Ahora que el mono se balancea sobre su cola
Mientras vuela de árbol en árbol,
Puede que haya un mono en alguno de vosotros
Pero no hay ningún mono en mí
Difícilment es convertiria en la cançó de l’estiu (encara que amb un bon ‘remix’ mai se sap), però, per simple que sembli la seva lletra, no es tracta d’una composició infantil. Sonava a la ràdio en els anys 20 i s’inspirava en el mateix Darwin.
A principis del segle XIX, la teoria de l’evolució s’havia popularitzat i convertit en un tema polèmic: qui podia pensar que les persones estan emparentades amb els animals? L’obra cimera de la biologia va causar una inquietud tal que es va acabar reflectint en la música de l’època: les lletres de moltes cançons que sonaven fins i tot a Broadway parlaven de micos, selves i humans.
L’autor de l’estrofa de ‘There Ain’t No Bugs (On Me)’ que encapçala aquestes línies no volia ser un primat, per molt que Darwin els assenyalés com a avantpassats de l’home. La societat nord-americana els relacionava amb Àfrica; les portades dels àlbums utilitzaven la seva imatge per representar els humans originaris del continent, convertint-se en una al·lusió racista.
La controvèrsia sembrada per l’autor de ‘L’origen de les espècies’ és una de les moltes qüestions científiques que s’han plasmat en la lletra de cançons. Analitzar-les “permet als historiadors investigar les reaccions a noves idees, descobriments i tecnologies, tant per part de científics com del públic en general”, explica a HojaDeRouter.com la professora Melanie Keene, que investiga la història de la ciència a la Universitat de Cambridge.
Keen és l’autora de ‘Songs from the History of Science’, un bloc que pertany a la Societat Britànica per a la Història de la Ciència (BSHS) on ha recopilat nombroses tonades d’inspiració científica escrites durant els últims dos-cents anys. El compendi és fruit de la seva pròpia investigació i inclou suggeriments d’altres membres de la BSHS. “Molta gent em va proposar la cançó ‘Los elementos’ de Tom Lehrer”, ens explica.
L’humorista, compositor i (molt important) matemàtic que citaven tants col·legues de la investigadora va escriure el 1959 un tema recitant els elements de la taula periòdica. L’entonava atropelladament seguint la melodia de ‘La cançó del General’, part de l’òpera bufa ‘Els pirates de Penzance’.
Si no us sona pel nom del seu autor, potser el recordeu per la interpretació que en fa Sheldon Cooper en un capítol de ‘The Big Bang Theory’. A la llum del que sabem avui dia, Lehrer hauria hagut d’afegir dotze elements que s’han descobert en aquests últims 56 anys.
“Crec que la música constitueix una font on trobar tant les celebracions com les crítiques i reticències a un succés històric”, ens diu la investigadora. “Amb el gas del riure o el telègraf transatlàntic podem veure diferents reaccions”.
L’últim invent que esmenta és el tema principal de ‘The Anglo-Saxo Twins, connected by the Atlantic Telegraph’, una cançó composta el 1858 i cantada amb les notes de ‘Yankee Doodle Dandy’. Les estrofes lloen el cable, que circulava a més de tres quilòmetres sota l’aigua, com el canvi definitiu per aconseguir una premsa lliure i el diàleg entre nacions.
El éxito por fin se asienta, como una corona,
Sobre nuestra gigantesca obra,
He aquí el telégrafo instalado
Debajo del gran Atlántico
Una mica més endavant, ja al segle XX, altres avenços com el telèfon, la llum elèctrica, les connexions sense fils i els avions també van servir d’inspiració als enginyosos compositors de l’època. Títols com ‘Vine i viatja en la meva nau aèria’, ‘Els amants del telègraf’ i ‘Hi ha una estació ‘wireless ‘en el meu cor’ combinaven les mencions a les tecnologies amb els tòpics del romanticisme.
L’humor era un recurs fonamental que tampoc falta a ‘Allunya’t del tipus que tingui un automòbil’, una cançó de 1912 que aconsellava a les jovenetes just això: mantenir-se a una distància prudencial dels homes que tinguessin cotxe. Ni parlar-ne de pujar al vehicle. Segons la lletra, les portarien “lluny de pare i la mare” per posar-les en una situació compromesa. “Només pots besar-li o baixar i tornar caminant”, advertia.
Música feta per i per a científics
Una de les cançons més antigues que es recullen al bloc és la ‘Cançó d’un Astrònom Borratxo’. Suposadament, va ser cantada durant un sopar de la Societat de Matemàtiques londinenc a la fi del segle XVIII. L’esdeveniment estava dedicat a Fletcher, un advocat que havia defensat gratuïtament a l’associació en una causa judicial quan es va fusionar amb la Societat Astronòmica.
“Era normal que els científics escrivissin temes sobre el que feien al laboratori, o reunir-se i compondre i cantar-le ens conferències”, assegura Keen. El 1930, el col·lectiu d’economistes de Viena també entonava lletres sobre el cicle de negoci i els costos marginals. Així compartien les seves investigacions i teories d’una forma original i diferent.
Precisament, segons l’autora del bloc, “una de les raons per les quals la història de la ciència resulta tan interessant és que et permet anar més enllà de l’estereotip que tenim d’ella i dels seus personatges”.
Un altre exemple d’aquesta ruptura amb la norma és la tradició musical dels científics del Laboratori Cavendish, fundat a la Universitat de Cambridge el 1893 i batejat en honor al físic Henry Cavendish. En els seus sopars anuals entonaven lletres sobre partícules, àtoms i les noves troballes que feien durant els seus estudis, a més d’intentar descriure el seu ambient de treball:
En el polvoriento laboratorio
Entre espirales, parafina y cordeles
Allí, los átomos en su gloria
Se ionizan y recombinan
¡Oh, queridos! ¡Oh, queridos!
¡Oh, mis queridos iones!
Desaparecéis para siempre
Una vez que os recombináis
Un investigador del mateix grup, el físic Edmunt Clifton Stoner, va dedicar les línies de ‘Isòtops’ al premi Nobel de 1922. La melodia corresponia aquest cop a la cançó del ‘Gran Inquisidor’ a l’òpera ‘The Goldoliers’. “Mirar els grans científics com a autors de cançons, poemes o còmics els converteix en persones reals, pertanyents a la seva època, amb interessos com els de qualsevol dels seus contemporanis”, explica Keen.
De tornada al present
L’afició per unir el treball en els laboratoris i l’amor per la música no és només cosa del passat. A la BSHS organitzen un concurs anual per premiar la millor obra artística relacionada amb la ciència, des de fotografies fins a assajos o cançons.
Quan la música va resultar escollida per a l’edició de 2009, Keen va començar a afegir entrades al seu blog per oferir exemples als participants. “Vam pensar que era una bona idea per fer arribar les composicions de la història de la ciència a un públic més ampli i deixar que tothom hi participés”, assenyala.
Timothy Sellers no es dedica a la investigació (és historiador de l’art), però ha escrit lletres sobre ’26 científics’ per a les pistes de dos àlbums del seu grup Artichoke. “La ciència tracta de resoldre les preguntes de la humanitat”, afirma. “Crec que qualsevol pot escriure sobre això”.
Einstein, Darwin, Galileu, Marie Curie o Darwin protagonitzen alguns dels seus temes, però no ha volgut limitar-se a les figures més populars. “He llegit la biografia de molts d’ells i he tractat de comunicar tot el que he après”, explica el músic, i admet que “triar uns quants noms ha estat difícil”.
Sellers va ser un dels artistes participants en el programa de residència per cantautors que l’Institut Nacional per a la Síntesi Matemàtica i Biològica va oferir entre 2010 i 2012. L’objectiu era “fomentar la creació i producció de cançons sobre biologia i la vida de científics que han investigat en aquesta àrea”. Durant la seva estada, va escriure temes com ‘Cafè i pi: el somni d’un matemàtic’.
Grups més coneguts també s’han apuntat a la tendència. Super Furry Animals té en el seu repertori la cançó ‘Hermann vol a Pauline’, que relata la història d’amor entre els pares d’Einstein. Coldplay parla de ‘La velocitat del so’ i, a Espanya, Iván Ferreiro o Lori Meyers han compost lletres amb temàtica científica. ¿Estudiarà algú en un futur les seves cançons per conèixer la realitat de la nostra època?
Aquest és un article publicat a Hojaderouter.com
————————————————– —————————————–
Les imatges d’aquest article són cortesia, per ordre d’aparició, de la biblioteca del MIT , de la Universitat Johns Hopkins i la biblioteca Wellcome
