César Cidraque és acompanyador personal i fundador del Projecte Acope
Diuen que les persones només canviem per dos motius: perquè hem après prou o perquè hem patit suficientment. Abans d’iniciar qualsevol procés de canvi són imprescindibles dues coses: voluntat de canvi i identificar què és el que volem canviar. Quan condueixes un cotxe o una moto hi ha diversos indicadors que ens informen de l’estat del vehicle. Les persones funcionem de la mateixa forma. Els sentiments són els nostres indicadors de benestar i malestar. Quan les nostres necessitats estan cobertes experimentem sentiments agradables. Quan estan descobertes apareixen sentiments desagradables. Per tornar a cobrir aquelles necessitats descobertes i que es tradueixin en sentiments agradables hem d’adoptar estratègies: accions. Perquè siguin efectives, les accions han de ser concretes, directes, realitzables i respectuoses amb un mateix i amb els altres.
El principal recurs que disposem els éssers humans –potser l’únic- és el temps. Com el gestionem determina la nostra felicitat. En molts casos passem la major part del dia vivint en automàtic, pensant en el passat o preocupant-nos pel futur. Imaginem, ens distraiem amb el telèfon, la televisió, el pensament, la feina…però per què fem el que fem? Actuem a partir del que ens diuen que s’ha de fer i ens deixem emportar? Fem conscientment el que escollim fer? En molts casos no. Sovint fem sense posar consciència en les sensacions, en la respiració, en els sentiments. Vivim de pas, sobrevivim.
Arribem a la conclusió que la nostra felicitat està en mans de l’atzar, que no existeix, que és només un estat d’ànim o que l’assolirem complint una sèrie d’objectius i metes. Deixem el nostre benestar en mans de persones, situacions o coses que no depenen de nosaltres, que no podem controlar. Creem dependències i ens hi enganxem emocionalment. Que tinguem feina, que la situació millori, que els altres valorin el que fem, que no em posi malalt, que la meva dona estigui de bon humor, que els meus fills treguin bones notes… Posem la nostra felicitat en l’exterior.
Ens costa demanar ajuda. Fer-nos petits i humils, deixar de culpar als altres de tot el que ens passa i assumir realment que no som perfectes. Encara que ens hagin educat per competir necessitem ajuda constantment. I no passa res. Dóna la sensació que si reconeixem les nostres limitacions ens veuran com a éssers dèbils, que no servim, que som dependents. Ens és més senzill no mirar al nostre interior, fugir cap endavant, justificar-nos, buscar excuses, culpar als altres, queixar-nos…
Sovint experimentem sentiments desagradables però els atribuïm als nostres pensaments, no a les nostres necessitats descobertes. Estic trist perquè els altres no m’accepten. Estic enfadat perquè el món està en contra meva. En conseqüència, ens és difícil identificar en quines situacions seria efectiu introduir canvis. No sabem què fer o com fer-ho. I encara que identifiquem les situacions, tornem a deixar-nos portar pels pensaments. No seré capaç. No ho sé fer. No se’m dóna bé. Sempre he estat així. Concedim una veracitat total als nostres autojudicis o als que ens diuen els altres. Sóc tímid, tothom ho diu. No sé parlar en públic, ja m’ho deia el meu germà que no ho feia bé. Concedim poder al pensament i acceptem autolimitarnos. Ens construïm les nostres pròpies barreres.
Percebem la realitat a través dels sentits, i prenem consciència d’ella mitjançant el pensament i el llenguatge. Però això no significa que la realitat que percebem sigui absoluta (no la percebem completa ni totalment, només una part). En filtrar tot el que percebem amb el cervell tota la nostra realitat queda condicionada. Deixa de ser objectiva i total donat que la nostra interpretació està sotmesa a multitud de factors variables, subjectius i parcials: herència genètica, personalitat, educació rebuda, cultura, etc. Si la nostra interpretació està condicionada no pot ser total ni objectiva. Passa a ser parcial i subjectiva. El que interpretem no és ni veritat ni mentida, és incomplet. Malgrat això, com deia abans, concedim un valor absolut als pensaments que fem sobre nosaltres mateixos i sobre els altres. No estem acostumats a posar en dubte la nostra interpretació. I el que passa és que la veritat és corba, veus on comença, on acaba, però no la veus mai sencera. La pregunta és: tu què vols, tenir raó o ser feliç?
