Aquest és un article publicat a eldiario.es
Llibres a terra. “Aquí el més important no és que tragueu bones notes, sinó que aprengueu a ser bones persones”. Va ser el primer contacte del mestre César Bona amb el seu grup de quart de primària del col·legi públic de Muel (Saragossa). O així almenys ho recorda la Mònica, una de les seves alumnes. També recorda l’escena la seva mare, que reconeix que allò no li va fer gaire gràcia. “I què pretenien fer sense llibres?”.
En César forma part d’aquesta llista de profes atípics, vocacionals, apassionats. La seva tasca es cou a l’aula, tot i que darrerament s’ha estès per tot arreu. És un dels 50 candidats al Premi Global del Professorat (Global Teacher Prize), atorgat per la Varkey GEMS Foundation i dotat amb un milió de dòlars. Una cosa així com el ‘nobel’ de l’ensenyament. Un reconeixement internacional a la innovació educativa que, almenys a Espanya, segueix a l’ombra, poc suportada per les administracions.
El que segueix sent l”abc’ a l’aula (llibre, guia docent i exàmens) va uns quants passos per darrere de la seva manera d’ensenyar i aprendre, perquè, assegura, l’intercanvi de coneixement flueix sempre en dues direccions. “Molts docents segueixen alimentant la figura del mestre com l’ens que tot ho sap. Això crea un esglaó amb els xavals, una barrera”.
Reconeix que les programacions i la pròpia organització per assignatures encotillen, a ell i als nens i nenes. “Les competències estan ficades amb falca i és estrany que se sentin lliures a l’escola. Els llibres de text ja no són la finestra al món, són una motxilla”. Una càrrega que pesa i s’endú per davant la curiositat, la creativitat, les ganes de descobrir. “Molts nois i noies tenen moltes coses per explicar i mai les coneixerem si no els donem l’oportunitat d’expressar-se, de sortir del motlle”.
En César era tímid de petit. “Tenia vergonya fins i tot d’aixecar la mà, fixa’t”. Potser per això insisteix tant en l’important d’aprendre a parlar en públic, argumentar, tenir un pensament crític. I ho fa mirant d’apropar el més possible als alumnes i les alumnes amb el món que els envolta. Perquè l’aula, diu, no és un oasi, sinó “el lloc en el qual totes les portes i finestres han d’estar obertes”.
De Muel al món
El respecte pels animals va ser el motor d”El quart musell’, una protectora virtual que ha arribat fins a les mans de la mateixa Jane Godall. Va néixer a Muel, entre les parets d’una classe de quart de Primària. “Tota la història va començar perquè va venir al poble un circ. Els vaig demanar que investiguessin sobre com estan els animals allà i van descobrir per ells mateixos moltes coses tapades. Va ser com la finestra que van obrir per adonar-se com cosifiquem els animals des de l’escola. En Infantil ja preguntàvem als nens: On viuen l’elefant i la girafa? I la resposta era al zoo, com si aquest fos el seu hàbitat”, apunta Bona.
No s’atreveix a quedar-se amb cap de tots els projectes que, gairebé sempre en solitari, ha emprès des de les aules: obres de teatre, curts, pel·lícules de cinema mut… “En tots tant els nois i les noies com jo hem crescut”, reconeix. I recorda la Mònica, que plorava cada vegada que es parlava d’emocions perquè no tenia eines per canalitzar-les. O de l’Iván, un nen amb dificultats per pronunciar la erra que va acabar parlant davant de 400 persones en el Precongrés Mundial pels Drets de la Infància i l’Adolescència celebrat a Santa Coloma de Gramenet (Barcelona).
Ha passat per molts centres -“sóc un cul inquiet”-, des d’una escola rural amb sis alumnes a un col·legi de difícil exercici. Ara fa tres mesos que és al CEIP Puerta de Sancho de Saragossa, on és tutor de cinquè de Primària. Va estudiar Filologia Anglesa, però la vocació sempre tira i després es va apuntar a Magisteri amb especialitat en anglès. En aquest camí ha trobat “persones que et posen pedres i altres que t’inspiren”. Davant les primeres, assegura, “és important estar molt convençut del que fas perquè et trobes amb famílies amb dubtes, companys que no t’entenen…”.
“Això no és obrir el llibre, enviar exercicis i cobrar”
Les condicions del professorat i el descrèdit social de la professió tampoc ajuden. “És veritat que en aquests últims anys de vegades et vénen ganes de tirar la tovallola. Si no ho fem és pels nens. Perquè són els nens els que guanyen. Cada vegada som menys professors i les ràtios no deixen d’augmentar. La formació ja no existeix i en ocasions em fa l’efecte que passo més temps omplint papers que interactuant amb la meva classe”, es queixa.
Els mestres estan en el punt de mira. També se sent des de dins. “Opinar és gratis i resulta senzill criticar. Hem de defensar la dignitat de la nostra professió. Això no és arribar a classe, obrir el llibre, enviar exercicis i cobrar. Crec que les coses canviarien si tinguéssim suport des de dalt. Si d’una vegada s’entengués que l’educació no és ficar amb falca dades i continguts, sinó aprendre a respectar el que tenim al nostre voltant i acceptar-nos a nosaltres mateixos. A partir d’aquí, el món s’obre, la curiositat brolla. Els mestres som éssers privilegiats perquè treballem amb fonts infinites d’imaginació”.
No sap si guanyarà o no el premi. “Això és el de menys, ja només el camí ha valgut la pena”. Encara que al principi es va resistir a presentar la seva candidatura, va acabar preparant un vídeo, “un tresor”, que recopila moments importants de la seva vida com a mestre. És l’empremta del seu pas per les aules, on segueix aprenent mentre encaixa minuts entre entrevista i entrevista. “No em dóna temps a veure res. Arribo a casa i necessito desconnectar”. Al març es resolen els dubtes.
