La reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI) que acaba d’aprovar el Govern espanyol pot costar al sistema universitari entre set i vuit milions d’euros a l’any. La modificació d’aquesta norma aboca a la creació d’un cànon pel qual les universitats, públiques i privades, hauran de pagar a CEDRO, la SGAE dels llibres, 5 euros l’any per cada un dels aproximadament milió i mig d’alumnes que tenen per l’ús de materials acadèmics en els camps virtuals (manuals i textos universitaris). I això mentre veuen cada any com els seus pressupostos cauen una mica més. Qui acabarà pagant el cànon?
“És un contrasentit”, lamenta Antoni Gonzàlez Senmartí, representant de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) per a la LPI. “Per còpia privada no cal pagar un cànon perquè els assumeixen els Pressupostos Generals de l’Estat [és un dels canvis que porta la reforma] però si és per a la docència o la investigació, sí que cal pagar-lo”, afirma. Encara que la llei no inclou explícitament un cànon, “a la pràctica les universitats hauran d’abonar per la teòrica utilització d’unes obres i autors”, explica.
“I tot per publicar objectes sota Creative Commons. Un disbarat”, afegeix Javier de la Cueva, advocat especialista en el tema, en una entrevista al web Gizmondo.
CEDRO, la beneficiària dels pagaments, creu que era necessària aquesta regulació per “assegurar l’accés legal a còpies de revistes i llibres”, segons fonts de l’entitat, que neguen d’entrada que sigui un cànon, sinó “una limitació al dret de propietat intel·lectual”. Però ho veuen insuficient: “No s’ha previst aquest sistema per a la resta de nivells d’ensenyament reglat, tal com sol·licitava la nostra entitat”, es llegeix en un comunicat de la seva web. Que paguin col·legis i instituts també, en altres paraules.
CEDRO és una entitat de gestió similar a la SGAE, dedicada a la gestió de drets d’autor i de propietat intel·lectual d’obres de text protegides (llibres, revistes, diaris, etc.). Entre els seus socis hi ha els editors de premsa i llibres espanyols.
La mesura ha passat una mica desapercebuda a la reforma que ha realitzat el Ministeri d’Educació de la LPI, oculta pel major soroll que ha generat l’anomenada taxa Google o el canvi en el mètode pel qual es compensa els autors per còpia privada, que assumeix el Govern. Però per a les universitats suposarà un important forat, sobretot quan han patit una caiguda del 5% en els seus pressupostos en els darrers anys.
Pagar el cànon i retallar en professors
“Nosaltres hauríem de fer front per aquest concepte a un pagament d’uns 85.000 euros i acabem d’aprovar una reducció d’un milió d’euros a la partida destinada a professorat”, posa com a exemple Gonzàlez, que també és membre del Consell de Direcció de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.
Amb la reforma, les universitats hauran de “remunerar” els autors i editors de llibres per l’ús de material docent o investigador als campus virtuals. El conflicte ve en concret per l’ús de manuals i textos universitaris que els professors comparteixen amb els seus alumnes a les plataformes com a part habitual de les classes.
“Si jo als meus alumnes els dono un petit fragment d’un material d’aquest estil per utilitzar a l’aula no puc fer-ho sense pagar”, explica Gonzàlez. Un material que sol tenir llicència Creative Commons -per el qual un autor cedeix certs usos de la seva feina a qualsevol-, com explica l’advocat De la Cueva. La informació que es compra a les revistes especialitzades (les universitats ja paguen 24 milions d’euros només per ScienceDirect) o la producció científica dels membres d’una universitat queden al marge.
Cap d’aquests arguments, explicats al Govern per la CRUE i altres interessats, sembla haver fet fortuna. “Hi ha hagut molt poca receptivitat, hem argumentat temes de fons i forma”, confirma Gonzàlez Senmartí. Tampoc ha influït l’existència d’una directiva europea de 2001 que preveu, a criteri dels estats, “que les còpies amb finalitat docent i investigadora en puguin estar exemptes, com han fet Portugal i Itàlia”, recorda Gonzàlez. Res.
A més, el Govern preveu en la nova LPI que el cobrament d’aquestes compensacions és “irrenunciable” per part de l’autor, tot i que aquest vulgui posar el seu treball a disposició de qui vulgui usar-lo, i obliga a negociar la remuneració equitativa amb l’entitat de gestió.
La nova LPI estableix que la quantitat a pagar s’ha d’acordar entre les entitats de gestió i les universitats. De moment no hi ha hagut tal reunió per negociar -la llei entra en vigor al gener de 2015-, però CEDRO fa dos o tres anys exigint aquest pagament a algunes universitats (la Carlos III de Madrid, l’Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona, a les que ha portat als tribunals) i la quantitat que exigeix són cinc euros per alumne a manera de tarifa plana. Una xifra que podria variar en la negociació. Si no hi ha acord entre les parts, l’import final el decidirà un tribunal independent. Però de moment, aquesta xifra és l’única referència que hi ha. CEDRO repartirà els diners entre els seus socis com cregui convenient.
La fórmula no convenç les universitats. “Demanem conèixer quins són els autors i les obres que representa CEDRO per saber si els utilitzem o no i pagar en funció de l’ús que es faci d’aquestes obres i autors. Però mai hem pogut conèixer-ho”, lamenta el representant de la CRUE. “He utilitzat aquesta obra mil vegades o cent? És un contrasentit pagar una tarifa plana precisament en el món digital en el qual es pot comptar quantes vegades s’usa o descarrega un arxiu”, lamenta Antonio Gonzàlez.
CEDRO assenyala que “serà necessari definir un sistema de repartiment equitatiu i proporcional de la utilització de les obres afectades per aquesta disposició”, per al que realitzaran “estudis estadístics en els quals es determini l’ús d’aquest material”, assegura una portaveu.
I tot això, ¿qui ho pagarà? “Al final tot acaba repercutint en l’estudiant”, reconeix el representant de la CRUE. Algunes universitats catalanes ja ho estan valorant en aquest sentit. Les universitats, asfixiades econòmicament, traslladen les despeses que no poden assumir els estudiants. Va passar quan les administracions van començar a reduir els pressupostos i alhora els va permetre pujar les taxes: les matrícules han pujat en alguns centres fins al 100% en quatre anys, segons el grau i la Comunitat Autònoma.
De moment la situació no sembla que s’hagi de resoldre satisfactòriament per a les universitats. Gonzàlez admet que no sap què més poden fer. “Analitzar el tema en profunditat i intentar arribar a un acord, tot i que les experiències anteriors no han estat d’èxit”, explica.
