Els darrers cursos escolars a les Illes no han estat cursos normals: retallades, TIL, lliure elecció de llengua, Decret de Símbols, negociacions inexistents entre comunitat educativa i Govern… Ara, a menys d’una setmana de les eleccions, la comunitat educativa illenca se suma a la vaga contra la LOMCE. Repassem el cicle de mobilitzacions, l’escenari postTIL i quins són els reptes de futur per a l’educació illenca.
El govern de José Ramón Bauzá va arribar al poder el maig d’ara fa quatre anys i les primeres retallades que va aplicar foren les de l’àmbit públic, a través del Decret llei 5/2012 de mesures urgents en matèria de personal i administratives per a la reducció del dèficit públic de les Illes Balears i d’altres institucions públiques. Amb aquest decret, a part d’altres mesures a l’Administració en general, el govern va suspendre els complements per tutories, caps de departament i sexennis, així com les ajudes a les famílies amb menors i amb familiars amb discapacitat; deixà als interins sense cobrar l’estiu; augmentaren les hores lectives i les ràtios; establiren que les substitucions es farien efectives a partir dels 30 dies i les baixes no serien remunerades; i, també, la liquidació de tots els consells escolars. Un còctel de mesures que representaren un gran toc d’alerta tant per als sindicats com per a la comunitat educativa, la qual es començà a organitzar als seus respectius centres. A més de les retallades en l’àmbit laboral i dels centres, el govern va jugar l’altra carta que volia utilitzar als centres: la llengua catalana. Primer fou la Llei de Funció Pública -el català passà a ser un mèrit i no un requisit per treballar a l’administració pública- i després, el TIL (Tractament Integral de Llengües), a més de la Llei de Símbols i el Decret de Convivència als centres educatius.
Repàs del cicle: autoorganització i lluita horitzontal
El març de 2012, al barri de Son Gotleu de Palma, va néixer la Plataforma Crida, la qual està formada per docents, alumnat, famílies, entitats i ciutadania per fer front a la situació de l’educació pública illenca. Les demandes de la plataforma eren – i encara són– 10, i incloïen l’eliminació de les retallades, l’augment de la inversió en educació o la disminució de les ràtios als centres, però també advocaven pel foment de la col·laboració entre famílies i Administració o el respecte per l’etapa educativa 0-3. Aquesta plataforma fou la culpable de la creació de les ja famoses camisetes verdes amb l’embut.
Però el curs que va fer saltar definitivament les alarmes va ser el de 2013-2014. Durant el 2012 el govern va perseguir la que va ser coneguda com la “Revolta dels Enllaçats” com a resposta a la Llei de Funció Pública i per això, el 2013, començà la creació i tramitació de la Llei de Símbols i el Decret de Convivència als centres, per tal de controlar els símbols, pancartes i lemes exposats a les escoles i instituts. No satisfet amb això, el govern inicià la tramitació del TIL, el qual va néixer sense cap tipus de consens amb la comunitat educativa i amb una base pedagògica molt dubtosa: la immersió lingüística duta a terme fins al moment és la culpable, segons el govern Bauzá, del fracàs escolar. Per aquest motiu, el model lingüístic aplicat als centres havia de canviar i les hores lectives s’havien de repartir equitativament entre català, castellà i anglès. En resum, el govern Bauzá va decidir que, de cop, docents i alumnat tenien un bon nivell d’anglès com per dur a terme o rebre assignatures íntegrament en aquesta llengua.
La plataforma Crida i les diferents assemblees de centre es començaren a organitzar i a dur a terme assemblees conjuntes on el control d’aquestes depenia dels sindicats (STEI-i i FECCOO) pel que feia a convocatòries, ordre del dia, moderació i recollida de l’acta. Aquí cal destacar que els sindicats venien d’una època de desmobilització i de certa tranquil·litat legislativa, situació que va desencadenar la creació de l’Assemblea de Docents i que aquesta agafàs les regnes de les convocatòries de les assemblees i tot el que això comportava per aconseguir posar fil a l’agulla a la lluita que culminaria el curs 2013-2014.
Durant l’estiu de 2013 l’Assembla de Docents va fer tota la feina i formació per tal de convocar la vaga indefinida: recollida de signatures -en van aconseguir més de 4.000 per poder convocar la vaga com a assemblea de treballadors i treballadores-, contactes, conscienciació… El 4 de setembre de 2013 el 95% de l’Assemblea aprova la convocatòria de vaga indefinida, amb el suport d’STEI-i i FECCOO. Es creà un comitè de vaga -que el govern Bauzá mai no ha reconegut- i una caixa de resistència, la qual va aconseguir recaptar més de 600.000 euros.
El 6 de setembre, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) ordena suspendre cautelarment el TIL per no ser realista la seva aplicació, però dues hores més tard i a uns 100 metres escassos, el govern aprova un Decret llei d’urgència per poder aplicar el seu model aquell mateix curs.
La vaga indefinida començà el 16 de setembre de 2013 i s’acabà suspenent provisionalment el 4 d’octubre a causa de la nul·la negociació per part del Govern. La vaga va tenir un seguiment de més del 90% el primer dia i no va baixar del 80% durant la primera setmana, percentatge que va disminuir a mesura que avançaven els dies però que mai no va ser inferior al 50%. Durant la segona i tercera setmana de vaga les famílies dugueren a terme accions com la d’Escoles Buides i s’autoorganitzaren per no dur els infants a escola.
L’escenari postTIL
El col·lectiu docent reclamava dia sí, dia també, que el govern s’asseiés a parlar amb la comunitat educativa per tal de desencallar un conflicte que s’anava escampant per tota la població, la qual va demostrar el suport a la vaga el 29 de setembre de 2013 en la manifestació més multitudinària de les Illes: quatre manifestacions simultànies que sumaren més de 100.000 manifestants, un 10% de la població.
El desgavell pedagògic que suposà l’aplicació del TIL provocà la realització d’estudis que mostraren xifres alarmants: en un estudi d’ADESMA (Associació de Directors i Directores d’Educació Secundària de Mallorca) un 78% dels alumnes de primer d’ESO no tenien suficient competència lingüística per entendre un text en anglès i un 82% tampoc no la tenien per entendre una explicació oral. Per altra banda, un estudi d’ADIPMA (Associació de Directors i Directores d’Infantil i Primària de Mallorca) posava damunt la taula que un 80% dels centres havien hagut de canviar el projecte dues o tres vegades amb el curs iniciat, fet que provocava caos i desconcert tant als docents com a les famílies.
Un any després de l’aprovació del Decret llei d’urgència, el TSJIB tornava a tombar, aquesta vegada definitivament, el projecte del TIL i el govern Bauzá patia un gran revés. Posteriorment, el secretari autonòmic d’Educació, Guillem Estarellas, dimití i la consellera Camps fou destituïda del seu càrrec.
Sense el TIL als centres, la majoria d’aquests tornaren als plans lingüístics que tenien prèviament i molts que encara no tenien el projecte aprovat ja no el van haver d’aplicar. Una batalla guanyada, però encara queden els nou punts restants de demandes de l’Assemblea de Docents.
Pacte per l’Educació: el camí?
Una de les queixes més recurrents en l’àmbit educatiu és la inseguretat i precarietat jurídica: quan hi ha canvi de Govern, hi ha canvi de legislació i de model, fet que acaba influint de manera negativa a alumnat i a centres perquè els obliga a desmuntar-ho tot cada quatre anys. Les raons d’aquest pacte es basen en la voluntat de tenir un sistema educatiu estable, l’entesa que l’educació ha de ser un servei públic basat en l’equitat i la qualitat, la participació democràtica i l’adequació als canvis socials i tecnològics. Aquest pacte és el resultat de mesos de negociacions que han dut a un consens bastant ampli dins la comunitat educativa, tot i que la Plataforma Crida i els sindicats no s’hi han volgut adherir, de moment. Sí que s’hi han adherit l’Assemblea de Docents, les associacions de directors de totes les illes, l’Associació d’Inspectors d’Educació de les Illes i partits polítics com MÉS o el PSIB, la Federació d’Associacions de Pares de Mallorca i diversos centres i associacions de pares i mares.
Per tal d’aconseguir el canvi desitjat, el document proposa quatre eines: les persones (personal, administració, alumnat i famílies, tercer sector i sector productiu), una carrera docent que no es limiti a la universitat i sigui contínua, autonomia dels centres educatius i la cultura d’avaluació (on no només l’alumnat sigui avaluat). A banda de les eines, el document estableix les funcions, drets o obligacions que haurien de tenir els quatre àmbits als quals es refereix: la societat, les polítiques públiques i l’administració, l’autonomia de centre i el professorat.
Malgrat ser un document fruit del consens les crítiques li arriben, per una banda, per no establir un mínim d’hores en català i, per l’altra, perquè pretén crear norma en temes que no pertanyen a les competències autonòmiques. Illes per un Pacte, el col·lectiu que ha centralitzat tota la feina, vol fer arribar el missatge que és un pacte educatiu de mínims però que pot arribar a produir màxims perquè es basa en el consens de base social. Ara, però, caldrà veure com avança el pacte després de les eleccions, ja que els partits que s’hi han adherit s’han compromès a fer-lo complir els propers quatre anys.
