Les propostes del filòsof José Antonio Marina, plasmades al Llibre Blanc de la Professió Docent, inclouen una formació inicial de Magsiteri de fins a set anys –quatre de grau, un de màster i dos d’unes pràctiques del tipus MIR–, una avaluació més exhaustiva del cos docent i la creació d’una carrera docent. Aquestes són les principals mesures que planteja Marina en l’esborrany que ha lliurat al Ministeri d’Educació, i al qual ha tingut accés aquest diari.
El document es presenta com un estudi que serveixi de punt de partida per “reinventar” el paper dels mestres “en la revolució educativa del món que està venint”. “El moment històric actual necessita una escola amb competències més complexes i cambiants, fet que exigeix convertir la docència no universitària en una professió d’alt nivell científic, tècnic i ètic”, detalla.
Quatre anys de Grau, un de màster i dos de MIR
Per assolir aquest cos docent d’elit, segons Marina, una de les reformes principals que cal abordar és la dels estudis de Magisteri, l’anomenada formació inicial. Dels quatre anys del Grau d’Educació actual es passaria a set anys de formació en total. Al primer estadi formatiu –els quatre cursos de grau– se n’hi afegiria un segon, anomenat “procés de professionalització”, consistent en un curs de màster i dos de Docència En Pràctiques, el
que s’ha denominat com el MIR pels mestres. Per accedir del primer al segon estadi caldria superar una prova homogènia a tot l’Estat i amb una convocatòria tancada en funció de la demanda de places docents.
Aquest segon nivell formatiu es duria a terme, si prospera el plantejament de Marina, en els Centres Superiors de Formació, que s’utilitzarien també per formar directors, inspectors i els mateixos mestres al llarg de la seva carrera. Les pràctiques de dos anys, per la seva banda, estarien remunerades i mentoritzades per un mestre, i conclourien amb un Diploma d’Aptitud –també necessari als centres concertats–.
Marina acompanya la formació inicial amb un apartat de formació continuada, que proposa establir com obligatòria i apropar-la a les 100 hores anuals d’alguns països punters. “També caldria fomentar la formació d’alta qualitat amb estades a l’estranger i afavorir la recerca a partir de la pràctica docent, facilitant l’elaboració de tesis doctorals a partir d’experiències a l’aula”, sosté.
En què es plasmarà la “cultura de l’avaluació”
L’altre gran polèmica generada a l’entorn del Llibre Blanc és l’avaluació dels docents. El document parla de fomentar la “cultura de l’avaluació” dels mestres: “tots els docents hauran de ser avaluats periòdicament i sistemàtica”. Els quatre pilars sota els quals s’ha de sustentar l’avaluació del professorat és el portfoli del mestre –on hi aparegui la seva formació, projectes i trajectòria–, el “progrés educatiu dels alumnes”, l’observació de la tasca docent a l’aula i l’evaluació dels resultats de tot el centre.
Per “completar” l’avaluació, Marina dóna altres opcions com l’opinió de l’alumnat, la relació amb les famílies, la participació del mestre en les activitats del centre o la valoració del claustre.
Aquesta supervisió de la feina dels mestres ha de servir, segons el document, pel seu progrés en la carrera professional i per la seva retribució. Aquest segon reconeixement, el salarial, també ha generat rebuig. Marina sosté que els increments salarials no poden respondre només a l’antiguitat dels mestres. Ara bé, reconeix que no es pot premiar el mestre només amb el sou, sinó també amb “ascensos” o temps lliure per a formació o un any sabàtic.
Aquests “ascensos” formarien part de la carrera docent, que també s’aborda al document. El progrés acadèmic dels mestres, per exemple a Primària, passaria per ser mestre, coordinador, cap d’estudis, director del centre, tutor de mestres en pràctiques, inspector, professor dels Centres Superiors de Formació, membre del Consell Pedagògic de l’Estat i professor a la Facultat d’Educació. També hi ha previstos itineraris per la vessant gestora dels centres i per als mestres que no volen abandonar l’aula.
Més poder pels directors
El Llibre Blanc defensa “enfortir la figura del director”, que assumiria més responsabilitats, com ara “definir les característiques de les places ofertades”, un model que s’ha implantat de forma similar a Catalunya amb el decret de plantilles, malgrat les protestes dels sindicats.
Marina sosté que no es pot animar els centres a que elaborin els seus projectes educatius “i no preveure què fer si algú hi oposa resistència”. Tot i així, no concreta la selecció dels docents més enllà del disseny de places per part dels directors. Sí que deixa constància, tanmateix, que caldria trobar la fórmula per “aconseguir que els docents més capaços vagin als centres més conflictius”.
