Aquest és un article publicat a eldiario.es
El major negoci de la indústria editorial, almenys al nostre país, apel·la a l’educació: són els llibres de text i les lectures recomanades. Pla Lector, així anomena l’Administració aquestes imposicions mafioses que en realitat exploten la inòpia adulta i li donen ales cap a un futur lampedusià. Els nens amb un interès espontani per la lectura també acudeixen a fenòmens de temporada que si bé sovint resulten ser sembra de la publicitat, moltes vegades són intuïcions imprevistes que estem molt lluny de desentranyar. I després hi ha els còmics.
Els còmics són una cosa que Umberto Eco els va robar als nens, però el còmic infantil continua sent un dels àmbits on el mitjà és capaç de donar el millor de si mateix. Per alleujar una mica l’atròfia de la imaginació que pot suposar la tornada a l’escola, i obviant mortadel·los, tintins i altres clàssics permanents, així com els manga normalment associats a sèries de televisió, heus aquí alguns títols, sense pla lector ni pla res, d’eficàcia provada per als més menuts.
Hora d’aventures
Per educar el nen en la sensatesa de la desobediència res millor que començar per una història de pirates. Sardina del espacio (Planeta Junior) és una absurda hora d’aventures (potser més mesurada en ironies) on una tripulació solca els cels reparant males passades de monstres i dolents i fent, en definitiva, el que fan els nens, salvar l’univers cada dia. Es tracta d’un dels treballs menys coneguts de Joann Sfar (en col·laboració amb Emmanuel Guibert i Mathieu Sapin), un autor que es pren molt seriosament el còmic perquè ho reconeix com el mitjà que el va construir. D’ell són més populars i igualment recomanables sèries com Petit Vampir (no confondre amb el personatge literari d’Angela Sommer-Bodenburg) o la saga de la Masmorra, un projecte faraònic compartit amb Lewis Trondheim (i tropocents dibuixants convidats) que es bifurca en diversos estadis temporals entre la fantasia medieval, el divertiment i l’entretela vuitcentista. I que no se sap si és primer per a adults o si ho van descobrir els nens.
Si esmentem Trondheim és inevitable recordar que en tenim acabada de fer nova sèrie, Ralph Azham (Norma), on, com de costum, el sentit de l’aventura s’entén en tota la seva puresa: la plena responsabilitat d’un sobre si mateix com a somni de llibertat. Gaudides les tres entregues disponibles d’aquesta fantasia heroica amb protagonista maleït (un ànec amb la clarividència de saber quants fills tindrà la gent) i empolvorada de la quantitat precisa d’humor, romanç i tragèdia aleatòria, ja es pot certificar que Trondheim ha tornat a fer-ho, també transcendint en molt, sense desvirtuar-la, la dimensió infantil que aquí preteníem tractar.
Centrem-nos. En la mateixa línia de dibuix desimbolt i narració instintiva que practiquen Sfar i Trondheim, Artur Laperla, dibuixant que ha entonat el món de la infància en àlbums per a adults com Dream Team (amb Mario Torrecillas al guió), té en el seu haver un vanitós superheroi a qui el seu arxienemic va aplicar un raig patatizador que el va convertir en tubercle. Les aventures de Superpatata, que ja coneix tres àlbums, estan recomanades per a majors de 6 anys en el catàleg de Mamut, un segell de Bang Ediciones que va aconseguir el premi Jeunesse 2014 a l’últim Festival de Còmics de Lió i que divideix la seva producció per edats partint dels pàrvuls. Per això compta amb noms d’altura del còmic nacional com Alex Fito, Juan Berrio, Pep Brocal, Fermín Solís o Miguel B. Núñez, que confeccionen primer llibres sense paraules, perquè els petits es familiaritzin amb l’assumpte de la seqüencialitat, i poc a poc van introduint complexitat i modulant gèneres com l’aventura o la ciència-ficció.
Si el que es vol és sumar a la lectura el joc il·lusori, Curiosón. Viaje al corazón del oceano (Fulgencio Pimentel), de Matthias Picard, és una d’aquelles rareses que els posarà tèbia als nens la glàndula pineal, exercici molt adient per somiar ben somiat fins i tot despert. La peripècia contemplativa d’un petit bus barroc que, amb la seva proposta en tres dimensions (el volum inclou un parell d’ulleres anaglífiques per plançó i progenitor), té molts números per convertir-se en un d’aquests llibres-talismà que pares i mares poden arribar a avorrir.
Joves carrosses
Abans de donar-se per derrotats, aquests grans tenen l’oportunitat de recordar què dimonis era tota aquella intensitat acudint a Lo primero que me viene a la mente (Astiberri), l’últim treball de l’alacantí Juaco Vizuete, que en forma de narració fragmentària i donada als vaivens -com la mateixa memòria- qualla la construcció d’un home en un exercici similar al que Blutch havia realitzat en El pequeño Christian (Norma). L’operació, recurrent en autors quarentons, és més complexa del que sembla, però Juaco aconsegueix significar-la amb naturalitat aparent, eludint el fetitxisme sentimental i fixant amb vivesa no només els records del nen sinó el seu estranyament, la seva intriga i el seu mal de panxa.
I és que només hi ha un sentiment que l’adult pugui assaborir millor que el nen: la nostàlgia, que en general emergeix infundada però que en el cas dels còmics tantes vegades cobra sentit. Almenys així ho demostren les recents edicions integrals de títols com Johan y Pirluit (Dolmen Editorial), sèrie de Peyo on a finals dels anys cinquanta van néixer com a secundaris els barrufets, o el Todo Umpa-pá (Salvat) d’Uderzo i Goscinny, pell vermella i ancestre immediat d’Astèrix que manté el múscul a mig segle de la seva creació.
