Aquest és un article publicat per Agencia SINC
La separata Vamos a la cama (1964) va marcar un abans i un després en els programes infantils. Fins llavors s’emetien en un context familiar. Amb aquest anunci, es va establir el límit de la presència dels nens com a espectadors, però res més: “Van seguir existint programes per a adults en l’horari de tarda”, explica María Antonia Paz, investigadora al departament d’Història de la Comunicació Social, de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense de Madrid.
Els primers programes destinats al públic infantil es van emetre en funció de l’activitat escolar, és a dir, els dijous i els dissabtes a la tarda, dies en què en alguns col·legis els nens no tenien classe. I no va ser fins a 1964 quan es van incrementar les hores d’emissió dels programes infantils al llarg de tota la setmana.
Programes infantils a mercè de la dictadura
Els diferents tipus de programes que es van emetre durant el franquisme van coincidir en “l’intent d’adoctrinar als nens com a bons ciutadans”, subratlla la professora Paz. Segons l’autora, el catolicisme era present de forma directa a Lecciones de catecismo (1959) o indirecta “en tots i cadascun dels formats a través de paràboles, ensenyaments, recomanacions, etc.”.
El patriotisme es va divulgar a través de vides exemplars: “Espanyols, del present o del passat, la trajectòria professional o humana dels quals havia de constituir un referent per a tot bon espanyol. No van faltar referències que mostraven que l’espanyol -invents, esport, música- triomfava per tot el món”, afegeix la investigadora.
En aquella època es va mostrar més tradició que modernitat, sense que aquesta faltés: música folk, faules, contes clàssics, cançons infantils antigues, balls regionals, jocs tradicionals, circ, titelles… “Era com si la televisió tingués encomanada la missió de conservar i difondre tots els elements de la cultura popular i consolidar la construcció cultural televisiva”, comenta Paz.
Aquesta i altres conclusions es recullen en un estudi de María Antonia Paz, publicat a la revista Journal of Communication, en què es van analitzar 112 programes infantils i juvenils emesos a TVE des de 1958 -quan va començar a aparèixer en premsa la informació de la programació televisiva- fins el 20 de novembre de 1975 – després de morir Franco-.
Segons l’estudi, si bé el principal objectiu de TVE era entretenir els nens, no perdia l’ocasió d'”educar” amb alguns continguts científics i musicals. Però els programes infantils també preparaven a l’audiència per als canvis d’índole econòmic que s’acostaven, com la industrialització i la urbanització, i cultural, amb un cert grau de liberalització al final del franquisme.
“No apte per als grans”
El 1959, van començar els programes infantils amb No apto para mayores, que s’emetia els dissabtes. Recreo (1960) i Chavales (1961) van obtenir més èxit i van estar destinats a divertir tant joves com adults els dijous a la tarda. Els seus protagonistes -Boliche i Chapinete-, que van començar les seves marxes a la ràdio, van triomfar a la televisió.
En aquesta primera fase, de 1958 a 1963, “els nens eren considerats gent menuda, adults petits, i se’ls atribuïen problemes petits i preocupacions també petites, però, d’alguna manera, com els que tenien els grans”, recalca la catedràtica María Antonia Paz. A poc a poc, els formats es van diversificar: d’imitar programes radiofònics es va passar a crear formats nous per a la televisió.
A partir de 1964, l’anunci de 55 segons de durada Vamos a la cama va ser el que va marcar la diferència: els nens es van convertir en audiència diferenciada. En aquesta època es van començar també a distingir els programes per edats. Jardilín (1966-1968), per exemple, estava destinat als més petits. Per als adolescents hi havia dos tipus: els programes destinats a solucionar problemes a través del debat, com Habla contigo (1967-1970), que va crear consciència sobre els problemes religiosos, i els programes que oferien música moderna.
També hi va haver diferenciació entre gèneres. Es van emetre programes per a nens, com Santi, botones de hotel (1965) que era un jove intrèpid, valent i aventurer. Per a elles, Antoñita la fantàstica (1967), “una nena moderna, preocupada pel seu aspecte físic, una mica ingènua i amb el cap ple de fantasies”, descriu la investigadora. A ells es van sumar altres sèries estrangeres, com el western Bonança, que va ser la preferida dels nens de llavors.
De 1969 a 1975, TVE es va centrar en l’entreteniment i van desaparèixer els programes educatius i religiosos, com a conseqüència de la llei de llibertat religiosa de 1967. “La televisió es va unir a la causa de la modernització i va ser reflex de la nova realitat socioeconòmica del país”, recalquen els autors.
El programa amb més èxit i que es va emetre durant quatre anys (de 1974 a 1979) va ser Un globo, dos globos, tres globos. Amb ell i amb Ábrete sésamo dins de la seva programació, la participació infantil va aconseguir nous nivells. “Aquest i altres programes, com Con vosotros, van constituir durant un temps l’oferta diària. El matí amb La Guagua i la tarda dels dissabtes va seguir sent dels nens. Els diumenges gaudien de prioritat les retransmissions esportives”, apunta Paz.
Segons l’autora, “aquests programes van constituir la primera i l’única memòria televisiva de diverses generacions d’espanyols que es van divertir i es van educar social, cultural i emocionalment amb aquests programes, els seus presentadors i els seus personatges”.
