Es fa de dia i les mares de la Shada i d’Ahmed els desperten per anar a l’escola. Els dos tenen vuit anys, però la primera viu a Gaza i el segon, a Cisjordània. La rutina d’aquests dos menors palestins en un dia qualsevol són el fil conductor del documental Dreams Behind the wall, dirigit per la periodista Elena Herreros, que ha estat estrenat al Festival de Cinema Internacional de Valladolid, la Seminci.
Els dos menors viuen sota la pressió militar israeliana i la pel·lícula en mostra les conseqüències: “L’educació es para amb les bombes. Amb la guerra s’acaba tot i després cal veure quins trastorns queden. La Shada era una alumna 10 fins l’operació israeliana Marge Protector. Ja no ho és”, explica la directora.
La selecció del documental per a la Seminci ha estat una alegria per Herreros i l’equip, però també per a les famílies de la Shada i l’Ahmed.
“Això de la Seminci ens ho van dir al setembre i vaig avisar les famílies. Quan vam ser allà, ens vam ficar en les seves vides, a casa seva, en el seu bany. I ells ens pregunteven: “Però això, on va?”, explica de pressa Herreros en una entrevista telefònica. Ara, els ha pogut dir que l’estrena ha estat en un festival de prestigi. “Els anem mantenint informats”.
La periodista –que treballa alguns mesos com a freelance per a diversos mitjans i altres per a La Sexta– ha buscat amb aquest treball les històries rutinàries de Palestina, el que passa quan no hi ha bombes ni morts diaris. “Volia mostrar el costat humà de Gaza i Cisjordània. Els periodistes, i m’hi incloc, quan cobrim un conflicte, marxem quan s’acaba la guerra. Volia explicar què passa llavors, el que no ensenyem perquè no surt rendible a les televisions i als mitjans”, afirma la directora.
Els protagonistes del film documental són dos nens perquè Herreros volia buscar “la seva innocència, la transparència” pròpia de la infància davant els fets i fugir dels enfrontaments arrelats entre les persones que defensen la política israeliana amb Palestina i el sector que la condemna i dóna suport al poble palestí. “Quan fas una informació i llegeixes els comentaris d’un sector, d’un altre… És un tema és molt conflictiu, que et miraran amb lupa, així que preferia la mirada de dos nens perquè és transparent, innocent. Ingènua en ocasions”, indica.
Aixecar-se després de la guerra
I a una nena, la Tuqa, l’escoltem al documental dient una frase que explica els traumes que viuen els nens a la Franja de Gaza i Cisjordània. La propera generació de palestins. Gairebé amb un somriure, més pendent de la càmera que l’enfoca de prop que de la duresa de les seves paraules, la Tuqa diu que té “nou anys i he viscut tres guerres, el 2008, el 2012 i el 2014”.
La directora recorda que un dels problemes de la successió de conflictes armats que ha patit la població palestina és la dificultat per tancar ferides. “Els nens que tenen un trauma no tenen temps a recuperar-se perquè arriba una altra guerra i es llença per la borda tota la feina dels psicòlegs. És primordial la feina d’hora amb els nens després de la guerra, per prestar-losaajuda psicològica com més aviat millor” .
Herreros tria com a exemple el cas de la Shada, “que era una nena 10 a l’escola abans de l’operació israeliana Marge Protector”. Ara, la seva mestra explica al llargmetratge que li costa més. “És una de les alumnes que s’han tornat lentes. Els passa a totes, es pregunten: “Per què estudiem i aprenem això si al final hi haurà una guerra?”, diu la professora.
L’ocupació i la guerra marquen la forma de pensar dels palestins, la seva manera d’assumir el dia següent. “Vaig anar a un hospital que estaven rehabilitant després de l’operació de l’any passat i el responsable em va dir que estaven fent la sala d’urgències més gran ‘per a la propera guerra’, perquè havien comprovat que s’havia quedat petita en l’ofensiva Marge Protector. Ja pensen que n’hi haurà una pròxima”, afegeix Elena Herreros.
Trencar estereotips
La periodista parla del cansament, de l’enorme desil·lusió que hi ha a Gaza i Cisjordània, les dues zones que suporten la pressió i l’assetjament militar israelià, “però de maneres molt diferents, per això vaig triar una família de cada zona. A Gaza, els israelians hi van un dia, o una temporada, i arrasen amb tot, i a Cisjordània és un degoteig constant: avui fiquem a la presó tres nens de 14 anys per tirar pedres, avui enderroquem una casa, cada dia hi ha incursions de soldats israelians en els camps i fan fora gas lacrimogen…”.
La cinta busca també “trencar estereotips”. “La meitat del documental està rodat a Cisjordània, amb la família de l’Ahmed. Al camp hi ha cada dia incursions militars. Cada di al final de la jornada, els joves van a tirar pedres, en senyal de protesta. El que diuen és ‘estem aquí i no estem bé”. És una reivindicació. Però hi ha estereotips com que tots els palestins semblen terroristes, amb els mocadors tapant-se la cara. Porten mocadors perquè no els reconeguin perquè, si tens més de 14 anys, et poden caure fins a 20 anys de presó per tirar pedres. Els militars graven i fan fotos als xavals per buscar-los després”, explica Herreros.
Les famílies de la Shada i l’Ahmed mostren en el documental –que encara haurà d’acabar la gira de festivals per arribar a les sales- “que la gent vol tenir una vida normal, però que quan arriba una bomba, la guerra, s’acaba la festa”. La petita Tuqa ho diu molt clar, “que només vol ser una nena més al món”. Per a això, fins i tot ella n’és conscient, ha de desfer-se de la guerra i la pressió militar.
