La Hala sap el que és lluitar per estudiar. Allà, a Yarmuk, al campament de refugiats palestins a Damasc. Aquí, a Madrid, a la Universitat Complutense. Al arribar a Espanya el 2012 “no tenia prou diners” per estudiar, assegura. A més, el laberint burocràtic tampoc ho posava fàcil: “Em deien que amb els papers que tenia no podia matricular-me”. Quan va saber que la Conferència de Rectors d’Universitats Espanyoles (CRUE) es va comprometre al setembre a “facilitar l’accés als estudiants refugiats”, es va aferrar a aquest comunicat per continuar els seus estudis universitaris a Espanya sense pagar el cost de la matrícula que no pot pagar.
Des del Departament de Comunicació de la CRUE asseguren que “cada universitat ha llançat les seves pròpies propostes d’ajuda com facilitar residències, escoles d’idiomes gratuïtes, entre d’altres”. Però al mateix temps expliquen que “no es tenen dades concretes de quants refugiats han arribat a Espanya o quants estan en condicions d’anar a la universitat i nosaltres no tenim més informació referent a això”.
De pare palestí i mare siriana, la Hala Doudieh va néixer a Yarmuk, un campament de refugiats que amb el pas dels anys es va convertir en un barri i amb la guerra s’ha transformat en un lloc aïllat i assetjat per l’Exèrcit de Baixar Al-Assad i l’amenaça del ISIS.
Un any abans del començament de la rebel·lió contra Assad, la jove dibuixava i aprenia a la facultat de Belles Arts de la Universitat de la capital siriana. Allí va poder comprovar com el Govern controlava els estudiants.
“Quan entres a qualsevol universitat a Síria tens dos punts de control. El primer és l’oficina de seguretat de la universitat, una sala a l’entrada custodiada per gent poc formada però sí molt armada”, explica la Hala a eldiario.es. “D’altra banda, hi ha els representants dels estudiants de Damasc, que no són tullab -estudiants en àrab-, són Mujabarat, policia secreta. Estan introduïts a les nostres aules per vigilar. Sempre estàs a la vista d’ells, no pots dir res , ni parlar res… si fas alguna cosa, ells ho trameten i et detenen”.
Malgrat el seu curt recorregut a la facultat damasquina, va estar en el punt de mira de les forces de seguretat per ser contrària al règim. En una ocasió va ser assenyalada com a sospitosa per llançar cartells demanant la llibertat d’una altra estudiant detinguda per les forces repressives. També va recaure sobre ella l’autoria d’un dibuix realitzat per altres companyes, en el qual es podia veure a Assad caracteritzat com un ase sota la llegenda: “Emporteu-vos el vostre ruc”.
En tots dos episodis va córrer perill, però finalment no va ser detinguda. Però sí que es va solidaritzar amb els companys arrestats per aquests fets. “Quan se’ls van endur vam resistir a la classe dibuixant en els nostres quaderns sense parar fins que els posessin en llibertat. Vuit hores més tard van tornar amb la cara i el cos marcats amb senyals de violència“.
Segona lluita: les taxes i burocràcia a Espanya
Aquella etapa va quedar enrere. El 2012 la Hala va arribar a Espanya al costat dels seus pares i germà, i una setmana més tard van viatjar a Suècia. Però la directiva de Dublín va tornar a aquesta família sol·licitant d’asil a Madrid, el seu punt d’entrada a la UE. Després de passar un any al centre de refugiats d’Alcobendas, van obrir un restaurant en aquesta mateixa localitat, on es pot degustar menjar àrab.
A les traves burocràtiques imposades a l’hora de convalidar els estudis universitaris, s’unia la manca de recursos de la seva família per costejar l’alt preu de les matrícula a la universitat pública espanyola. Al setembre d’aquest any va entrar en contacte amb el moviment estudiantil gràcies a la seva disposició per explicar als estudiants la realitat de ser refugiat a Espanya, a causa de l’atenció mediàtica despertada aquest estiu. En aquesta mateixa època, va sorgir la campanya “Refugiats a la Universitat”, que defensa “l’educació gratuïta com un dret de les persones refugiades a tot el món”, amb el cas de la Hala com a bandera.
Després de mesos de treball de difusió, l’1 de febrer, amb el suport d’altres companys que demanaven el seu ingrés a la carrera de Belles Arts sense haver de pagar la matrícula, l’estudiant palestí-siriana es va reunir amb responsables de la Universitat Complutense. A la trobada, van informar a la jove que “el tema acadèmic està pràcticament solucionat”.
Elena Blanch, degana d’aquesta facultat, ha seguit el cas de la jove. El procés, explica, “va cap endavant”. “Com a universitat pública, és una obligació facilitar l’estudi, a més els valors que hem de transmetre són els de la solidaritat i el respecte. Tampoc podem oblidar que fa poc els espanyols també vam ser refugiats”, explica. “La Complutense, des del Vicerectorat, està estudiant la possibilitat de crear un protocol per a aquests casos. Estem aprenent tots”, apunta.
Des de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), que no coneixen aquest cas, expliquen a eldiario.es que, en general, les majors dificultats per a la represa dels seus estudis universitaris per part dels refugiats té a veure amb la convalidació, un procés que “acostuma a allargar-se un any i mig o dos anys”. Quan ho reconeixen, apunten que “han de cursar una sèrie d’assignatures per desfassament curricular”.
Des de la ONG plantegen que aquest període és “massa llarg” ja que en moltes ocasions, per la seva condició de refugiat, fugen del seu país d’origen sense portar tota la documentació que requereixen posteriorment.
Sobre la possibilitat de finançar les matrícules de refugiats sense recursos, des de CEAR aclareixen que, si bé l’any passat a causa de la falta de fons públics no va ser possible concedir aquestes beques, des de l’augment del pressupost aprovat al setembre, sí que compten amb fons per a finançar les taxes derivades de la matrícula.”Però des de l’octubre no ens ha arribat cap sol·licitud a les ONG que les gestionem. De vegades el que passa és que desgraciadament no truquen a la porta adequada”, apunten des de l’organització.
Hala es mostra convençuda que aconseguirà el seu objectiu, per una via o una altra. “És la meva responsabilitat. Jo he començat això i no pararé fins que aconseguim els drets dels refugiats”. Per això, proposa crear una plataforma que serveixi de suport i referència per a altres persones que estiguin en situacions coma la seva.
Quan se li demana un desig, ho té clar: “Tornar a tenir les mans cobertes de pintura i de colors”.
