Philipp Schmidt forma part del MIT Media Lab i és cofundador de la Peer 2 Peer University (P2PU). A tot arreu treballa per promoure l’educació i el coneixement oberts. Va estar a Barcelona –en el marc dels Debats d’Educació organitzats per la Fundació Jaume Bofill i la Universitat Oberta de Catalunya– precisament per parlar de si les xarxes d’aprenentatge online poden transformar l’educació. Schmidt és un entusiasta d’internet i de les possibilitats que obre per fer arribar el coneixement a més llocs i sobretot d’una altra manera, però tampoc perd de vista les mancances en la seva aplicació.
Què ha canviat internet en l’educació?
Crec que ha canviat moltes coses però no prou. El que la majoria de persones semblen fer amb noves tecnologies com internet és que ho fan servir per fer les coses que ja fan. Potser d’una manera més gran o més barata o una mica diferent, però principalment fan servir el model que han desenvolupat abans i es limiten a aplicar la tecnologia per fer el mateix. Crec que estem en aquest punt amb internet. Si penses en els MOOCs pots veure un gran nombre de participants, avaluacions automatitzades, i algunes coses interessants, però bàsicament s’assembla molt a una classe magistral tot i que molt i molt més gran.
Llavors l’aprenentatge no ha evolucionat gaire?
Hem de remarcar que l’aprenentatge i l’educació són coses diferents. L’aprenentatge és quelcom que fas per tu mateix i l’educació sembla més aviat una cosa que estan fent per a tu, per part d’una institució, un sistema, una estructura, però no ets tu qui pren les decisions. El potencial de la tecnologia és revolucionar l’aprenentatge. La idea és que potencialment tothom pot aprendre el que vulgui simplement trobant altres persones a internet, connectant amb elles, formant grups d’estudi, trobant experts, demanant-los ajuda, trobant materials i recursos. Bàsicament estructurant l’aprenentatge al voltant dels seus interessos, treballant en allò que volen i llavors trobant formes de rebre reconeixement per això. Crec que aquest és el potencial d’internet. Hi ha centenars de milers de persones amb qui podem aprendre, quan abans només teníem accés a unes poques a la nostra escola o universitat.
Però no s’està trencant amb les desigualtats. El que veiem amb els MOOCs és que la major part de les persones que els fan ja tenen estudis superiors. No estan trencant amb les desigualtats.
És cert. L’antic model també té problemes amb l’equitat. Necessites un alt nivell d’educació per anar a la universitat i per tenir-hi l’èxit. Les persones de famílies de baixa renda tenen més possibilitats de no progressar, i no perquè siguin menys intel·ligents, sinó perquè hi ha tota una cultura de l’aprenentatge. Si neixes en una llar de classe mitja captes un munt de trucs per ser un bon aprenent, per tenir èxit en el sistema, i si neixes en una llar amb baixos ingressos, no. El canvi serà si podem crear punts d’entrada a l’educació per a persones que encara no tenen una educació superior fent servir la tecnologia. Jo crec que és possible, però requereix models diferents. Requereix innovació més enllà del sistema que tenim avui.
Com per exemple?
Un projecte que estem duent a terme amb les biblioteques públiques de Chicago és que fem servir les biblioteques com a centres d’estudi, però els cursos seran en línia. Així el cost dels cursos és zero, perquè altres persones ja els han desenvolupat, però el que oferim és un grup de suport local. Et trobes un o dos cops per setmana, amb uns equipaments i persones treballant les unes amb les altres, i no hi ha cap expert a la sala que pugui ajudar amb les tasques, els estudiants les han de solucionar per ells mateixos. Però hi ha algú allà que diu “trobem-nos que cada dimarts al vespre”, o si no apareixes potser et trucaran per saber si estàs bé, tota la part social. Crec que és una manera de fer l’aprenentatge online més accessible, oferint a les persones de renda més baixa una altra estructura de suport.
I amb això n’hi ha prou?
Una altra forma té a veure amb que l’educació funciona molt amb que t’ensenyem tot allò que creiem que has de saber i després has de decidir què vols fer. Però per sort les persones, i especialment els més joves, són curiosos i creatius. En canvi fem una molt bona feina ensenyant-los a ser menys creatius, així que quan acaben l’escola no són creatius en absolut. Llavors cal crear oportunitats per connectar amb el que interessa a la gent, des de molt joves, quan els infants estan interessats en videojocs. Potser creant videojocs com Minecraft o Scratch, que és un projecte del MediaLab, que incentiva els joves a ser creatius, a ser dissenyadors i no només consumidors, a compartir amb altres joves i ser part d’una comunitat. Per tot allò que han d’aprendre per ser futurs aprenents, pots dissenyar jocs per permetre als nens dissenyar.
Llavors els videojocs són una resposta?
Aniria amb compte, perquè no sóc un entusiasta dels jocs d’ordinador per a l’aprenentatge, on algú diu que has de passar el joc d’una manera concreta. Però crec que Minecraft és molt diferent. Encara que en diguin joc és més com un entorn de construcció, a on les persones construeixen coses i ho fan amb altres persones. Crec que “jocs” pot ser malinterpretat.
El professorat a vegades és reticent a portar noves tecnologies o innovacions a l’aula. Des de l’experiència d’haver creat Scratch al MIT, que avui en dia està molt estès, què es pot fer per portar aquestes tecnologies a l’aula?
Estem treballant precisament aquesta qüestió actualment, i hi ha una estratègia que ja està funcionant: trobar els professors que siguin innovadors i donar-hi suport. Alguns sí que són reticents, però també hi ha molts professors que són molt innovadors i lluiten per ser innovadors dins de sistemes que desincentiven la innovació. Trobar aquests mestres i connectar-los entre ells i donar-los suport és un camí per portar Scratch a les escoles, perquè seran els pioners, promouran aquest programari i treballaran de valent per aconseguir que els nens el facin servir. En certa forma aquest és el primer pas.
I després?
El segon és dissenyar currículums que incloguin Scratch, ajudar aquelles persones que estan a l’administració de l’educació a entendre com pot encaixar en els seus sistemes. Estem pensant en aquesta qüestió i és espinosa. Volem que Scratch s’utilitzi com una eina per la creativitat, per crear coses, compartir, pensar, i hi ha el perill que si ho poses en el currículum es converteixi en una eina que es fa servir d’una manera molt concreta, i que hi hagi una manera correcta de fer-la servir i una d’incorrecta, i un mestre pot dir: aquest és el projecte de Scratch que he dissenyat i tothom ha de fer aquest projecte. Però aquesta no és la idea de Scratch. La idea és que tothom fa el seu propi projecte, així que és espinós portar-ho al currículum. És més fàcil treballar amb professors innovadors, perquè estan molt alineats amb la filosofia, però aquestes són les dues estratègies.
Creu que iniciatives de coneixement obert que no són necessàriament projectes educatius, donen més resultats que els MOOCs, per exemple? El cas de la Viquipèdia, per citar-ne un, fa més pel coneixement obert que projectes purament educatius?
Sí, tot i que sempre fem servir el mateix i és una mica frustrant. La Viquipèdia és dels més clars, per una banda perquè és un recurs impressionant per consultar, però el més interessant són les pàgines de discussió, que et permeten veure les diferents perspectives, opinions i el procés de crear una enciclopèdia, i aquí és on es produeix l’aprenentatge. L’altre exemple és la comunitat de programari de codi obert, a on la gent col·labora en programari que fa coses, i sovint molt importants! La major part de servidors webs funcionen amb programari de codi obert, hi ha moltes coses que són de codi obert, i hem desenvolupat sistemes molt sofisticats que permeten la col·laboració sobre el programari de forma oberta. Podríem dir que la millor manera de convertir-se en programador avui en dia és ser un col·laborador de codi obert i aprendre sent un programador.
Bé… potser m’equivoco, perquè aquestes són les comunitats en què he estat més involucrat, però crec que comencem a trobar comunitats online de quasi qualsevol tema. Fa uns dies tenia un dubte sobre el meu rellotge. Se’m va trencar la corretja i buscava on trobar-ne una de nova i com reemplaçar-la. Vaig trobar una comunitat d’entusiastes dels rellotges i tenien coneixement expert molt sofisticat sobre com arreglar el meu rellotge, a on anar a arreglar-lo o quin era el problema. Puc arreglar el meu propi rellotge només trobant aquesta comunitat, i crec que hi ha comunitats sobre gairebé tot online, de física nuclear a reparació de rellotges, i és només qüestió de trobar-les, poder-t’hi unir i fer les preguntes correctes.
I creus que en aquest tipus de comunitats és més fàcil trencar amb les desigualtats que en els espais més aviat educatius?
Crec que canvia les desigualtats que tenim avui en dia, basada en ingressos i classes, per unes altres basades en l’esforç i la curiositat, i en trobar la forma de parlar la llengua d’aquesta comunitat, i si la trobes ets un bon participant. Però no hi ha comunitats sense jerarquia, sempre emergeix. Passa igual que a la classe d’esports els equips triaven entre els estudiants i sempre hi havia un estudiant al final, i és una sensació terrible. La diferència és que no t’has de quedar a la classe d’esports, pots anar-te’n a la comunitat de qui estudia física o toca el piano.
Ens hem convençut que podem fer-ho tot online? La UOC, per exemple, ha posat en marxa un projecte per crear un grau de Belles Arts a distància.
Ara mateix tenim límits. Hi ha moltes coses que passen en un espai presencial que no podem fer online. Durant desenes de milers d’anys hem desenvolupat maneres sofisticades d’entendre algú que seu a l’altre banda de la taula. El meu cervell està interpretant constantment el teu llenguatge corporal, si em mires, si somrius. Tot això desapareix online i és molt important per a la comunicació. I si l’aprenentatge és social, la comunicació n’és una gran part. Tot el que té a veure amb continguts, coneixement i informació i en gran mesura col·laboració, ho pots fer online, però hi ha un cert de grau de qualitat que encara no podem assolir. Però si tens la possibilitat de fer online i offline hauries de fer les dues coses, no defensaria triar una o l’altra, perquè totes dues tenen avantatges. Això pel que fa a la situació actual.
I de cara al futur?
Pel que fa al futur, hi ha persones al Media Lab treballant en tecnologies que et permetin sentir a través del cos d’una altra persona. Si penses en l’entrenador de tenis, quan estàs aprenent a jugar es posa darrera teu, t’agafa el braç i et fa sentir com és colpejar la pilota. Ha d’estar darrera teu, però hi haurà noves tecnologies que faran que no sigui necessari estar en la mateixa estança perquè algú pugui entrar al teu cos i controlar els teus braços, de manera que podries sentir el que sent un especialista quan fa belles arts, com apliquen el pinzell o barregen les pintures. Pot haver-hi algú allà com el teu assistent, encara que no hi sigui físicament. I llavors crec que no hi haurà més límits al que pots aprendre. En certa manera fa por, però aquesta tecnologia estarà disponible.
Vols dir que ens convertirem en aprenents cíborgs?
Crec que sí. Si pensen en exosquelets, anant més enllà dels cossos… Hi ha un autor de ciència-ficció, William Gibson, que acaba d’escriure un llibre, The Peripheral, que va sobre això. Una de les tecnologies del llibre és poder entrar en un avatar construït com un ésser humà però que pot estar en un altre lloc. Si està en un llibre de ciència-ficció ha de ser cert.
Però tenim molt per recórrer.
Per mi el gran tema és que les coses estan canviant molt ràpid, les tecnologies s’estan desenvolupant, i estem just al final de la primera generació d’internet. Sempre trigues una generació per desxifrar què fer amb una nova tecnologia, així que ara és hora que comencin les coses interessants. Tot el que hem fet fins ara és en certa mesura avorrit, i ara és quan l’experimentació real començarà, així que espero que la gent que es preocupa per l’educació s’apuntarà a la innovació ara, i no seurà a deixar que algú altre ho faci. És important que les persones que realment es preocupen per l’aprenentatge s’involucrin, no només la gent de la tecnologia o els emprenedors. De la mateixa manera que els llibres, les aules o les pissarres són eines per aprendre i ensenyar, ordinadors, xarxes i sensors també ho són i els professors haurien d’estar molt més involucrats en com això canvia l’educació.
