Quan Laura Doggett va arribar al camp de refugiats de Zaa’tari, a Jordània, havien passat per allà 3.500 periodistes. Viatjava al segon camp de refugiats més gran del món per desenvolupar-hi un projecte de recollida de testimonis de la població refugiada, però va fer el contrari: enlloc de recol·lectar-los des de fora, va decidir aconseguir que les pròpies refugiades escollissin com volien explicar-se al món.
El primer pas era ensenyar-los la tècnica. Llavors van començar els tallers. Durant tres mesos, Doggett i l’artista jordana Tasneem Toghoj van mantenir trobades setmanals amb un grup de noies d’entre 14 i 18 anys. Les sessions del taller van començar amb exercicis per trencar el gel. “Les noies arribaven al taller i estaven gelades, gairebé no es movien”, explica Doggett. “L’important era crear un espai segur, que sabessin que podien sentir-se en confiança. Vam començar amb exercicis de moviment, i d’aquí vam passar a treballar la creativitat”.
Són els retrats d’una vida diària en què la càmera representa una excepció en les seves vides d'”escombrar, resar, cuinar”, com diu una d’elles. O “anar a dormir, aixecar-se, anar a dormir”, com descriu una altra de les joves. La Rafif, la Walaa, la Marah, la Khaldiya, la Raghad, la Mona i la Bushra són conscients del poder que tenen amb una càmera a les mans, i l’exerceixen: “No m’agrada parlar de mi. Però m’agrada gravar”, diu la Bushra. “La gent ha de saber el que està passant”, afegeix la Walaa.
Els 7 curts creats per les joves sobre el seu dia a dia en el camp de Za’atari s’han estrenat al Festival de Cinema Documental de Navarra Punto de Vista. No hi ha ingenuïtat en les pel·lícules d’aquestes set dones sirianes. Alguns elements es repeteixen en molts dels curtmetratges: la càmera cap amunt enfoca la lluna, els nens que corren pels carrers, les ombres projectades sobre les parets i sobretot això: la vida observada des d’una porta, o des d’una finestra, únics llocs on aquestes dones poden estar en llibertat, sense necessitar la companyia d’una altra persona.
La Khaldiya explica que sempre va pel camp amb la càmera, i que quan es topa amb una escena que creu que a la gent li interessaria de veure, la grava: “Gravo en primera persona. Visc al camp, en sóc part. El conec i sé com és la vida aquí, la veig de manera diferent a com la veu algú que ve de fora. Qualsevol pot gravar el camp, però es perden molts matisos quan no es viu aquí”. El camp de refugiats de Za’atari es va crear el 2012, un any després que esclatés la guerra a Síria. Avui és la quarta ciutat més gran de Jordània: hi ha uns 3.000 negocis i la població ascendeix a 80.000 persones.
Fa tot just unes setmanes, el film dirigit per la Khaldiya, ‘Another Kind of Girl’, va ser seleccionat per competir en la secció oficial de curts documentals del festival de Sundance. La pel·lícula comença amb l’autora, la Khaldiya, de 17 anys, al llindar d’una porta, mentre una veu li pregunta què fa allà fora, sola.
Ella respon: simplement miro la gent passar. És l’avantsala del que serà la seva pel·lícula: una meditació sobre la vida en un lloc que encara no comprèn, però que es nega a reduir a la seva part negativa. Quan la veu en off valora la capacitat dels seus germans de jugar amb les mans. “Abans necessitaven joguines per divertir-se, però viure al camp els ha canviat completament”.
La seva pròxima pel·lícula posarà el seu focus en la gent gran del camp. “Aquesta no és la primera guerra que han viscut. Quan la gent ve al camp, se centra en els nens i en com la guerra els ha afectat, però ningú es para a pensar en les persones grans, que han viscut més guerres. Vull parlar de com és la seva vida al camp, i de com són les seves històries. Vull saber en què es diferencia cada guerra per a elles, i com la seva vida va canviar amb cadascuna d’elles”, descriu la jove.
L’enuig de l’èxode sirià
La cineasta encarregada del projecte, Laura Doggett, relata quin era el seu principal objectiu en els tallers: que les joves definissin allò que volien comunicar amb les seves pel·lícules. “Elles responien que buscaven mostrar valentia i creativitat. Totes, menys la Raghad. El que la Raghad volia transmetre és la seva indignació. “El que vull que se sàpiga és que estic enfadada i trista, i que estem vivint una situació igual de trista”, admet en conversa amb eldiario.es des d’Irbid, on viu des de 2013. Diu que el taller va canviar-li la vida. Encara que el que més la va transformar és allò que l’omple de ràbia: marxar del seu país.
Li ho va dir a Dogget el primer dia del taller: que estava enfadada, i que estaven perdent el temps amb ella, que no entenia per què havia de fer aquest curs. Però que al dia següent, la Raghad va sortir al carrer amb la càmera i va filmar. Va dirigir-se a tota la seva família i fins i tot a alguns venedors de les parades del mercat. El seu curt, ‘ The Barriers of Parting’, és el més arriscat. Una de les primeres escenes mostra tres nens tapant-se, respectivament, els ulls, la boca i les orelles. “No puc expressar a la gent què hi ha dins meu, així que ho explico amb aquests gestos”.
Sap que és la seva responsabilitat canviar l’imaginari col·lectiu sobre el camp on va residir. “Vull ensenyar les pressions que vivim en un camp de refugiats, i com ens afecten. Vull que la gent comprengui el que estem passant i que sàpiguen com ajudar-nos a canviar la situació”, diu des de l’altra banda del telèfon.
“Les persones refugiades no poden ajudar les persones refugiades, ens cal l’ajuda del món exterior: potser amb diners, però també fent-nos saber que hi ha gent a fora que ens escolta”, sosté.
Abans de parlar amb eldiario.es, la Raghad s’ha aixecat, ha netejat la casa, ha cuidat als seus germans petits i la seva tia, que viu sobre una cadira de rodes. Mentre ho feia, ha tingut temps de filmar una escena: la seva tia immòvil, enmig del menjador, i el contrast amb els nens corrent al seu voltant. “És l’escena que més m’agrada del que he filmat avui. Filmo cada dia“.
