Aquest és un article publicat a Desalambre
El dia va començar com una festa. Fàtima Djarra Sani, natural de Guinea Bissau, tenia 4 anys i la seva madrastra li va anunciar que seria “un dia gran” per a ella i la seva germana Binta, de 8 anys. Les van rentar a consciència i una comitiva de dones, vestides amb les seves millors gales, ballaven i cantaven. Aquell dia, en un bany que no era més que un cubicle brut de ciment, li van extirpar el clítoris i els llavis menors de la vagina. Per als grans era una celebració, la tradició, “però nosaltres ara sabem que l’ablació és un assumpte de salut, que no porta res de bo”, explica en una entrevista a propòsit del seu llibre, Indomable (Editorials Península), que pretén apropar la complexitat social que envolta aquesta pràctica.
Quan l’editorial li va proposar aquesta aventura, explicar en un llibre la seva vida, la de la seva família i els secrets socials que encara legitimen l’ablació en aproximadament 28 països africans segons les Nacions Unides, Fátima Djarra admet que va dubtar. “Aquell dia vaig pensar-m’ho molt. És un problema que no és només meu. És també de la família. A Àfrica, la família ho és tot. Tot”. Però, malgrat les seves objeccions, la resposta va ser que sí. La Fàtima somriu abans de pronunciar el pensament que va donar el tret de sortida al llibre: “Si no ens aixequem les dones africanes en la lluita contra la mutilació, ningú ho farà per nosaltres”.
Abans de publicar-lo, va viatjar al seu país per explicar-li a la seva família el projecte. Allà, molts no sabien ni a què es dedicava, com explica en aquesta entrevista a Carne Cruda. “Netejant!”, li respon un familiar a la pregunta de quina feina té a Espanya. La Fàtima els va explicar llavors que és mediadora a Metges del Món a Navarra des de 2008 i que dia a dia “sensibilitza altres dones sobre l’ablació”, perquè les famílies decideixin no sotmetre les seves filles a aquesta experiència.
Perquè la mutilació genital comença entre crits de dolor i llàgrimes -de vegades empassades amb esforç per semblar “una dona forta”, explica la Fàtima- però no acaba quan la ferida deixa de sagnar. L’ablació afecta al món a uns 140 milions de dones i nenes segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i marca les dones de per vida: en la seva vida sexual, però també en afrontar la maternitat, quan poden sorgir més complicacions en el part. Les “infeccions vesicals i urinàries recurrents, els quists i l’esterilitat” són altres de les conseqüències de la mutilació genital femenina que destaca OMS.
En el llibre, la Fátima relata la primera vegada que va mantenir relacions sexuals com “una experiència esgarrifosa”. Va ser una relació consentida, però marcada pel dolor: la seva vagina mai va arribar a eixamplar-se amb normalitat. Les preguntes que li van assaltar sent una nena (en veure una imatge dels genitals femenins al col·legi) i la resta de complicacions que ha sofert al llarg dels anys li van fer rebutjar la mutilació genital de l’afecte i respecte que té cap als seus costums, la seva cultura. “L’ablació no m’ha donat res de bo”, repeteix.
La Fàtima treballa amb les comunitat d’africanes a Navarra, a través de Metges del Món, mitjançant la seva experiència, amb les preguntes i pors que l’han turmentat. “Quan et preguntes, les coses comencen a canviar. ¿Per què m’han fet això? ¿De què serveix? Quin benefici porta per a la meva salut i per a la meva vida sexual?”, enumera la dona. “Quan tu penses això, per a què i quins beneficis té això per a tu, no ho voldràs fer mai a la teva filla”.
“Quan vaig començar era molt dur parlar del tema de la mutilació. Veia cares que semblava que se’m menjarien”, explica. “Vaig començar a parlar del tema de salut sexual, de conèixer la nostra part íntima. I aquí surt el tema de la mutilació perquè, quan posem les imatges de l’aparell genital femení, hi ha dones que comencen a preguntar: ‘Això què és?’. ‘El clítoris’. ‘I per què jo no el tinc?’. Llavors, de vegades, s’obren i s’expliquen: ‘Em van tallar”, explica la Fàtima.
En altres ocasions, els dics que aixequen la vergonya i la por són massa alts. “Et fa por la humiliació, al fet que es riguin de tu. Però també és por a trair la teva família, la teva comunitat. És l’educació que t’han donat. La cultura que tens. És la teva identitat com a dona”. I aquests murs, aquests temors, estan també aquí, a Espanya. “El llibre està destinat també als espanyols, perquè ells pensen que l’ablació està lluny i no és així. La immigració és aquí. Les africanes són aquí i això és un problema de salut mundial”, diu.
També un problema de violència de gènere
La Fàtima no guarda rancor a la seva família perquè considera fonamental entendre el context en el qual s’executen aquestes violacions de drets de les dones, que va condemnar l’Assemblea General de Nacions Unides en una resolució el 2012. “A la meva família totes les dones estaven mutilades, els havien transmès que era una cosa pura, eren bones dones. Vol dir que una dona que no està mutilada no pot participar en els rituals. Ets una dona bruta”.
La manca d’informació i educació empara aquestes conductes, per la qual cosa la Fàtima ha decidit dedicar la seva vida a aquestes tasques perquè no puguin servir d’excusa en el futur. “Perquè les nostres famílies, les nostres mares, les nostres àvies pensaven que era bona per a nosaltres, però ara sabem que no. Hem de lluitar perquè entenguin que és dolent per a la salut”.
L’ablació, compte, cal entendre-la també en un context de violència estructural contra la dona. “És una violació de drets humans i violència de gènere. Però allà (Guinea Bissau) és una cosa normal. El teu marit pot clavar-te una bofetada i vas a casa dels teus pares i et diuen: ‘Torna, és el teu marit’. El teu marit sembla el teu amo”. Avui en dia, relata, les coses estan canviant a poc a poc. “No tant com a Espanya, però estan lluitant a favor de la igualtat. Si crides al teu marit al carrer, davant de tots, quedes en evidència, però a casa pots parlar i la dona pot tenir el control”.
Lleis i educació per eradicar l’ablació
La Fàtima indica que, en la lluita contra la mutilació genital femenina, les lleis són indispensables. Com la que va prohibir l’ablació al seu país natal el 2011 o la prohibició a Espanya que castiga amb penes de presó els pares que permeten que les seves filles siguin mutilades. “Però sense mitjans, sense sensibilització, no es pot eradicar. A Guinea Bissau hi ha aquesta llei des de 2011 que prohibeix la mutilació, però se segueix fent a la zona rural on no hi ha qui faci complir la llei, no hi ha mitjans suficients. Això porta moltes bosses de resistència, no tenen policies que els persegueixin per no complir la llei”.
A Espanya, per exemple a Navarra i Catalunya, també hi ha alguns protocols per evitar que les nenes siguin mutilades quan van de vacances als seus països d’origen. Les menors han de ser revisades per un metge abans i després de la visita i a més, els seus pares porten un document en el qual s’informa la família que, si aquesta nena torna a Espanya mutilada, els seus progenitors aniran a la presó. Es pretén d’aquesta manera que els parents no obliguin els pares a mutilar les petites; en molts casos, a més, depenen dels diners que envien des d’Espanya i el pas per la presó tallaria aquesta via d’ingressos.
La Fátima destaca també la necessitat d’involucrar les comunitats religioses, que moltes vegades han servit per emparar les mutilacions. “Jo vaig amb respecte. A la comunitat africana, els homes saben més de l’Alcorà que les dones, perquè tenen més oportunitats per estudiar-lo. El que els dic és que no hi ha cap versicle de l’Alcorà que digui que cal mutilar les seves dones. Si l’imam ho entén, pot sensibilitzar els homes que van a la mesquita”. En aquest sentit, la Fàtima destaca la fatwa -pronunciamient legal sobre una qüestió específica emès per un especialista en la llei islàmica que van signar 170 imams en contra de l’ablació.
La Fàtima espera que, un dia, la tradició no empari el que per a ella no és més que una violació de drets humans. Diu que viu entre dos mons, que es complementen i l’enriqueixen. La seva mare no va tramitar el llibre de família fins que Guinea Bissau va aconseguir la seva independència de Portugal, el 1973. Llavors, al de la Fàtima la seva mare va afegir el seu nom natiu, Djarra. Fàtima Djarra. Ella, com la seva mare, té cura la tradició, però només la que ho mereix. I ho té clar: “L’ablació, no”.
