Marco Antonio Rodrigues Dias (Rio de Janeiro, 1938) té una llarga trajectòria vinculada a la universitat. Va ser professor i vicerector de la Universitat de Brasília (UnB), a partir del 1981 i fins el 1999 va dirigir la divisió d’Educació Superior de la UNESCO i després, entre el 2001 i el 2009 va estar vinculat a la Universitat de les Nacions Unides (UNU). El passat dijous va participar a Barcelona de les jornades de debat cap al IV Congrés Universitari Català, a les que va ser convidat pel que té a dir sobre la funció social a la universitat, l’eix principal del debat.
Què és la funció social de la universitat?
La funció social de la universitat consisteix en que la universitat serveixi d’instrument per la millora de la societat. Això dit així sembla una tautologia, una cosa molt simple, però és extremadament complicat, perquè a les últimes dècades hi ha dues racionalitats que orienten l’organització dels sabers humans a l’ensenyament superior. Una veu l’ensenyament superior com un servei públic, que té per objectiu formar ciutadans per actuar en una societat amb la intenció de millorar la societat. L’altra que és la que està dominant a tot arreu, que té el suport de la major part de governs, que veu l’educació com un instrument comercial o una mercaderia. I quan es veu l’educació com una mercaderia no hi ha interès en mirar allò col·lectiu, en utilitzar-la per millorar la societat. L’interès és consolidar aquest sistema econòmic, que és el sistema que defensa la Unió Europea, que quan parla de construir Europa, l’últim en què pensa és l’Europa dels ciutadans. Pensa en formar l’Europa econòmica, l’Europa de les grans empreses.
La universitat es crea com una institució molt elitista, quan apareix la idea de la universitat com a servei públic?
La universitat té una història llarga però en les darreres dècades, com a mínim una institució que ha exercit un paper important en aquest sentit ha estat la UNESCO. Des del final de la Segona Guerra Mundial, va ser un període molt positiu des del punt de vista social perquè es pensava en construir una societat internacional nova, en desenvolupar sistemes que mai permetrien el retorn dels règims autoritaris, que no permetria la repetició de factors com els que van portar a la guerra. En aquell període immediat després de la guerra, la UNESCO va ser creada amb un sentit que recollia l’acta constitucional, que diu que com és a la ment dels homes a on es formen els principis que porten a la guerra, és a la ment dels homes que s’han de formar els principis que portin a una pau duradora, i per això l’educació és fonamental. Llavors en aquest moment l’ensenyament superior ja va ser vist com quelcom que havia de servir a aquest objectiu.
I va funcionar?
Evidentment la realitat poc a poc es va anar orientant en altres sentits. Efectivament és una institució que tenia tendència a ser elitista i va haver-hi un conflicte molt gran el 1968, amb el moviment dels estudiants francesos el maig del 1968, però també a tot el món, inclús a Amèrica Llatina, a Mèxic, al Brasil, a Alemanya, … En molts països, hi va haver un trencament amb la idea de la universitat com una institució elitista. D’allà venen moltes reformes. A França, per exemple, la reforma del 68 tenia per objectiu obrir la universitat, obrir l’accés a la major part de la població. Però això és una lluita permanent. El que es nota és que els grups que dominen l’economia i la societat tenen una capacitat de recuperació molt gran, i l’elitisme ha tornat i ara torna amb un sentit molt concret que és el sentit comercial, d’això no hi ha dubte.
Perquè abans existia l’elitisme però no es considerava la universitat com una mercaderia.
Ja fa molt de temps que hi ha qui la vol transformar en mercaderia, però no era allò dominant i no s’acceptava. A les legislacions dels governs, els sistemes eren fets de tal manera que en qualsevol moment el poder públic que volgués exercir la seva funció podia fer valer el principi públic. Avui els principis aprovats dins de l’Organització Mundial del Comerç i que passen a ser acceptats per altres organitzacions –unes directament i altres per omissió– porten al domini comercial d’una manera brutal. Quan veus el procés de Bolonya, està dins del marc de la creació d’Europa, però no de l’Europa dels ciutadans, sinó de l’Europa de les grans empreses. A Europa tens un grup de pressió que és la Taula Rodona Europea, l’European Round Table, que és increïble. Són 50 grans empreses que són molt discretes però tenen recursos, són intel·ligents i saben on volen anar.
A Espanya un equivalent podria ser la Fundación Conocimiento y Desarrollo, amb representants de grans empreses espanyoles i multinacionals.
I segurament tenen vincles i lligams.
Creu que l’educació és un tema que ha passat a estar en mans de la UNESCO, de drets humans, a ser un tema de l’Organització Mundial del Comerç, com apuntava?
És un fet innegable i constatat que l’organització que ha passat a exercir un lideratge en el camp de l’educació a partir de l’inici d’aquest segle és l’OCDE. Ha passat a ser la matriu que produeix el pensament sobre l’educació.
I com s’ha donat aquest canvi?
Això es dóna amb el canvi de direcció de l’UNESCO. A l’octubre de 1999 surt Federico Mayor Zaragoza i entra el japonès Koïchiro Matsuura, que va entregar l’educació a un anglès, John Sagar Daniel, i llavors tot va canviar.
En relació al procés de Bolonya, potser els estudiants que protestaven en contra no van detectar els seus principals perills?
A la meva generació d’estudiant jo formava part del moviment estudiantil de la la Unió Nacional d’Estudiants (UNE) al Brasil. Vam lluitar per un seguit de punts que eren la fi de la càtedra vitalícia, la no duplicació de recursos, de departaments, etcètera. Tot allò que defensàvem els militars ho van incloure en la reforma universitària que van fer el 1968. Van incloure tot allò que la UNE demanava. Els militars van adoptar un model basat en l’experiència de Darcy Ribeiro a la Universitat de Brasília (UnB), però Darcy Ribeiro quan va muntar la (UnB) volia formar el ciutadà, volia donar una visió social, i els militars en canvi van venir amb una esquema de la formació d’una nova societat, la consolidació d’un sistema polític autoritari i econòmic de suport a les grans empreses, principalment les multinacionals.
Llavors hi va haver un fenomen molt interessant. Els militars en termes d’organització van posar allò que els estudiants demanaven, però pel que fa als continguts van imposar un sistema –que no es va respectar sempre– en el que totes les assignatures tenien un resum dels continguts que s’havien d’impartir. Per això va nomenar una comissió de la qual la majoria dels membres eren nord-americans dins un programa de cooperació entre el Ministeri de l’Educació i l’USAID (Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional). És a dir, els continguts eren el que interessava. El que interessava era una formació no del ciutadà, del ciutadà crític, sinó formar elements que servirien a una economia centralitzada, monopolitzant i dependent de les multinacionals. En relació amb el procés de Bolonya, el que segurament els estudiants no van veure és el problema de les competències.
Com ha estat en el cas de Bolonya?
Les competències són necessàries, per fer un curs has d’establir quin és el programa que es durà a terme. Però si poses simplement competències per a formar les persones per al que necessita el Banc Santander, Telefónica o les altres grans empreses espanyoles, no és necessàriament el que necessita el poble espanyol o català. Es veu clarament quan les universitats europees proposen cooperació a Amèrica Llatina. El que diuen és: cooperem, però perquè la cooperació funcioni us heu d’adaptar al procés de Bolonya.
Aquest procés de Bolonya, amb el sistema de grau, màster i doctorat, és el sistema nord-americà des de fa dècades, és el sistema que va ser adoptat per la reforma universitària del Brasil el 1968, que jo mateix vaig ajudar a implantar a la UnB, i que des del punt de vista pragmàtic té moltes coses positives. Darcy Ribeiro deia que no el preocupava que fos idea dels americans, que si era funcional, l’apliquéssim, però l’apliquéssim amb un objectiu, que és el de la formació d’una societat, de ciutadans. Sembla un joc de paraules però no ho és, té una implicació concreta molt forta.
Les universitats arreu del món pateixen una colonització?
El que s’està fent és l’adopció d’un model únic, el model nord-americà, anglosaxó, i el contingut és el contingut que interessa al sistema econòmic que és un sistema únic. Realment és la consolidació d’un sistema colonialista o imperialista.
