L’any 1749, Baldiri Reixach, en les Instruccions per la ensenyança de minyons, ja indicava en negre sobre blanc la necessitat d’ensenyar a escriure amb belles lletres els infants.1 Les raons que adduia no han variat en el decurs dels segles: en primer lloc, la comunicació personal i l’aplicació en el negoci; segonament, la presa d’apunts; finalment, la promoció social que pot comportar la destresa cal·ligràfica. I tot, fornit amb làmines de bells exemples no exempts de moralitat: ” Lo primor de un minyó se manifesta noblement ab los rasgos y figuras que ab perfecció sab ab la pluma delinear”.2
17 anys més tard, el pare Lluís d’Olot, bibliotecari del Reial Convent de Santa Madrona dels Caputxins de Barcelona, hi insistiria en el Tratado del origen de escribir bien.3 Però aquests són exemples llunyans, fundacionals. Avui, al cap de 265 anys de la publicació de l’obra del pedagog empordanès, l’aprenentatge dels rudiments de l’escriptura comença cap els cinc anys i s’exercita mecànicament fins els set. Ja no són la ploma i la tinta amb què van aprendre a escriure els mestres més veterans de les escoles actuals, els materials utilitzats, en això hi ha hagut una lleugera evolució: avui el llapis i el bolígraf els han suplantat, però els models continuen sent calcats als dels seus predecessors. Els avis dels alumnes que comencen a exercitar-se en l’escriptura ho feren amb mètodes com ara el Cots, Dalmau o García Carrió, homologables als actuals, fins i tot en la praxi tediosa.
Per a molts, les hores invertides a l’aula i a casa a aconseguir una bella lletra han estat balderes. Ras i curt: l’escriptura és un art per al qual cal destresa, habilitat i, en darrer terme, talent. Una altra cosa és l’aprenentatge d’un mètode sintètic i eficaç per a la comunicació escrita, basat en l’aprenentatge de la reproducció de la forma de les lletres per agrupar-les després en paraules. La lletra deslligada, feta de rectes, circunferències i semicircunferències, semblant a la lletra d’impremta, té l’inconvenient d’escriure’s més lentament que la lletra lligada, però té clars avantatges: és més fàcil d’aprendre, és la lletra dels llibres, de les revistes, dels rètols del carrer… Diguem-ho clar: avui, la lletra lligada només la trobem en els quaderns escolars de cal·ligrafia.
I, d’altra banda, l’escriptura ja no és el que era en temps de Baldiri Reixach: la ploma i la tinta han deixat pas als teclats de l’ordinador, el telèfon o la tauleta, que també duen incorporada la lletra deslligada. Sembla clar que la lletra lligada ha d’ocupar el lloc que li correspon en l’actualitat: les classes d’educació visual i plàstica. No cal renunciar a saber fer, no ja una, sinó tantes bones cal·ligrafies com siguem capaços. No cal conformar-se com els nostres avis, pares o nosaltres mateixos en el domini de la cal·ligrafia anglesa, imposada per una escola dirigida a fer alumnes hàbils i pulcres en l’escriptura del deure i l’haver dels balanços. Les formes artístiques de les lletres són un goig que no s’ha de limitar. El coneixement de les cal·ligrafies uncial, romana, carolina, gòtica, insular o itàlica, posem per cas, no hauria d’estar renyit amb el desenvolupament d’una cal·ligrafia funcional, d’acord amb les necessitats de la generació més impacient de la història escolar. Però això és possible?
A casa nostra, la destresa cal·ligràfica és prescindible? Quan els nostres estudiants, de totes les edats, passen comptes dels seus aprenentatges amb els examinadors, com ho fan? Quan el nen de primària, el noi de secundària o el jove universitari escriu, amb què ho fa? Quan respon les preguntes que han de portar-lo a les preguntes que l’esperen el curs següent, i de les d’aquest a les de l’altre, què hi té a la mà?
Una altra cosa és que quan les preguntes escolars ja no siguin més que un record, la cal·ligrafia lligada sigui una habilitat supèrflua. Deslligar la lletra? I tant, però no sense abans deslligar la universitat, l’institut i l’escola.
Notes
Baldiri Reixach. Instruccions per la ensenyança de minyons. Edicions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1983.
2 Ídem. P. 109.
3 Lluís d’Olot. Tratado del origen y arte de escribir bien. Edicions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1982.
