Francesc Imbernón és catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Barcelona
L’any 2007 es regula, en aplicació de la Llei Orgànica d’Educació (LOE) de 2006, que per accedir al professorat de secundària s’ha de realitzar un màster oficial de 60 crèdits durant un any. S’eliminava el famós CAP vigent des de 1971, que era com una formació que va patir tot el que pot patir una mala formació.
També és veritat, que a l’inici, el CAP no era el que va arribar a ser per múltiples problemes, molt analitzats en la història de la formació, en els quals ara no entraré. Era incomprensible que no es reformés la formació inicial del professorat de secundària, amb tant de temps i amb tants canvis de tota mena. Val a dir que també hi va haver experiències pilots interessants, que tampoc han servit de res. S’havia d’acabar amb què els professors fossin uns llicenciats que ensenyen, predominant un pensament espontani vinculat a la seva experiència anterior com a alumnes. Tardar 36 anys en modificar la formació d’aquest professorat crec que ha estat un dels mals que s’ha fet a l’educació en aquest país.
Però no interessava molt la seva formació inicial. Es pensava que sabent el contingut de l’assignatura un ja era capaç d’ensenyar, malgrat fa anys que ja se sap que no és suficient i ho han patit moltes generacions. Per aquest motiu, la formació inicial del professorat de secundària va ser feble durant tants anys. Tot això denotava una gran despreocupació i una falta de voluntat de les administracions per assumir que ensenyar a secundària era complex, i que els canvis havien estat vertiginosos, amb un alumnat que viu situacions problemàtiques diverses. I quan va sortir el màster, va ser benvingut. Pitjor que l’anterior formació no podria ser. I ara no saben què pensar sobre aquesta darrera afirmació.
I al cap de poc temps d’implantar-se a les universitats el màster ha estat molt criticat. Què ha passat quan era una vella demanda de tothom que es dedicava a la formació?
Des del meu punt de vista, el màster va néixer amb problemes. El primer va ser l’excessiva regulació del Ministeri en l’organització del seu currículum. La seva concepció partia d’un pressupost molt antic i discutit, que la formació del professorat s’ha d’estructurar en tres blocs. En el primer, s’imparteix la ciència bàsica o disciplines sobre les quals descansa la pràctica educativa, que en el màster es diuen matèries genèriques. En el segon, una ciència aplicada que es deriva dels procediments de diagnòstic i solució de problemes, que apareixen en el màster com a matèries específiques. I per acabar, les habilitats pràctiques que es relacionen amb la intervenció, que deriva del coneixement bàsic i aplicat, o sigui, les pràctiques. Això fa anys que està qüestionat a la formació del professorat i l’alternativa és pivotar sobre la pràctica i, a partir de ella, generar un currículum més adequat al context. I per més inri en el màster hi ha un gran pes de la part específica amb el perill de tornar a tractar continguts estudiats al Grau.
El primer problema, per tant, és la no adequació d’un currículum a la formació del professorat de secundària del segle XXI. Ensenyar a secundària s’ha convertit en una professió molt difícil. Els avenços de la ciència, de la psicopedagogia, de les estructures socials, la influència dels mitjans de comunicació de massa, els nous valors… repercuteixen en una professió que se sent incòmoda en un marc d’incertesa i canvi, i en classes amb adolescents molt diferents de quan els professors ho eren.
És obvi que el professorat de secundària ha de dominar els continguts, i per això s’ha d’establir un sistema que li permeti estudiar durant uns quants anys les àrees de coneixement, però també és cert que necessita assimilar uns coneixements psicosociopedagògics, que precisament seran els que necessitarà més en la seva etapa professional. I això és una mica dubtós en aquest màster amb aquest currículum.
I a més com hi tanta demanda degut a la crisi (ser professor o professora pot ser una sortida laboral en molts graus universitaris) es fan molts grups amb molts alumnes, i s’ha de contractar professorat que molts són associats, mal pagats i de ràpida contractació. Un tema a resoldre seria la selecció del professorat que imparteix les assignatures amb un coneixement de l’educació secundària i del seu context.
Però no vull donar les culpes al professorat associat, ja que com les assignatures són distribuïdes pels departaments universitaris, de vegades falta coordinació entre les assignatures o entre el professorat del màster. I s’agreuja amb assignatures impartides molt teòricament sense tenir en compte el context de la secundària.
Sense parlar del problema de les pràctiques, que en no tenir compensació del professorat d’acollida en els centres, moltes vegades les pràctiques no fan la feina que haurien de fer, o sigui, contrastar les competències assolides en el màster. I al final es fa l’obligat treball fi de màster que necessita unes directrius concretes per ser un treball com hauria de ser, un treball de recerca en l’aula per verificar la capacitat de reflexionar sobre la pràctica i cercar noves solucions.
S’hauria de donar a les universitats més flexibilitat per construir un currículum que pivoti de forma adequada sobre la relació teoria i la pràctica educativa. L’alternança d’uns mòduls teòrics i pràctics permetria un coneixement de l’ensenyament secundari i l’elaboració d’un projecte de treball de fi de màster d’intervenció educativa (disseny, experimentació i avaluació), tot això en un treball conjunt i coordinat entre el professorat universitari i els d’ensenyament secundari.
En resum, un nou currículum s’ha de basar més en la pràctica i més adequat al segle XXI. Hi ha d’haver una major coordinació entre el professorat i assignatures, una selecció del professorat que imparteix classe en el màster, així com l’alumnat que hi accedeix, una selecció acurada dels centres de pràctiques i dels tutors, compensant el seu treball. Per últim,aprofitar el treball fi de màster per recercar i reflexionar sobre la pràctica de l’ensenyament.
