“Estava asseguda a terra, amb la roba que li havien posat, el cap ple d’or i regals però a la cara se li notava una tristesa molt gran”, recorda Bombo N’dir de la seva companya de col·legi el dia que va anar a visitar-la a casa seva. Era el dia després que aquesta s’absentés de l’escola perquè li practiquessin “el ritual”.
Segons les últimes dades d’UNICEF, publicades aquest divendres, es calcula que almenys 200 milions de nenes i dones a tot el món – de les quals 44 milions són menors de quinze anys- han patit la mutilació genital femenina, una pràctica considerada una violació dels drets humans. Per primera vegada i des de 2015 l’ablació s’ha abordat des de Nacions Unides com una prioritat entre els Objectius de Desenvolupament Sostenible, marcant-se com a referència l’any 2030 per acabar amb aquesta pràctica. Si la tendència actual continua, però, el 2030 aproximadament 15 milions més de nenes a tot el món hauran patit algun tipus de mutilació genital.
Després de visitar la seva companya, N’dir, ara integradora social, agent comunitària de salut i presidenta de l’Associació de Dones Immigrants Subsaharianes (ADIS), va tornar a casa. Per què a ella li fan aquest ritual i a mi no? Va preguntar a la seva mare. “La nostra ètnia no fa això, nosaltres som wòlof”, li va respondre aquesta. No hi va haver més preguntes. Més endavant, però, quan N’dir va créixer van aparèixer les preguntes, i les respostes. “Em vaig adonar que la meva amiga va passar de ser una persona radiant a estar trista i llavors vaig saber que li havien fet la mutilació”, explica. El 1999, un any abans que la Bombo N’dir deixés el Senegal, el país africà va prohibir la mutilació genital femenina.
Als 36 anys, sola i embarassada de vuit mesos, va arribar a Catalunya per intentar dissenyar un nou camí en la seva vida. Juntament amb unes amigues crear ADIS per tenir veu pròpia i per generar un punt de trobada sobre temàtiques que van des de la mutilació genital femenina al matrimoni forçat o la cooperació. Avui N’dir és considerada una de les veus expertes sobre aquesta temàtica.
Prevalença i tendències de la MGF
Tot i que la MGF és condemnada per múltiples tractats internacionals i convencions, així com per legislacions nacionals, encara es practica en 30 països, la majoria concentrats en el tram que va de la costa atlàntica fins la banya d’Àfrica.
Encara que pugui generalitzar-se el desenvolupament d’aquest ritual en certes zones, les prevalences són molt diferents en funció del país i de fet la meitat dels casos passen en només tres països: Egipte, Etiòpia i Indonesia. Segons dades d’UNICEF mentre que en països com Somàlia, Djibouti o Guinea la prevalença en nenes i dones se situa per sobre del 90%, en altres com el Camerun o Uganda afecta només a l’1%. N’dir afegeix que per exemple al Senegal, la prevalença és més elevada en els pobles propers a la frontera amb països on es practica més. Això s’explica, segons ella, perquè les famílies creuen la frontera per anar a països com Gàmbia, Guinea o Mali i practicar l’ablació a les seves filles.
El que també varia molt d’un país a un altre és la percepció que predomina sobre la mutilació. Un informe del Fons de les Nacions Unides per a la Infància revela que en 19 dels 30 països on es concentra la MGF -a l’Àfrica i a l’Orient Mitjà- la majoria de noies i dones pensen que s’hauria d’eliminar. La gran pregunta, però, és com.
[[OBJECT]]
L’educació com a eina de canvi
“Allà és un tema molt tabú i les mateixes dones que l’han patit no en parlen, la sexualitat no és una cosa del que es parli”, admet N’dir. Per a ella la gran esperança està en l’educació. “L’educació és una dret primordial per conèixer el seu cos i descobrir què és la mutilació genital femenina i decidir. Des de l’educació el canvi es pot promoure però la pobresa també és una raó que moltes tradicions segueixin actives “, assegura. Per a ella la lluita contra l’ablació ha d’implicar múltiples actors, des d’institucions, estats, societat civil i dirigents religiosos.
Preguntada per quin és el model a seguir, cita l’exemple del model Tostan, una ONG al Senegal que porta en la seva lluita els drets humans i posar fi a la MGF, amb un programa de tres anys que comencen des de l’educació i van fins a la salut, parlant dels drets humans, la higiene o la presa de decisió. “Aquesta fórmula ajuda tot i que sempre hi ha els récalcitrant, els resistents”, explica.
“‘Totes les dones han de ser dones casades i per a això han d’estar mutilades’, es diu allà. Cal canviar aquest tipus d’acords, ensenyar que per tenir un valor, un reconeixement i un estatus hi ha altres maneres”, remarca l’activista.
Complicacions per a la salut física i mental
Tot i que les conseqüències depenen del tipus d’ablació que pateixi la dona -hi ha fins a quatre tipus diferents que van des de la resecció parcial o total del clítoris fins l’estrenyiment de l’obertura vaginal per crear un segell- l’ablació de les terminacions nervioses i del sensible teixit genital provoca dolors molt forts.
A més, segons diferents informes recollits per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’ablació és causa d’hemorràgies greus i altres problemes de salut com ara quists, infeccions i infertilitat, així com complicacions en el part i major risc de mort en xiquets de nascuts. Més enllà de les conseqüències per a la salut física, moltes dones viuen aquesta experiència com un esdeveniment traumàtic que afecta la seva salut mental.
Un dels obstacles per posar fi a l’ablació són els intents de legitimar aquesta pràctica. En la major part dels casos, la MGF és realitzada per circumcisors tradicionals que solen tenir altres funcions en les seves comunitats, no obstant això, més del 18% de les MGF són practicades per dispensadors d’atenció de salut, una tendència que va en augment. “Aquesta és la gran preocupació, s’ha medicalitzat la pràctica com a forma de legitimar-la”, explica Adriana Kaplan, que dirigeix l’Observatori Transnacional d’Investigació aplicada a noves estratègies per a la Prevenció de la MGF.
De la prevenció a la reconstrucció
Una de les claus per frenar aquesta pràctica és la prevenció. Segons Kaplan, estan desenvolupant eines per a crear habilitats interculturals, formant adequadament professionals de la salut (sobretot atenció primària) i treballadors socials. “Empoderes de coneixement als que ja estan en contacte amb les famílies perquè tinguin actituds respectuoses, sensibles i que reconeguin les tradicions, que sàpiguen reconèixer un cas quan el tinguin davant”, explica Kaplan.
El resultat d’aquest mètode preventiu és bo, segons indica l’experta, ja que en els últims anys el 100% de les nenes que han viatjat des de Catalunya amb les seves famílies als seus països d’origen -i en les que hi havia cert risc que les mutilessin – “han tornat intactes”.
En el cas de nenes o dones residents a Catalunya que hagin patit una ablació, aquestes poden sol·licitar la reconstrucció dels seus genitals a través de la sanitat pública. Des d’octubre de 2015 els departaments de Salut i Benestar Social juntament amb l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament han treballat en aquesta línia i han dissenyat un circuit assistencial que pot seguir-se per sotmetre’s de manera gratuïta a aquesta cirurgia.
