Aquest és un article publicat a Agència SINC
La dislèxia s’associa amb la dificultat per llegir dels nens que confonen i alternen paraules, lletres i síl·labes. No obstant això, a l’hora d’escriure, aquest trastorn segueix patent encara en l’edat adulta.
Per demostrar-ho, un equip d’investigadors espanyols va dissenyar un experiment amb 40 adults universitaris -20 dislèctics i 20 amb capacitat lectora normal- de la mateixa edat i nivell educatiu. Els participants van escriure en una tauleta gràfica paraules que els van ser presentades visualment (tasca de còpia) i auditivament (tasca de dictat).
“Aquestes paraules variaven en la seva freqüència d’ús, en la seva longitud i en la seva consistència en la relació entre fonemes. Les paraules consistents, com ‘pal’, estan formades per sons que només es poden escriure d’una manera; les paraules inconsistents inclouen sons que podrien correspondre a lletres diferents, com ‘vaso‘, que podria escriure amb b pel seu so”, explica Olivia Afonso, investigadora al departament de Psicologia Cognitiva, Social i Organitzacional de la ULL.
Els resultats, publicats a Frontiers in Psychology , mostren que els alumnes amb dislèxia -persones molt formades amb un ampli contacte amb el llenguatge escrit- segueixen experimentant dificultats en aquest àmbit. No només cometen més errors, sinó que a més comencen a escriure més tard -tenien latències d’escriptura més llargues- i produeixen pauses més llargues entre lletra i lletra.
“Encara que això s’observava tant en còpia com en dictat, la diferència era òbviament més gran en la còpia, ja que a aquesta tasca cal sumar als problemes d’escriptura les ja conegudes dificultats en lectura que experimenten els dislèxics”, concreta Afonso, autora principal del treball.
Més dificultat amb paraules noves i llargues
L’equip d’investigació va analitzar les característiques de les paraules que influïen en la durada de les latències i les pauses. La conclusió és que el grup amb dislèxia “mostrava efectes de freqüència lèxica i de longitud molt més grans que els exhibits pel grup control”, assenyala la investigadora.
Pel que fa a l’efecte de freqüència, el grup amb dislèxia trigava especialment a començar a escriure paraules poc freqüents. “Aquestes dades revelen que els dislèxics necessiten major exposició a una paraula per poder emmagatzemar-la en el seu lèxic ortogràfic”, afegeix Afonso.
Quant a la longitud de les paraules, l’equip va observar que el grup amb dislèxia es veia especialment afectat pel nombre de lletres que tenia. “Això augmentava considerablement el temps que trigaven a començar a escriure, però, sobretot, el temps que duraven les pauses entre lletres”, apunta l’experta.
Aquest últim resultat sembla indicar que els dislèctics tenen dificultats en mantenir o seguir una seqüència de lletres en la memòria de treball. Segons la científica, cal seguir investigant per determinar si aquest dèficit en la seva habilitat per mantenir seqüències de lletres en la memòria a curt termini pot ser també responsable de la seva dificultat per emmagatzemar paraules noves o poc freqüents en la memòria a llarg termini.
El treball mostra a més que l’ús de tècniques noves, com l’anàlisi dels temps d’escriptura mitjançant l’ús de tauletes gràfiques, suposa una aportació valuosa per a l’estudi del llenguatge.
“En aquest cas, hem pogut detectar diferències entre participants amb i sense dislèxia fins i tot quan escrivien bé les paraules. Aquesta informació no estaria disponible si haguéssim fet un estudi clàssic, en què només s’analitzen els errors comesos “, conclou.
