Aquest és un article publicat a eldiario.es
La tendència decreixent es va iniciar el 2012 però s’ha accelerat. El curs universitari començava amb l’aprovació d’un reial decret que permetia la pujada de taxes i que va provocar l’increment del preu de les matrícules que, en algunes comunitats, va arribar fins i tot a duplicar-se (a Catalunya es va incrementar un 66%). Pràcticament tota la comunitat educativa va coincidir a afirmar que l’anomenat ‘cop de taxa’ causaria l'”expulsió de molts alumnes de la universitat”. Les dades ho han corroborat: només el curs 2014-2015 -amb el cop de taxa a rendiment-, 55.487 alumnes menys, una xifra superior a la dels dos cursos anteriors junts, quan la suma de caiguda de matrícules va arribar a 39.956 respecte a l’exercici 2011-2012.
Segons l’avanç estadístic que anualment elabora el Ministeri d’Educació, el 2012-2013 el nombre d’estudiants de grau i primer i segon cicle va caure un 1,5% (22.054 alumnes de més de 1,4 milions de matrícules) i el 2013-2014, un 1,2% (17.902). No obstant això en l’últim curs, la caiguda ha arribat al 3,9% i ha deixat el total en 1,3 milions.
El major pes d’aquesta pèrdua d’alumnes l’ha patit l’ensenyament públic. Les xifres evidencien que les tres quartes parts de la caiguda es dóna en aquestes universitats: un 77% (42.578) dels més de 55.000 alumnes s’han perdut en centres públics. Allà és on realitzen la carrera el 88% del total d’estudiants espanyols.
“La caiguda es deu a les polítiques del Govern del PP”, analitza Julio Serrano, secretari d’Universitat de la Federació d’Ensenyament del sindicat CCOO. En concret es refereix a la pujada de les taxes universitàries i l’enduriment dels requisits per poder obtenir una beca de les que atorga el ministeri per pal·liar l’encariment de l’educació superior. “Les persones amb menys recursos, que són a més les més afectades per les retallades dels últims anys, tenen dificultats per estudiar”, sosté. “En època de crisi el Govern hauria d’haver reforçat les beques i no penalitzar qui més la pateix”, prossegueix.
Augment d’estudiants… fins 2012
“Aquestes dues polítiques concretes estan tenint molta repercussió en les famílies; les dades no són casuals”, comenta María Rodríguez, presidenta de la Confederació Estatal d’Associacions d’Estudiants (CANAE). De fet, el decret impulsat per l’exministre d’Educació, José Ignacio Wert ha funcionat com un tap. El nombre d’alumnes de grau i primer i segon cicle seguia una tendència creixent fins a aquest moment. Llavors va començar a baixar. En total, la universitat ha perdut 95.443 alumnes des de llavors. D’ells, 86.230 corresponen a la universitat pública.La privada, per la seva banda, també ha experimentat el curs passat, i per primera vegada, un descens de 12.909 estudiants.
Per al Ministeri d’Educació, la disminució “es deu principalment a la caiguda de la població jove a Espanya” i, en menor mesura, “al canvi en la durada dels estudis universitaris”. Un argument que “no és vàlid”, en paraules de Serrano, ja que “la població d’entre 18 i 24 anys ja queia el 2009 i, en canvi, el nombre d’alumnes universitaris seguia augmentant”.
El reial decret aprovat l’abril de 2012 “de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu” va autoritzar les comunitats autònomes a pujar les taxes universitàries per acostar-se al preu real. Cadascuna ho va fer en diferent mesura, de manera que estudiar una carrera pot ser tres vegades més car a Madrid i Catalunya que a Galícia o Andalusia. Per exemple, el preu del crèdit a la capital en carreres de menor experimentalitat i en primera matrícula gairebé dobla el del curs 2009-2010 en passar dels 15,58 euros als 27.
Així, un grau en Dret costa ara 6.480 euros, mentre que pel mateix nombre de crèdits (240), l’alumne pagava en 2009 3.739 euros. Això sempre que es matriculi una sola vegada de cada assignatura, perquè el preu de les segones, terceres i quartes matrícules també ha experimentat una pujada important. Si un estudiant d’un grau en Enginyeria Agrícola ha d’afrontar una segona matrícula, li toca abonar 342,78 euros per una sola assignatura de sis crèdits. I 642,84 si ho fa per tercera vegada.
“A més, encara que hi hagi més nombre d’alumnes becats, la quantia és menor”, explica Serrano. De fet, en el curs 2013-2014 van percebre, de mitjana, 1.869 euros, un 27% menys que dos anys abans. Des de l’arribada del PP al Govern la xifra d’estudiants que perceben beca és més gran, però la despesa total de l’Executiu ha baixat: mentre que en el curs escolar 2011-2012 uns 442.000 becaris van rebre 1.134 milions d’euros, en l’últim any amb dades disponibles, 473.000 becaris van percebre 884 milions d’euros.
“Lògicament, les persones que han tingut més problemes per continuar a la universitat són aquelles que accedeixen a la pública perquè el seu nivell econòmic és més baix”, insisteix Rodríguez. D’altra banda, remarca que a més d’alumnes que han hagut d’abandonar els seus estudis, també n’hi ha altres que s’han vist obligats a reduir la seva càrrega d’assignatures. Un fenomen que qualifica com “el peix que es mossega la cua, perquè alumnes que han de matricular-se de menys matèries perquè no tenen diners, amb menys probabilitat accediran a la beca perquè no arribaran al mínim de crèdits que exigeix el ministeri per rebre-la”.
El nombre d’alumnes de màster s’incrementa
La tendència s’inverteix en el cas dels postgraus, que surten beneficiats. La xifra total d’alumnes que cursen un màster continua augmentant, tot i la pujada de preus. Aquest últim curs va ascendir a 16.962 estudiants (11.572 a la universitat pública i 5.390 a la privada), el que representa un 13,8% més d’estudiants respecte a l’anterior. Les diferències entre comunitats autònomes segueixen sent notables: mentre que el preu del crèdit per a un màster relacionat amb, per exemple, Comunicació Audiovisual o Turisme se situa a la Comunitat Valenciana en 19,30 euros, s’enfila fins als 47 a la Comunitat de Madrid (28,24 euros el 2011-2012).
Per què no ha deixat d’incrementar el nombre de matriculats tot i que els preus s’han arribat a duplicar en moltes regions? Per a Julio Serrano, “amb les llicenciatures la gent entenia que ja havia completat la seva formació, però amb els graus que va instaurar el Pla Bolonya sembla que no”. Segons l’opinió del portaveu sindical, “en algunes carreres és gairebé obligatori perquè els màster s’especialitzen, cosa que abans s’aconseguia amb les carreres de cinc anys”. Però, a més, esgrimeix una altra raó: “la manca d’expectatives laborals fa que molta gent que abans no ho hagués plantejat, es decideixi per cursar-“.
