El departament d’Ensenyament va explicar ahir els detalls del pla de servei comunitari que s’implantarà a l’ESO en els propers anys, i que farà que tots els alumnes catalans hagin de prendre part d’alguna activitat de col·laboració amb entitats socials de l’entorn del seu institut.
Aquest projecte, que en alguns casos s’ha titllat de voluntariat, va molt més enllà del que significa aquesta paraula. És el que en ambients educatius es coneix com l’aprenentatge i servei, una proposta pedagògica que permet als joves adquirir coneixements a la vegada que incideixen en la societat que els envolta. Una aposta creixent als centres educatius catalans i que la Generalitat, arran del seu èxit, ha volgut incloure dins el currículum.
Per entendre algunes de les claus de l’aprenentatge i servei entrevistem Josep Maria Puig, professor de la facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona i un dels impulsors del Centre Promotor de l’Aprenentatge i Servei, una plataforma de difusió i intercanvi d’experiències que existeix a Catalunya des de fa casi una dècada, i que ha participat activament en la implantació d’aquest pla en la seva fase pilot, a més de cent centres educatius.
De fet, Puig situa la primera presa de contacte amb aquesta metodologia a casa nostra ara fa deu anys, en una trobada organitzada per la Fundació Catalana de l’Esplai, però els seus orígens es remunten molt més enrere.
Per posar en context el pla impulsat per la Generalitat, d’on ve la idea del servei a la comunitat a les escoles?
A veure, no és un invent d’ara ni molt menys. Segurament ens hauríem de remuntar a finals del segle XIX, amb el pensament pragmatista de John Dewey, de l’Escola Nova, que parlava d’una activitat associada a la projecció social. O en les pedagogies socialistes, com la de Makarenko, que introduïa el treball socialment necessari. També hi juga un paper important l’escoltisme, amb el seu concepte de millorar l’entorn, o dels esplais, que tenen molta tradició a casa nostra. Però el concepte d’aprenentatge i servei com a tal sorgeix als anys 60 als Estats Units.
En què afavoreix aquest mètode a l’educació dels infants i joves?
En primer lloc, es lliga l’aprenentatge a l’activitat pràctica, que és fonamental. Es treballen competències bàsiques i habilitats com la creativitat, la iniciativa, el treball cooperatiu… i a la vegada comporta un estudi de la temàtica en la qual s’incideix. Si la classe decideix col·laborar amb un banc de sang, doncs hauran d’estudiar la composició de les cèl·lules mare, per exemple. A més, és important que aquesta pràctica és de col·laboració ciutadana. És una manera d’aprendre a ser un ciutadà actiu.
La idea que l’escola forma persones.
Exacte, la formació en valors. I, de fet, la gran força de l’aprenentatge i servei és que aconsegueix lligar l’adquisició de coneixements i valors.
La consellera Rigau va dir ahir que un dels objectius del pla és combatre el fracàs escolar. És una eina que serveixi per a això?
No tenim estudis que ens diguin que afavoreix la reducció del fracàs, però en tenim indicis clars. Tots els professors que han participat en les proves pilot diuen que l’increment de motivació dels alumnes és notable. I que un volum important dels qui hi participen milloren els seus resultats educatius. Això es dóna sobretot perquè els alumnes s’enorgulleixen del que han fet, i això es tradueix en tota la seva activitat escolar. I això va en la línia d’incidir que la lluita contra el fracàs no es lliura amb més hores sinó amb més valors.
Aquesta major motivació també es converteix amb una major participació en societat?
Aquesta és la pretensió. I s’aconsegueix, primer perquè d’entrada amb l’activitat ja participen en societat: l’escola ha de sortir al carrer a fer accions, per petites que siguin. I, com tot en l’educació, quan plantes una llavor a la llarga se’n recullen fruits. I en tenim indicis: molts joves després d’aquesta experiències acaben sent voluntaris de les entitats en què han treballat.
Fins ara depenia dels centres, però ara serà obligatori per a tots els instituts. Com ho veu?
Ho veig bé. A l’escola tot el que fem ho fem tots. Amb flexibilitat, sí, però quan fem matemàtiques o música, ho fem tots. Perquè ha de quedar clar que l’aprenentatge i servei no és un voluntariat, és molt més, és una activitat pedagògica. Però sí que hi veig algun risc, com que la seva ampliació a tots els centres acabi degradant el model, o que no sigui prou madur com per quedar sotmès als vaivens dels Governs de torn.
A l’hora d’escollir un servei comunitari, com se selecciona?
Una possibilitat és que el professorat analitzi l’entorn i consideri les mancances del seu barri, i a partir d’aquí es pensi un projecte amb els alumnes que els posi en contacte amb entitats que els obrin espais de participació. L’altra opció és que els professors i les entitats preparin un projecte i el donin precuinat als estudiants. Les dues opcions són més o menys necessàries.
Vostè comentava que les bases d’aquesta proposta es troben en el segle XIX, i que moltes teories pedagògiques l’avalen. Per què no ens hi hem posat abans?
La veritat és que no ho sé. Potser perquè el nostre país ve del franquisme. Fins fa relativament poc l’escola vivia tancada en si mateixa, projectes com aquests eren impensables. I quan s’obre, les primeres onades de relació amb l’entorn han estat per rebre: alumnes que van al teatre, al museu, que reben material d’ONG… Això està bé, però s’ha de sortir a col·laborar. El que han de fer les entitats socials és no donar res als nens i nenes, sinó demanar-los coses. Aquest és el canvi.
Es pot aplicar a totes les edats?
Sí, tot i que s’ha de buscar un servei adequat a l’etapa. Sempre garantint que sigui un servei útil a la comunitat. No pot ser comèdia. I que sigui formatiu, tinguin l’edat que tinguin. Però clar, ara es comença amb les que semblen més idònies, que són els joves, que tenen més autonomia, capacitat de mobilitat…
