Diuen que no hi ha diners. Aquest curs, però, l’aplicació de la LOMCE s’emporta 142,6 milions d’euros. Sí, per posar en marxa una Llei que només va comptar amb el suport parlamentari del PP, que ha estat àmpliament contestada per la comunitat eductiva i que molts centres -i fins i tot algunes comunitats autònomes- han iniciat una campanya d’objecció per no aplicar-la. A més, aquesta reforma tindrà un recorregut ben curt i es quedarà a mig camí, doncs tot fa suposar que amb una més que probable pèrdua de la majoria absoluta per part del PP els altres grups parlamentaris ja han anunciat que la paralitzaran.
No insistirem amb les crítiques en l’anomenada lLei Wert -ja s’ha fet prou en aquest diari- pel seu caràcter segregador i reaccionari: un retorn al túnel del temps. Però sí que volem fer un parell de consideracions que hi tenen relació. La primera té a veure amb el trasbals que representa pels centres el fet d’estar reformant contínuament el sistema educatiu: sembla que cada ministre porti a la butxaca una reforma que vol imposar per passar a la història. Per què no s’estableix d’una vegada un pacte educatiu entre els diferents agents polítics, socials i educatius per donar estabilitat al sistema? Es tractaria de fixar uns acords mínims a partir dels quals cada centre pugui desenvolpar el seu propi projecte i acordar què i com s’ensenya.
La segona consideració posa de relleu que mentre es gasten inútilment aquests diners -es tracta d’una de les pitjors inversions en la història de l’educació-, la despesa disminueix en aspectes clau per garantir l’equitat i la qualitat de l’ensenyament. Veiem-ne només uns exemples. A l’Educació Compensatòria -es a dir, als programes i actuacions pels alumnes socialment més desfavorits- s’hi destinaran l’any 2015 només 5,2 milios d’euros, quan l’any passat van ser 70 milions. D’altra banda, la quantia de les beques ha baixat, doncs si bé ha augmenta el nombre de beneficiaris ha disminuit l’assignació en un 10%. Cal dir que Espanya és a la cua dels països de l’OCDE en beques: hi dedica un 0,11% del PIB davant de la mitjana del 0,29%. Dos proves prou evidents de l’escassa sensibilitat social del Ministeri d’Educació pel que fa a la igualtat d’oportunitats i a la inclusió social.
Un tercer exemple té a veure amb la partida de la formació del professsorat, que baixa un 13%. Una nova estocada a un dels aspectes bàsics per garantir la qualitat de l’educació, i que s’afegeix a la degradació de les condicions de treball del professorat amb la política de retallades de llocs docents, disminució dels salaris i augment del nombre d’alumnes per aula. Tot plegat, forma part d’una política molt coherent que, des de fa uns quants anys, ja s’aplica a la Comnidad de Madrid, el laborari d’experimentació de les polítiques educatives del Partit Popular.
