Aquest dimecres es compleixen 50 anys de l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) el 1966 al convent dels Caputxins de Sarrià, un sindicat democràtic en plena dictadura franquista. Els estudiants i intel·lectuals presents en aquella assemblea van ser assetjats per la policia i van quedar tancats fins dos dies més tard.
A Albert Corominas, avui catedràtic emèrit d’enginyeria d’organització de la UPC i llavors militant del PSUC i un dels primers estudiants expedientats, no li agrada el nom amb què es coneixen aquells fets, la Caputxinada. Allò no era una tancada, sinó que van ser tancats. En l’última etapa de la seva trajectòria universitària, Corominas segueix sent un militant en defensa de la universitat pública. Parlem amb ell sobre la universitat que volien llavors i sobre la universitat que tenim avui.
El Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona neix de la mobilització contra el Sindicato Español Universitario. Què buscàveu en aquell moment?
El moviment estudiantil a Catalunya i a tota Espanya es va articular al voltant de la lluita contra el SEU. El Sindicato Español Universitario era inicialment la sessió universitària de la Falange Española, fundat el 1933. Més endavant el règim estableix que tothom és membre del SEU pel sol fet de matricular-se a la universitat. Aquesta pretensió totalitària podia tenir l’aparença de dur-se a la realitat en els anys 40, perquè la universitat havia estat objecte d’una invasió, en el cas de la Universitat de Barcelona d’una invasió militar. En aquells anys, en un ambient de terror imposat a la postguerra, el SEU podia ser viable. En els anys 60 això era una anacronia i es va iniciar una lluita sistemàtica que tenia per objectiu acabar amb el SEU i substituir-lo per una organització que fos democràtica i autònoma. Això volia dir inevitablement lluitar per la democràcia, perquè construir una associació d’aquest tipus no era viable en el règim en què vivíem.
Aquesta reivindicació de més democràcia anava més enllà d’enderrocar el règim?
Els objectius, compartits d’una manera molt general, eren exclusivament democràtics. Una altra cosa és que el que pensàvem els comunistes, que portàvem la direcció del moviment, sense imposicions, perquè si ho haguéssim intentat el moviment no hagués prosperat, però llançant idees i defensant-les perquè la gent les assumís de manera democràtica. Els comunistes pensàvem que la democràcia portaria al socialisme, perquè ens semblava natural que quan la gent tingués la paraula, donat que la majoria de la societat espanyola eren obrers i camperols, s’haurien d’inclinar per una societat socialista, en el sentit marxista del terme. [Riu.] Això després va resultar que no era veritat. Però fins i tot dins el mateix PSUC hi havia persones que no aspiraven ni al comunisme ni a una societat socialista, sinó que es van incorporar a l’organització perquè era l’instrument pràcticament únic en aquell moment per poder fer coses políticament.
Com s’explica l’èxit d’una proposta tan clara de ruptura amb el règim dins de la universitat?
A la universitat teníem unes facilitats que no tenien altres sectors de la societat. Per una banda, era un lloc on et podies trobar amb la gent de manera fàcil i parlar i organitzar-te. Per l’altra, era un territori en el qual era clar que la repressió no seria tan dura. Encara que en aquells moments la universitat havia crescut molt, no deixava de ser una institució elitista. Però tampoc hauria estat possible si no hi hagués hagut un substrat.
En quin sentit?
El sistema autàrquic de la postguerra arriba un moment en què col·lapsa, l’any 1959. Hi ha un pla d’estabilització que és brutal i que fa que emigrin milions de persones cap a Europa i que hi hagi una migració interna que porta gent del camp a les ciutats. Passem de ser un país bàsicament agrari a ser un país industrial, i amb tot això l’any 1964 comença el pla de desenvolupament. Ja abans d’aquest pla la universitat s’ha ampliat i s’ha de seguir ampliant, per una banda perquè estem en un canvi de model econòmic que necessita gent qualificada, i per l’altra perquè com que hem d’ampliar la secundària perquè sigui possible l’ampliació de la universitat necessitat llicenciats que facin de professors. L¡any 1940 a Catalunya hi havia uns 5.000 estudiants universitaris. La població universitària es duplica en uns 20 anys, del 40 al 60 o 61, i es torna a duplicar del 61 al 68. Augmentar la població universitària implica que hi entrem persones procedents de grups socials que abans teníem la universitat totalment fora de l’horitzó mental de les famílies.
I més enllà de l’economia, com impacta el context polític en aquest procés?
L’any 1962 hi ha les vagues mineres d’Astúries, que tenen una gran repercussió i donen un gran impuls organitzatiu i de projecció a les Comissions Obreres, que fins aleshores eren incipients. A la Universitat de Barcelona detenen tres estudiants comunistes per fer unes pintades a favor de les vagues mineres, els condemnen a quatre anys, hi ha tot un moviment de solidaritat, i a partir d’aquest any 1962 ja no parem. El règim s’està bellugant, perquè ha canviat el sistema econòmic, però es fa un tipus de canvi “a la xinesa”, es modifica el sistema econòmic però no el polític. Hi ha una recomposició de forces en el si del règim, i l’abril del 1965 surt el decret que pràcticament liquida el SEU. Desapareix com a organització que pretén enquadrar tot l’estudiantat universitari i el substitueixen per una cosa que en diuen Asociaciones Profesionales de Estudiantes. Ens trobem a les portes de la constitució del sindicat democràtic quan es tracta de veure què es fa davant la possibilitat de substituir el SEU per les Asociaciones Profesionales de Estudiantes. Aquí és quan es pren la decisió de dir que no, que les eleccions les farem nosaltres, i les vam fer amb un seguiment massiu.
Què fa possible una participació massiva en unes eleccions democràtiques amb el qüestionament al règim que representa?
És que allò era insuportable. Per una banda hi havia la universitat, que no tenia res a veure amb la que tenim ara, que té molts defectes, però és una altra cosa. Hi havia poc professora i una gran jerarquia. Molts professors venien exclusivament a donar classe, ara els trobaràs aquí, al laboratori. Després hi havia un ambient de misèria cultural portada per la censura, la manca de llibertats i la mateixa misèria cultural que emanava dels intel·lectuals del règim. Finalment hi havia les enormes desigualtats que feien que qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat se sublevés davant la injustícia. No hem d’oblidar que el règim franquista finalment és un règim que fa una guerra per defensar els interessos de l’oligarquia. Molta gent es va conscienciar, per exemple, fent alfabetització a les barraques, van veure com era allò. Tot plegat amb dosis diferents. Uns estaven motivats perquè eren cristians, uns perquè eren comunistes i uns altres simplement perquè eren persones decents però davant d’aquest panorama la gent volia acabar amb allò. Allò era insuportable i per tant no podia ser.
Però aquesta situació es donava abans de la vostra generació.
[destacat dreta]”Als 20 anys no podies suportar la idea que tots els anys que et podien quedar per davant haguessis de seguir vivint amb allò”[/destacat]Les persones que en aquells moments estudiàvem a la universitat per una banda començàvem a ser membres de famílies republicanes o catalanistes, però sobretot érem persones que havíem nascut als anys 1940 i no havíem viscut en carn directa el terror de la postguerra. Tenies una idea que havies d’anar molt amb compte, però no tenies aquesta idea de que podies anar a parar a una fossa comuna. De por allò en feia molta, però no n’hi havia per tant, i a més deies que això no podia ser. La gent que havia perdut la guerra ja l’havia perduda, i jo crec que estava resignada fins que es morissin. Els que teníem 20 anys no, tenies molts anys per davant i no podies suportar la idea que els 50 anys que et podien quedar per davant haguessis de seguir vivint amb allò.
Tot i això vàreu patir la repressió.
Jo vaig tenir la sort de ser dels primer expedientats perquè ens va caure una sanció relativament lleugera, que era l’expulsió del districte universitari de Catalunya i Balears, per tant vam traslladar l’expedient a Bilbao i la cosa no va passar d’aquí. Quan es desencadena la pressió d’una manera sistemàtica, ja sense intentar combinar-ho amb intents de diàleg és després de la constitució del sindicat. La constitució formal del sindicat és una ruptura en tota regla. Una cosa és fer unes eleccions entre nosaltres, i una altra és dir que constituïm una cosa que es diu sindicat i que té uns estatuts, uns principis democràtics… Això no podia ser, i de fet va ser el mateix Franco el que va dir que acabessin amb allò dels Caputxins, que tèoricament havien d’entrar amb permís del bisbe i sembla que no el van tenir. A partir d’aquí comença la repressió sistemàtica, aprofitant qualsevol reunió, detenien, torturaven, expulsaven, …
Quin model d’universitat plantejàveu amb el SDEUB?
Quan es va muntar el sindicat es va dedicar un gran esforç a la discussió dels estatuts. Són un document extraordinàriament reglamentista, molt inspirat per uns principis democràtics de revocabilitat. Tots els representants han de ser elegits, retre comptes i podran ser revocats. El document que té el contingut polític de fet no el vàrem fer els estudiants, sinó que el va escriure el Manuel Sacristán, que crec que va reflectir de manera fantàstica el que els estudiants volíem sentir, però que no teníem molt elaborat. Es titulat “Manifest per una universitat democràtica” i diu que estem en una societat en què la universitat pot seguir dos camins.
Quins són aquests dos camins que podia seguir la universitat segons Sacristán?
Un pot pensar que un camí és la universitat democràtica i l’altre deu ser la universitat falangista, franquista. Però no. Diu que hi ha el camí de la reforma tecnocràtica de la universitat i el camí de la reforma democràtica. No deia que anàvem cap a una universitat miserable, deia que anàvem cap a una universitat que l’únic que voldrà serà formar persones amb capacitat tècnica però sense cap alè moral o intel·lectual. En canvi la reforma democràtica de la universitat s’hi contraposa amb una universitat compromesa, amb una inspiració social.
Com es plantejava aquesta universitat democràtica?
Sacristán diu que ha de ser una universitat en què hi hagi elecció democràtica dels càrrecs, llibertat d’associació, d’expressió, acadèmica. Una universitat en què jugui un paper important la recerca. D’això de que la universitat havia de fer recerca sí que els estudiants en aquell moment no en teníem ni idea, però això volia dir que aquesta universitat democràtica que s’estava propugnant era una universitat moderna. Finalment deia que tot això només és possible en una societat democràtica, i per això el manifest acaba amb una frase brillantíssima que diu que la universitat ha d’agafar en les seves mans la causa de la llibertat i inserir-la en l’horitzó més ampli de la llibertat de tota la societat espanyola.
Vídeo: ALBERT LLORETA
S’ha avançat en coses que reclamàveu llavors, però segurament no en totes. Quina és la vigència d’aquest manifest avui en dia?
Per suposat que moltes coses s’han assolit. Hi ha llibertat d’associació i d’expressió. Pel que fa a la llibertat acadèmica, pots estar condicionat econòmicament, però finalment hi ha llibertat acadèmica, llibertat de càtedra, la universitat fa recerca i s’ha ampliat enormement l’accés. El manifest plantejava que la universitat és una institució elitista que no dóna accés a un ampli sector de la població i això no pot ser. L’accés encara no és el que hauria de ser, però s’ha ampliat enormement. Els 20 mil estudiants que hi havia aleshores a Catalunya ara són uns 250 mil. S’ha progressat moltíssim, tot i que també he de dir que l’espectre social dels estudiants universitaris no és el de la societat espanyola. Les classes amb menys capacitat econòmica estan infrarepresentades. Hi ha altres coses que són matisables.
Per exemple?
Per exemple fins a quin punt la universitat és o no autònoma. Molt autònoma no és, perquè tenim uns sistemes de finançament que per una banda no són suficients, sobretot després de les retallades que amb pretext de la crisi s’han fet a la universitat, i per altra perquè estan molt condicionats políticament. El finançament podria ser estàs però estar fixat d’una manera independent del poder polític, en canvi és el poder polític qui diu quan es canvia el sistema o que segons com et portis tindràs un tracte millor o pitjor. L’autonomia és molt superior a la que hi havia fa 50 anys, òbviament, però no és la que hauria de ser. A més, s’estan produint retrocessos, com la llei mordassa, que és una llei que atempta contra la llibertat d’expressió, de manifestació, … La universitat és lliure en la mesura en què ho és la societat en què s’insereix.
A on més es veu el condicionament del poder polític?
També hi ha hagut, i en aquest cas és una qüestió molt específica de Catalunya, però també ha passat a Madrid, l’augment de preus, que per mi ha estat un important pas enrere en el condicionament de l’accés a la universitat. Hi havia uns preus que podien ser més barats però finalment eren força assequibles per molta gent, però ara s’ha convertit en una partida important del pressupost familiar, i que a més es modifica en una variable aleatòria. Durant molt de temps tu començaves una carrera i podies fer càlculs, però un dia agafa un i diu que l’any següent pot augmentar un 66%.
I en relació a aquell projecte d’universitat compromesa amb la societat, on ens trobem?
[destacat esquerra]”La universitat no està jugant un paper de consciència ciutadana, de portar una opinió qualificada en problemes socials i polítics”[/destacat]El manifest deia sobre la reforma tecnocràtica de la universitat: “aquest camí vol portar a una institució de pur rendiment tècnic, indigna del nom d’universitat, en perdre tto un joc cultural, moral, ideal i polític”. Hem aconseguit llibertat d’organització, però hem aconseguit una institució que tingui en el seu horitzó valors culturals, morals, ideals i polítics o no? Em temo que no, que la reforma tecnocràtica de la universitat des d’aquest punt de vista ha prevalgut. Les universitats no s’han mercantilitzat només perquè hi hagi oficines del banc Santander, sinó perquè entre els seus objectius moltes d’aquestes coses no hi són o són molt difícils de portar a terme, moltes vegades per condicionaments econòmics. Com et pots pronunciar contra un problema social quan potser allò implica una conselleria que et subvenciona o una empresa que et paga? És fàcil posar-se des de la universitat contra els abusos bancaris? Es pot fer, jo puc escriure un article sobre això i no em passarà res, però segur que trobaré gent que em dirà que tingui en compte les beques que ens donen. La universitat no està jugant un paper de consciència ciutadana, de portar una opinió qualificada en problemes socials i polítics.
Més enllà de la universitat, què va aconseguir aquesta mobilització?
Tot el procés que va conduir a la constitució del sindicat, on hi va participar també gent de cursos anteriors com les persones que es van reunir allà dintre, que eren només una representació de la universitat, va representar una escola de democràcia. Fer assemblees, votar, eren coses insòlites. Vam aprendre a dialogar, a escoltar els arguments dels altres, a rebatre’ls si podíem o no tenien raó, i això ha estat important. I després el mateix acte va ser un cop important per la dictadura. Constituir una organització com aquella en aquelles condicions era un èxit i una fita, però a més aquells dies vam fer mal al règim. Li interessava donar una imatge d’obertura però es va posar de manifest que no podia tolerar una reunió pacífica d’estudiants, que això no entrava dins de l’esquema. I finalment hi ha una altra cosa que és immaterial.
Quina?
L’època franquista és una època molt trista, no només perquè era trista i opressora, sinó perquè va durar tant de temps, i si mires el que es va fer en contra és molt poc pel que havia de ser. Això t’ho pots explica, perquè hi ha la repressió, la gent estava desarticulada, te la jugaes, … i de tant en tant t’ho recordaven. Era important qualsevol cosa una mica significativa que es fes en contra. Era una manera de reivindicar la dignitat de la gent. Aquesta assemblea va ser important perquè donar un senyal a la ciutadania de que estaven passant coses.
A partir del 50 aniversari de la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, El Diari de l’Educació i el Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la UPF posen en marxa un projecte de recerca al seu voltant.
