Article publicat a eldiario.es
Quan Sara Goyena, professora de Tecnologia a Secundària, va acceptar impartir Matemàtiques per completar la seva jornada laboral sabia que assumia un repte. Però no tant com el que va acabar sent. “Em vaig trobar desbordada pel volum de treball. Avui no tornaria a fer-ho”, afirma contundent. Antonio Brea, especialista en Geografia i Història, no és que estigués desbordat quan li va caure una assignatura de Música. És que tenia alumnes que anaven al conservatori i sabien molt més que ell. Però no va tenir elecció. “Me la van endossar emparant-se en la suposada afinitat amb la meva especialitat”, se sorprèn. Ho va passar malament.
Situacions com aquestes, en què un professor es veu impartint una matèria que no és de la seva especialitat, disten de l’ideal d’ensenyament, segons els docents, però es donen en gairebé tots els instituts. Fins ara era més aviat una manera de quadrar horaris, arreglar “serrells”. Encara que era una cosa tàcita, que no estava escrita enlloc, l’afinitat es basava en què el professor hagués almenys estudiat alguna assignatura d’aquesta altra matèria en la seva carrera. Però aquest recurs cada vegada és més comú.
Ara el Ministeri d’Educació prepara un Reial Decret d’Especialitats per als docents de Secundària, Batxillerat i Formació Professional. Encara que de moment el text tot just passa d’esborrany, el ministre, José Ignacio Wert, ho ha tornat a fer: ha aconseguit posar a tots contra seu projecte.
L’esborrany que ha elaborat el Ministeri estableix quines matèries alienes a la seva especialitat podran impartir els professors d’aquestes tres etapes. La majoria de “assignatures afins” guarda una certa relació. Però no totes. Entre els casos més extrems que planteja Educació, un professor de Filosofia –una de les assignatures més castigades per la LOMCE– es pot veure ensenyant Iniciació a l’Activitat Emprenedora i Empresarial. O un d’Educació Física pot assumir Arts Escèniques i Dansa [la llista completa d’equivalències es pot consultar a les pàgines finals de l’esborrany, al final del text]. Portat més a l’extrem encara, el Govern estableix que, si les circumstàncies ho requereixen, qualsevol professor pugui impartir pràcticament qualsevol assignatura.
Plantilles més petites
“No és l’ideal”, afirmen els mestres, però ara un físic es pot veure donant Matemàtiques, per exemple. El que fa Educació ara és posar negre sobre blanc aquesta pràctica, i establir algunes afinitats que, si més no, criden l’atenció.
Els filòsofs formant nous empresaris (serà l’única alternativa que tindran a la seva pròpia matèria, a priori) no és l’únic exemple. Més multidisciplinaris, els de Biologia i Geologia podran donar des d’Anatomia Aplicada fins a Matemàtiques Orientades als Ensenyaments Aplicats. L’única alternativa per als professors d’Educació Física serà Arts Escèniques i Dansa, mentre els físics i químics faran vuit matèries afins: des de Biologia i Geologia a l’ESO fins a Tecnologia.
El decret estableix també que tots els professors d’idiomes podran impartir Llengua Castellana i Literatura i els geògrafs i historiadors seran possibles professors d’Economia, Història de la Música i Dansa o Valors Ètics. En darrer extrem, Educació preveu que “les administracions educatives podran per a cada curs escolar, i quan les necessitats d’un centre així ho requereixin, assignar altres matèries diferents de les recollides en els annexos d’aquest Reial decret a personal funcionari d’una determinada especialitat amb la qualificació acadèmica o l’experiència docent necessària”.
Un professor, tres assignatures
Els sindicats de professors i mestres a títol individual consultats opinen que aquesta mesura suposa un retrocés i una minva en la qualitat de l’ensenyament. Les organitzacions, com CCOO, alerten contra la compactació de plantilles (si un professor pot impartir tres assignatures, per a què vols tres docents) i els professors, amb l’experiència d’haver ensenyat una matèria en la qual no són especialistes, de la dificultat que suposa per a ells i la injustícia per a un alumne tenir un mestre limitat, potser tant en coneixements com en tècniques pedagògiques per ensenyar aquestes matèries.
Goyena, professora de Tecnologia, sap del que parla. Com interina la van contractar per a mitja jornada. Quan li van oferir completar les hores setmanals amb altres matèries es va veure obligada a acceptar per ajuntar un salari digne, explica. Ha impartit Matemàtiques, Informàtica i Dibuix. “Jo vaig fer una enginyeria industrial, no tinc problemes amb els coneixements”, avança. “Però saber una cosa a saber ensenyar-la hi ha un recorregut llarg”, explica, citant un argument que utilitzen molt els mestres.
¿Va rebre algun tipus de formació per plantejar aquests cursos? “No et donen cap ajuda, ni tan sols cap consideració com treure’t hores complementàries perquè puguis preparar les classes”, lamenta.
Al final Goyena es va recolzar en els seus companys perquè li donessin un cop de mà. És el recurs habitual. Ho va fer també María Sánchez, professora de Francès, quan li va tocar impartir Llengua espanyola fa quatre anys. Fins avui. Sense possibilitat de rebutjar en aquest cas. Sánchez és filla d’emigrants a França. “Jo parlo castellà perquè a casa meva es parlava, però acadèmicament tinc poc a veure amb el sistema espanyol”, explica. “El meu bagatge són tres anys de Filologia espanyola en el tronc comú de la carrera”, explica. Ningú li va preguntar. A impartir llengua espanyola.
“El decret oficialitza el que abans era puntual, passarem a ser el mestre generalista”, lamenta. En el seu cas a més es dóna la perversió que ha passat de Francès a Llengua i el decret preveu que els professors de Llengua puguin donar Ciències Socials. Està espantada davant la possibilitat. De Francès a Socials via Llengua espanyola.
Com en tots els casos consultats, de formació per adaptar-se a la nova matèria, res. “En aquests quatre anys tot ha depès de mi. Sóc una persona seriosa i considero que els meus alumnes no tenen culpa de res i m’estic formant pel meu compte. Però s’adonen que sóc millor professora a classe de Francès. He estat molt insegura a classe. Ara és quan començo a encaixar, com si fos una principiant”, admet Sánchez. Una principiant amb 18 anys de carrera a les seves esquenes.
“Cada especialitat té la seva estratègia”
“Donar classe no és arribar i deixar anar un rotllo d’una especialitat”, explica.”Cada especialitat té la seva estratègia, això t’ho ensenya l’experiència d’anys”, aprofundeix. Goyena s’expressa en termes similars. “La meva programació, les meves activitats, el plantejament del curs que vaig fer [per donar Matemàtiques sent especialista en Tecnologia] era més pobre que el d’un especialista”, admet. “És un calvari per a un professor i un frau per a l’alumne”, coincideix Antonio Brea.
Ell va tenir aquest sentiment quan li va tocar impartir Música en un institut de classe mitjana-alta a Sevilla. “Me la van endossar emparant-se en la suposada afinitat de la meva especialitat. Però tal afinitat no existeix. En la carrera de Geografia i Història no existien aquestes matèries. Els meus coneixements musicals es limitaven als que tenia de l’assignatura del BUP”. Brea va intentar estudiar, limitar-se a seguir els textos històrics. Però la realitat va acabar imposant-se. “El currículum tenia continguts de solfeig amb els que em veia amb problemes. Tenia a alumnes de Conservatori, de 14 i 15 anys, que sabien bastant més que jo de música, de manera que la meva autoritat a l’aula quedava en entredit”, relata.
“El mestre [de Primària] ha de ser generalista i el professor de Batxillerat especialista”, sentencia Antonio Moreno, catedràtic de Didàctica i Ciències Experimentals en Facultat de Formació del Professorat de la Universitat Complutense de Madrid. “Així com és bo que el mestre acompanyi a l’alumne de Primària, en la Secundària cal tendir a un exercici de la funció docent d’acord amb la formació que un té”, afegeix.
Els professors lamenten que Educació pretengui perpetuar aquest tipus de situacions amb aquest Reial Decret d’Especialitats. “Darrere d’això hi ha els interessos de l’Administració, a la qual no li interessa contractar per hores als professionals adequats. Diu molt del que pensen els polítics del sistema educatiu”, sosté Brea.
