amb nens i joves necessàriament hem de reflectir aquesta inquietud en la nostra feina.
Les escoles d’estiu tenen també un element terapèutic? Acaba el curs, i els mestres es troben per compartir penes i alegries.
Evidentment. Compartir alegries i penes ajuda a consolidar-nos com a persones. Els últims mesos de curs són molt difícils als centres, i el fet de trobar-nos ens ajuda a recuperar la il·lusió i les ganes de fer feina. El compromís del professorat està fora de tot dubte.
Fa gairebé 40 anys de l’aprovació del document Per una Nova Escola Pública, que posava els fonaments de les demandes dels moviments de renovació pedagògica pel que havia de ser l’educació del futur. Què s’ha materialitzat, d’allò?
La major part del que allà s’hi demanava es va posar en marxa en l’època del tripartit. També les grans idees de l’any 86, com les zones educatives territorials, les zones d’escoles rurals, la potència dels projectes educatius… També s’hi plantejava que el professorat pogués ser escollit d’acord amb els projectes dels centres, un tema que ara s’ha impulsat amb el decret de plantilles, encara que no correspon exactament al que demanàvem.
Durant la transició, les escoles d’estiu van néixer de la necessitat dels propis mestres de repensar el model educatiu. Ara, en un moment d’agitació profunda, també els canvis i millores hauran de venir des de baix?
És l’única forma. L’escola o es transforma des de baix o no es transforma. Per moltes lleis que es facin, no farem un altre tipus d’escola si no ens la creiem. Igual com amb poc marge legal vam tirar endavant la catalanització de les escoles, o les zones d’escoles rurals quan no existia normativa. Ara és un moment molt ric d’experiències més enllà del que marca la norma, i hi ha molts mestres que no s’arruguen davant les pressions que pateixen.
Les escoles d’estiu ajuden a difondre aquestes experiències?
I tant, ho estem fent! El pes de l’educació emocional, el treball cooperatiu, l’aprenentatge global… Són qüestions que defensarem. Donarem a conèixer aquestes noves formes de treballar a través de les escoles d’estiu.
En els últims anys ha caigut una mica la participació, però durant dècades han estat al voltant de 10.000 mestres els que han participat de les escoles d’estiu. És molt?
No pretenem arribar al 100% del professorat, però cal tenir en compte que 10.000 mestres són una sisena part del total. I això és una barbaritat. Som un referent important, i això vol dir que ens anem adaptant als canvis, perquè si no la gent no vindria.
