Fa una mica més d’un any es va posar en marxa TEBVist, una televisió online feta per joves amb discapacitat intel·lectual que formen part del Servei Ocupacional d’Inserció del grup cooperatiu TEB. És a dir, per nanos que, finalitzada la seva etapa formativa, busquen una oportunitat al mercat de treball, protegit o ordinari, i mentre no la troben fan tasques diverses en un centre ocupacional. Amb TEBVist, una trentena d’aquests joves dediquen part del seu temps a pensar, preparar i realitzar reportatges televisius, sota la coordinació voluntària del periodista de TV3 Josep Maria Soro. El novè d’aquests reportatges, presentat fa uns dies, es fixa en l’escola inclusiva.
“En televisió hem vist pocs reportatges, per no dir cap, fets amb la sensibilitat i encert que el que ha fet l’equip de TEBVist”, afirma el pedagog Josep Maria Jarque, promotor i referent de l’escola inclusiva a Catalunya,a més de col·laborador habitual del Diari de l’Educació. Amb ell no només repassen la seva llarga experiència vital, sinó que li pregunten coses com si hi ha el perill que un alumne amb discapacitat pugui sentir-se sol o aïllat en una escola ordinària, o si l’atenció a la diversitat compta amb tots els recursos necessaris. Val la pena escoltar les seves respostes.
A més d’aquesta entrevista, les càmeres de TEBVist entren també a dos centres educatius de Barcelona, un de públic (el CEIP Dolors Monserdà) i un de concertat (els Jesuïtes del Clot). Al primer la Emma fa tercer de primària, mentre que al segon el Martí fa quart.Tots dos tenen una discapacitat intel·lectual severa, que afecta la seva parla, comprensió i motricitat, però en tots dos casos les escoles han reeixit a desenvolupar estratègies per tal que aquests alumnes participin i progressin, al seu ritme, juntament amb la resta del seu grup. Elsdiferents tutors, mestres de suports, responsables de centre, pares i companys de classe entrevistats pels joves reporters de TEBVist en donen bona fe.
“El tema de l’escola inclusiva el van triar ells, però la idea de buscar casos especialment difícils la vaig suggerir jo, ja que pensava que si una escola es podia adaptar a un cas d’un alumne amb discapacitat intel·lectual severa és que es podia adaptar a tota la diversitat, volíem una mirada en positiu”, explica Josep Maria Soro. Mentre feien el reportatge, alguns dels joves de TEBVist (amb una discapacitat molt més lleu que el Martí o l’Emma) recordaven que el seu pas per l’escola ordinària va ser més aviat traumàtic, precisament per la falta d’adaptació de l’escola. “Ara han vist que és possible i han quedat meravellats”, subratlla Soro.
Segons Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma Ciutadana per l’Escola Inclusiva a Catalunya, “aquest reportatge ens ensenya sobretot que l’escola inclusiva no només és desitjable, sinó que és possible quan el claustre hi posa voluntat i l’administració els recursos necessaris; malauradament, ens segueixen arribant casos d’alumnes amb menys dificultats que l’Emma o el Martí que són derivats cap a la xarxa d’educació especial”.
Altres experiències
La trentena de joves que formen part de l’equip de TEBVist es reparteixen les tasques en funció de les seves aficions i habilitats; alguns col·laboren amb el guió, altres amb el maquillatge, n’hi ha que comencen a agafar la càmera, i els que tenen més facilitat de paraula són els que s’hi posen al davant. I després hi ha reunions de redacció i tallers formatius en els que participa tot l’equip.
“A TEB van veure que, a causa de la crisi i les retallades, per aquests nois i noies l’etapa prèvia a l’entrada al món laboral s’anava allargant, i per això es necessitava un projecte que fos a la vegada formatiu i motivador, d’aquí neix TEBVist”, comenta Soro. “La feina periodística –afegeix– conté tot això: treballen la lectura i l’escriptura, l’ús de tecnologies, la cerca i tria d’informació, exerciten les relacions socials i fins i tot repassen idiomes, amb el plus de motivació que dona veure publicat i reconegut el resultat d’un treball col·lectiu”.
Potser sense arribar al nivell de professionalitat de TEBVist, a Catalunya hi ha altres iniciatives recentsque reuneixen periodisme i discapacitat intel·lectual, i en les que es conjuga tant la vessant formativa de l’experiència com la voluntat de donar veu a les persones amb discapacitat, a fi que, amb el micròfon a la mà, gaudeixin d’un aparador on reivindicar les seves capacitats.
Alguns exemples. La coordinadora Down Catalunya imparteix des de fa dos anys uns cursets de periodisme a joves amb síndrome de Down de les seves entitats, els quals fan pràctiques entrevistant a personatges que ells mateixos trien, aquestes entrevistes s’editen i es pengen al canal de Youtube de Down Catalunya. Recentment, dues alumnes avantatjades d’aquest curs van ser convidades pel programa de TVE “Para todos la 2” a participar en una entrevista en directe a l’escriptora Cristina Sánchez-Andrade, autora d’un conte sobre la relació entre germans amb i sense discapacitat. La naturalitat amb la que s’expressen en un plató ple de focus i càmeres és digne de veure.
També un grup de joves vinculats a la Fundació Catalana Síndrome de Down editen des de l’any 2011una revista digital, Exit21, en el que intercalen els apunts de bloc amb entrevistes enregistrades en vídeo a tota mena de personatges. L’última d’aquestes entrevistes, també molt recent, l’han fet a la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau. “L’escola és un espai on s’aprèn a viure; si aprenem a viure junts, podrem treballar junts, podrem participar a la societat junts i podrem fer vida cívica conjunta, per tant l’escola és un lloc per aprendre coneixements i aprendre a viure”, explica la consellera a l’entrevistador.
La pionera de totes aquestes iniciatives, però, correspon a Down Lleida, entitat que ja l’any 2008 va posar en marxa un programa de ràdio en col·laboració amb la cadena Cope Lleida. Aquest programa, La Nostra Tarda, basat també en entrevistes que fan els joves de l’entitat lleidatana, ha complert set anys, continua emetent-se puntualment el darrer divendres de cada mes per la senyal de FM de la CopeLleida (97.4) i la intenció expressada per totes dues parts és que duri molts anys.
