Un any més, a pocs dies d’unes eleccions, les forces polítiques han elaborat els seus programes electorals i han fet una sèrie de propostes per aconseguir la confiança dels i les votants. Encara que cada municipi té unes característiques úniques, hi ha temes que s’han tractat de forma transversal arreu del territori: ocupació, serveis socials, economia, urbanisme… Hi ha un tema, però, que en general ha passat desapercebut, lluny dels focus del debat polític: les polítiques de joventut. Tot i que a nivell competencial estan sota el paraigües de la Generalitat de Catalunya, els Ajuntaments han sigut actors clau a l’hora de desenvolupar polítiques de joventut als municipis, i tenen encara molt camp per córrer.
Un dels grans problemes, però, és la concepció que es té de les polítiques de joventut. Massa sovint han estat una eina de clientelisme cap a determinades entitats o, simplement, han pivotat al voltant de l’oci, com si els joves no tinguéssim cap preocupació més enllà de sortir de festa. Les polítiques de joventut han d’anar més enllà i tractar els diferents aspectes que tenen un impacte directe en la vida del jove: l’emancipació de les persones joves (educació, ocupació i habitatge), la cultura, la salut, el transport… És evident que són temes que ja es tracten des de diferents àrees dels governs municipals, però no per això s’ha de renunciar a tractar-ho des d’una perspectiva juvenil. Les polítiques de joventut s’han de basar en la transversalitat, en la capacitat d’incidir en tots aquells camps que afectin a les persones joves.
En definitiva, el que les polítiques de joventut busquen és tractar a les persones joves com a ciutadans i ciutadanes de ple dret. Un dels elements més importants serà, doncs, el de la participació juvenil.
Abans de proposar mesures per potenciar la participació juvenil cal tenir una idea de com participen les persones joves. Segons l’Enquesta a la Joventut de Catalunya (2012) un 46,2% de les persones joves entre 15 i 34 anys deien participar de diferents entitats. Excloent les entitats esportives del grup, la xifra que joves que participava baixava fins al 31,7%. Amb una tendència similar deien participar en manifestacions (un 36%) i signar peticions (un 44,3%). Pel que fa a la participació electoral, un 62,7% de les persones entre 20 i 24 anys deien haver anat a votar a les anteriors eleccions al Parlament (les de novembre de 2010), una xifra superior a la participació d’aquelles eleccions, que va ser del 58,78%.
Es compleix el tòpic sobre la manca de participació de les persones joves? Amb aquestes xifres a la mà veiem que els joves participen prou, i en alguns casos amb la mateixa intensitat que la resta de la població. De tota manera podem identificar un gruix considerable de les persones enquestades que diu participar en diferents tipus d’entitats. El focus de la participació juvenil s’ha de posar, per tant, en l’associacionisme i la participació en entitats. En primer lloc perquè la participació en entitats i associacions té un impacte directe en el procés de socialització del jove, són una magnífica escola on aprendre a participar i contribueixen a una millor cultura política. En segon lloc per una qüestió estratègica: és una participació que afavoreix la creació de projectes col·lectius amb els quals les persones joves s’hi poden identificar més que amb les institucions tradicionals.
Un pas bàsic per fomentar la participació juvenil en la línia que s’ha apuntat seria fomentar l’associacionisme entre les persones joves. I això vol dir tant difondre informació sobre aquest tema com facilitar la vida a les entitats. Quan es parla d’entitats juvenils es parla des dels caus i esplais de barri fins a les joventuts polítiques, passant per entitats culturals, socials, sindicals, etc. A totes aquestes tipologies d’entitats s’hi sumen les realitats i singularitats de cada poble i cada ciutat. La diversitat, per tant, és enorme. Tot i així un element que comparteixen sovint aquestes (i més encara si parlem d’entitats d’àmbit estrictament local) és la manca de recursos, des del moment de crear l’entitat i gestionar tots els tràmits burocràtics fins a la disponibilitat d’un espai o de finançament. Sense veure aquestes organitzacions com una amenaça o una oportunitat pel clientelisme, les Administracions públiques han de comprometre el seu suport a aquestes formes d’organització col·lectiva que obren a les persones joves una porta per participar del seu entorn més proper i transformar-lo.
Tot i així els governs locals encara poden anar més enllà. Recuperant la idea de les polítiques de joventut com a quelcom transversal, cal afegir-hi el concepte de la concertació d’aquestes polítiques amb els principals afectats: els i les joves. A nivell de Catalunya el CNJC (Consell Nacional de la Joventut de Catalunya) és el màxim interlocutor amb la Generalitat de Catalunya en matèria de polítiques de joventut, exercint un paper imprescindible, per exemple, en l’elaboració del Pla Nacional de Joventut de Catalunya. A nivell local existeix en alguns casos la figura del Consell Local de Joventut (no confondre amb el Consell Municipal de Joventut, que depèn del consistori). El CLJ és una plataforma de i per a les associacions juvenils, on trobar-se, cooperar, treballar conjuntament i organitzar-se millor. Un dels rols que juguen els consells de joves és el de la representació davant de l’Administració. A nivell municipal caldria, doncs, replicar el model existent a nivell català: els consells locals de joventut com a representants del teixit associatiu juvenil de la ciutat (sempre i quan en siguin representatius) i entesos com els màxims interlocutors en matèria de polítiques de joventut, sent reconeguts com interlocutors plenament vàlids davant de l’Administració.
Cada regidor o tècnica de joventut de cada municipi de Catalunya podria fer una llista ben llarga de les dificultats que es troba a l’hora d’impulsar polítiques de joventut, i les associacions juvenils de cada municipi també podrien donar uns quants motius pels quals les polítiques de joventut respectives no funcionen.
És la situació legal o competencial el que fa que els Ajuntaments tinguin dificultats a l’hora de fer polítiques de joventut? És una manca de coordinació entre Administracions? Encara que aquestes preguntes plantegin temes interessants de discussió, no crec que siguin la font de les mancances dels Ajuntaments a l’hora d’encarar aquests temes. Les mancances dels Ajuntaments pivoten al voltant de tres elements, conseqüència l’un de l’altre: la no consideració de les polítiques de joventut en la seva plenitud com s’ha exposat a l’inici, la manca de voluntat política i la manca de recursos.
El fet de no considerar les polítiques de joventut com un tema important, d’enfocar-lo de manera transversal com abans s’ha apuntat, porta a una falta de voluntat política per afrontar aquestes qüestions. I aquesta manca de voluntat política porta a prioritzar altres temes abans que les polítiques de joventut a l’hora de distribuir els recursos dels Ajuntaments. És cert que en alguns casos el finançament pot dependre d’Administracions superiors, però és una realitat de molts Ajuntaments la desconsideració total cap a les polítiques de joventut a l’hora de distribuir els recursos. Més enllà de les mancances estructurals que puguin existir aquests elements que s’han apuntat poden ser solucionats pels governs locals: potser no cal destinar grans quantitats de diners a fer quelcom inútil, sinó canviar la lògica amb la que s’enfoquen aquestes polítiques (la transversalitat) i escoltar més als “objectius” de les polítiques de joventut: les persones joves.
El panorama pot semblar poc esperançador però de tant en tant sorgeixen bones pràctiques o accions positives: uns pressupostos participatius a Santa Eulàlia de Ronçana, el pla municipal de drogues de Santa Coloma de Gramenet (que ha rebut diversos premis) o models d’equipaments juvenils com el GRA de Granollers o l’Espai Jove La Fontana de Barcelona.
Ha quedat palès que les polítiques de joventut no són un tema habitual a l’agenda política, i que per tant queda feina per aconseguir que se’ls hi doni la importància necessària i els i les joves tinguin les oportunitats que es mereixen.
