Aquest és un article publicat a eldiario.es
“Tens un gran somni però les teves mans estan buides”, li va dir el 1992 el seu pare. Beatrice Ayuru tenia llavors 19 anys, acabava de donar a llum al seu segon fill i estava a punt de marxar a Kampala, la capital d’Uganda, per estudiar Educació a la universitat. “Bé -li va respondre-, però promet-me que em donaràs aquest terreny quan torni”, li va dir assenyalant les terres on des de feia un temps havia decidit construir, algun dia, una escola diferent. “Em vaig dir a mi mateixa que havia de fer alguna cosa, tornar i canviar la vida de les nenes i joves com jo perquè no haguessin de passar pel mateix. Moltes noies es queden embarassades i acaben pensant que són inútils, que és el final del seu futur”, explica des de l’altra banda del telèfon.
Beatrice va néixer a Lira, al nord d’Uganda, en el si d’una família polígama de 19 membres. “El meu pare deia que la meva mare només produïa noies i d’acord amb les normes del nostre clan pots casar-te amb una altra dona per tenir fills homes”. Va créixer en una època convulsa per al país. Els seus estudis secundaris van coincidir amb el cop d’estat de Tito Okello i la posterior arribada al poder de Yoweri Museveni el 1986, un temps que li porta mals records: “La vida era molt dura, hi va haver moltes morts, però el meu pare era fort i va aconseguir tirar-nos endavant”.
Els seus dos primers embarassos, amb 17 i 19 anys, li havien deixat molt clares dues coses: el rebuig sense pal·liatius per part de la família del seu nòvio, que mai la va arribar a acceptar -“ells eren rics i pensaven que jo només volia els seus diners”- i el suport incondicional del seu pare. “Qualsevol cosa que necessitis, aquí estaré”. I una tercera lliçó: “Em vaig adonar que només l’educació em convertiria en una persona lliure”.
Per això, quan després de graduar-se el 1995 -després de tres anys difícils en què a més d’estudiar va haver de fer-se càrrec de dos nens, treballar al mercat venent taronges i gingebre o com a empleada domèstica-, va decidir tornar a Lira en comptes de quedar-se a la capital, on podia guanyar més diners, el seu pare va complir la seva promesa i li va lliurar les terres. A més, el títol de mestra va arribar amb un nou fill, el tercer. “Estudiar i tenir fills, amb cada certificat un nen, vaig aconseguir fer-ho tot al mateix temps”, riu.
Emprendre per construir una escola
“L’educació que jo havia rebut m’avorria, els professors no estaven molt compromesos, els bons havien marxat. Jo volia construir una escola que pogués donar poder a la gent per fer-los saber que es pot lluitar contra la pobresa, i sentia que podia fer-ho, aquesta era la meva ambició”, recorda. Però llavors només tenia unes quantes hectàrees de terreny.
“Vaig començar a treballar en una escola a cinc quilòmetres de casa meva, els estudiants m’adoraven i vaig anar reconeguda com una de les millors mestres, però mai em vaig oblidar del meu projecte”. Així, el 1997, va decidir començar a conrear mandioca en aquestes terres. “Tots els caps de setmana i algunes tardes, després de classe, treballava a l’hort. Havia de tapar-me les orelles per no escoltar els riures de la gent, aquí es pensa que algú amb estudis universitaris no ha de fer aquestes coses, però jo sabia el que estava buscant”.
Vuit mesos després, explica, va vendre la mandioca a molt bon preu i va reinvertir els guanys en comprar 25 carretons que llogava a la gent a l’estació d’autobusos per transportar els equipatges. Amb aquests estalvis va muntar també una cantina. “Un dia em va trucar la directora del col·legi, pensava que treballava tant perquè no tenia diners per menjar i em feia vergonya demanar, així que va fer que em donessin menjar. L’endemà jo vaig seguir amb les meves coses. ‘Què passa amb aquesta dona?’, es preguntava. Però jo sabia el que volia, volia tenir la meva escola”.
“S’ha tornat boja, portarà la vergonya a la família”
El 1998 havia estalviat una quantitat suficient per començar la construcció. “Al principi feia jo mateixa els maons, el meu pare me’n va ensenyar i vam començar a fabricar-ne amb l’ajuda d’alguns homes. Estava plena d’energia, vaig començar a plantar flors… Era realment emocionant!”.
I dur. “La gent es reia de mi, el meu pare em deia que no els fes cas, que ningú diria res positiu fins que no ho hagués aconseguit. Fins i tot la meva germana li retreia al meu pare que consentís una cosa així. ‘S’ha tornat boja, portarà la vergonya a la família, hauries portar-la al psiquiatre perquè no està bé’, deia”.
Un any després el seu nòvio es va traslladar definitivament al poble, es va unir a la feina i van tenir el quart dels seus sis fills. L’escola, Lira Integrated School, va obrir finalment les seves portes l’any 2000, amb els murs i la teulada construïts i el terra a mig acabar. “Vaig obrir tres nivells a la vegada, Infantil, Primària i Secundària. Sí, estava una mica boja”.
Aquell primer any va tenir una mica més de dos-cents estudiants, nenes i nens. Mantenia els seus altres negocis i el seu ús com a mestra en l’altre centre amb què podia pagar les despeses. A poc a poc, l’escola va anar creixent fins a tenir una capacitat total de 300 nens a Infantil, 700 a primària, entre 600 i 800 a Secundària i 300 en el que anomena “Educació Vocacional”, programes de formació en treballs com costura, mecànica o agricultura. El seu centre compta amb instal·lacions esportives, piscina, laboratori, sala d’informàtica, una plantació de plàtans o fins i tot una petita pisicifactoria que serveix també per generar ingressos.
“Sempre he tingut clar que educar no és només ensenyar els nens a aprovar els exàmens. Això no serveix de res si al final del dia no poden aplicar el que aprenen. Jo crec en una escola pràctica, que ensenyi habilitats, una educació orientada al desenvolupament, que serveixi per respondre a les necessitats del país”, afirma, i afegeix amb orgull que un bon nombre dels estudiants que han passat per Lira estan ara autoocupats: “Han creat els seus propis negocis”.
Tornar a començar després de la guerra
Entorn de l’any 2005, la inestabilitat al nord d’Uganda i la recrudescència de les accions d’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA), conegut per haver emprat milers de nens a les seves files, van provocar una caiguda en el nombre de matriculacions. “Durant la guerra havíem de córrer amb els nens per amagar-nos”, rememora.
Tampoc han estat fàcils els últims anys. En paral·lel als reconeixements el seu matrimoni feia aigües. Beatrice Ayuru va rebre a Ginebra, el 2010, el premi Women in Business de UNCTAD (la Conferència de les Nacions Unides per al Comerç i el Desenvolupament). Un any més tard, el govern dels EUA li concediria el Woman of Courage in Education i el 2012, l’escola va ser reconeguda per Afroeducare com una de les millors del seu districte. “El meu marit se sentia gelós, deia que havia anat massa lluny, se’n va anar, em va deixar amb els nens i en un moment difícil perquè calia fer front als crèdits amb el banc”.
A Beatrice li canvia la veu quan es refereix a l’últim any. “Ell no vol que em vagi bé. Aquest any va mirar de convèncer a la gent que havíem tancat perquè portessin els nens a altres escoles i quan vaig obrir vam tenir la meitat de matriculats, no hem pogut fer classes de Secundària”, afirma.
Malgrat tot, ella segueix veient el seu somni complert i espera poder ampliar-lo i explicar algun dia amb una universitat en aquestes mateixes terres on un dia va començar plantant mandioca. “Quan el meu marit se’n va anar i vaig haver de tirar-ho endavant tot jo sola la gent es preguntava com era possible. Què passa amb aquesta dona que quan tot es col·lapsa es torna més forta? Els reptes em fan forta, vull que la gent ho sàpiga , que som més forts que mai”.
