“La tecnologia ens dóna tant, tan fàcil i tan ràpid que els alumnes necessiten que el que fan a l’escola, ja que hi van obligats, sigui atractiu. El professorat s’ha de traslladar al món de l’alumne per adaptar l’espai d’aprenentatge, escoltar-lo i atendre les seves necessitats”. Aquesta és la premissa de la qual parteixen Xavier Pujol i Pep Prat, dos joves mestres del Maresme que, a més de fer classe, han creat la plataforma ‘Make It! Education’, que treballa en la formació del professorat en noves metodologies d’aprenentatge centrades en l’alumne, l’ús de tecnologies i la innovació educativa.
Què entenem per innovació en l’educació?
Pep Prat: D’entrada, fer coses diferents. Trencar amb el que s’ha fet fins ara i deixar enrere la metodologia tradicional. Cal innovar aplicant noves metodologies, utilitzant les possibilitats de la tecnologia i recuperant moltes de les idees que grans pedagogs del segle XX, com Freinet, Dewey o Freire ja van proposar i que situaven a l’alumne en el centre del procés d’aprenentatge tal i com s’encaminen les tendències actuals en innovació educativa. La innovació en educació implica que els alumnes rebin nous estímuls de diverses maneres i, sobretot, que les metodologies pensin en l’alumne, no en el mestre.
L’educació està pensada per als mestres, avui dia?
Pep Prat: La metodologia tradicional sí, perquè és el mestre el que dóna la informació, el que ho explica tot i l’alumne l’únic que fa és escoltar, prendre notes i fer els deures. Tots els dubtes els resol el mestre perquè representa que és el que hi entén. Les noves metodologies, per tant, volen pensar en els alumnes proposant que la relació alumne-professor sigui molt més horitzontal i que el mestre baixi de la tarima i es posi al mateix nivell dels alumnes. Totes dues parts poden aprendre de l’altra.
I considereu que avui aquesta relació pot ser més senzilla amb l’ús de les noves tecnologies?
Xavier Pujol: Abans, la tecnologia eren el paper i el bolígraf, el mestre que explicava. Avui, hi ha moltes altres eines gràcies a Internet que permeten fer moltes altres coses que no es podien fer. Les noves tecnologies permeten incorporar metodologies més actives, en les quals l’alumne és un agent actiu perquè no només rep informació, sinó que genera continguts i se situa al centre de l’aprenentatge.
Com es poden tirar endavant metodologies que impliquen l’ús de noves tecnologies en barris o entorns en què els alumnes no hi tenen accés fàcilment?
Pep Prat: Des dels centres educatius cal trobar la manera d’aprofitar altres entitats, fins i tot el mateix centre perquè els alumnes que no tinguin accés en puguin tenir. Això es pot aconseguir a través dels recursos municipals: biblioteca, casal del barri, centre d’estudis… A més d’això, els docents poden proposar dinàmiques a l’aula per tal que una part dels alumnes realitzin unes tasques i l’altra utilitzi el dispositiu del docent, creant una rotació constant que aconsegueixi que tots passin per cada espai. El que és evident és que hem d’assegurar l’accés a la tecnologia a tots els alumnes, si no els estarem excloent.
Des de fa uns quants anys, hi ha el convenciment que l’entrada dels ordinadors a les aules ha estat en part un fracàs perquè no ha comportat canviar la manera d’ensenyar.
Xavier Pujol: Una cosa és posar les eines per seguir explicant o fent el mateix i l’altra és plantejar-se quins canvis es poden fer ara que hi ha aquestes eines. El canvi està més en el com aprenem que no en el què. Si ens quedem en el què, un ordinador o una tauleta serveix igual per llegir i crear documents. Però si ens centrem en el com, són eines infinites. Les noves tecnologies permeten compartir continguts, generar un bloc col·laboratiu amb gent de fora de la classe, entre altres. Si això no passa és sovint perquè el professor no hi veu aquestes possibilitats o perquè no té la formació suficient per tirar-ho endavant.
Fins ara, els centres educatius són, eminentment, transmissors d’informació i espais d’adquisició d’uns coneixements, la majoria dels quals es troben a Internet. Quin rol assumeix l’escola en un paradigma educatiu vinculat a la tecnologia i la innovació?
Pep Prat: Avui en dia, i en molts casos, és il·lògic que un professor expliqui certs conceptes que, amb una cerca a Google d’uns deu segons, ja ha trobat. El que s’ha d’aprendre a l’escola són competències: a ser curiosos, a ser autònoms, a saber col·laborar entre ells… És clar que també s’han d’aprendre conceptes perquè són necessaris, però aquell concepte de memoritzar i reproduir ja no serveix perquè totes les competències que comentàvem abans són molt necessàries en el món d’avui. L’alumne potser no sap una cosa, però té la competència per buscar-la.
Imaginem-nos que som dins d’una aula. Com traslladem aquesta teoria dins una classe amb 25 alumnes?
Xavier Pujol: Hi ha un concepte interessant que és el de lab, és a dir, transformar l’aula en un espai d’experiència i investigació en el qual els alumnes es puguin moure lliurement, es puguin agrupar per centres d’interès, busquin, trobin i experimentin. Una aula podria incorporar altres elements a banda dels pupitres perquè els alumnes poguessin descobrir i interactuar amb el coneixement. Els ordinadors són una eina fantàstica, però també ho són els dispositius mòbils, perquè malgrat es cregui que els distreu, si se saben utilitzar poden ser un element més a tenir en compte en el procés d’aprenentatge.
El professor hi juga un rol clau, en aquesta experiència.
Pep Prat: És molt important adaptar l’espai, però cal canviar la mentalitat del professorat. Són els primers que han d’entendre que l’aprenentatge va més enllà d’obeir el mestre.
Xavier Pujol: Hem de pensar en les àgores dels grecs, espais en els quals es reunien, dialogaven i debatien sobre qüestions molt variades.
Vosaltres feu formacions a docents en noves metodologies d’aprenentatge. Quines són les més fàcils d’incorporar a l’aula?
Xavier Pujol: La gamificació i la flipped classroom són dues metodologies que ja s’estan aplicant. La primera és incorporar les dinàmiques del joc en el procés d’aprenentatge, amb jocs de rol en els que s’han d’assolir reptes, entre altres. Els alumnes assumeixen un paper dins del grup, amb el qual s’ha d’assolir un objectiu. La segona consisteix en capgirar el procés d’aprenentatge: la teoria es treballa a casa amb vídeos i altres suports, mentre que a classe s’aprofita per crear un espai d’experiència a través de la teoria que ja s’ha après. Són metodologies que poden encaixar a l’esquema educatiu actual i que, en molts casos, es poden utilitzar de forma puntual, cosa també útil.
Us trobeu reticències entre el professorat?
Pep Prat: La gent que s’apunta a les formacions té un mínim interès en reciclar-se o aprendre alguna cosa. Ens hem trobat amb grups molt entregats, però és clar que dels que han vingut als que poden venir, hi ha molt marge. Creiem que tots aquells que no s’atreveixen a venir és per falta de ganes, perquè no ho veuen prou important o simplement per por a allò desconegut. Hi ha molta feina a fer, encara.
El departament d’Ensenyament ha reduït ostensiblement l’aportació econòmica a la formació del professorat. És una mostra de menyspreu cap a la formació dels mestres? Perjudica?
Pep Prat: Potser no es tracta d’una mostra de menyspreu, sinó d’una falta de consciència sobre la importància de l’educació al nostre país. L’educació sempre ha sigut un dels àmbits afectats per les retallades, tot i que la inversió en l’educació, sempre que sigui en la bona direcció, és molt positiva ja que el futur dels alumnes i de la societat està, en gran part, en mans dels docents que els eduquen.
Xavier Pujol: Si la formació dels docents és bona, l’educació que podran oferir als alumnes també ho serà i per tant, formarem a persones aptes i vàlides per afrontar els problemes diaris i tirar endavant. D’aquesta manera, es demostra que no hi ha una coherència entre les demandes dels docents, les necessitats educatives i la manera com s’estableixen els criteris de formació des del departament.
Com s’afavoreix la innovació entre els mestres?
Pep Prat: Formant-los des de dins de l’escola, participant en diferents projectes. Propiciant que l’ambient de les aules i els espais del centre afavoreixin la creativitat i incitant i motivant des de direcció la innovació metodològica. Aquells docents que tinguin ganes i curiositat per provar noves metodologies ho faran amb ben poc, però aquells a qui els costa més, se’ls han de donar facilitats perquè sinó és gairebé impossible que ho apliquin.
Xavier Pujol: Una bona fórmula és mostrar casos d’èxit entre els docents, sobretot entre els més reticents, per demostrar-los que funciona i que és possible. Per aquest motiu és tan important que hi hagi un projecte d’innovació al centre, ja que la millor formació dels mestres en innovació són els mateixos companys, amb qui comparteixen dificultats i experiències mentre innoven. Es tracta d’això, d’imaginar, de prototipar, provar i continuar aprenent.
Un dels espais ideals pel canvi de mentalitat són les universitats. Quin paper han de jugar les facultats d’educació?
Pep Prat: Es dediquen moltes hores a estudiar la història de la pedagogia i la didàctica i poc a l’actualitat i futures tendències. S’ha d’inculcar als universitaris una actitud curiosa i d’aprenentatge constant perquè la universitat dura 4 anys i aquests 4 anys no ens poden servir pels 40 restants que passarem a les aules com a docents.
Xavier Pujol: La universitat hauria de ser un reflex del que serà la feina que faran els estudiants, i per això cal que estiguin en contacte amb la realitat, i no només en el període de pràctiques. La universitat hauria de ser un espai d’exploració, de conversa i diàleg obert entre estudiants i professors, un pont clar entre la investigació i la realitat. Però tot això requereix un professorat universitari actualitzat, reciclat i de qualitat, que mostri diferents experiències, metodologies, eines i aplicacions a l’aula.
