Han passat 217 dies des del matí en què la mort de l’Aylan Kurdi va fer un nus a l’estómac de bona part de l’opinió pública internacional. La fotografia del petit cos del nen sirià jaient en una platja turca va donar la volta al món i va commocionar també els dirigents polítics, que van prometre actuar. Poc després van pactar un pla de repartiment de refugiats per països, que encara no s’han complert. Han passat 217 dies, una mica més de set mesos, i 357 nens més han mort ofegats des de llavors, segons les últimes dades de l’Organització Internacional de Migracions (OIM).
La xifra ascendeix a una mitjana de gairebé dos menors morts al dia a les costes de la Mediterrània. Els ofegaments infantils constitueixen pràcticament la meitat de les morts registrades a la mateixa ruta durant els últims quatre mesos de 2015, i una quarta part de les morts de migrants en el que va de l’any.
Darrere d’aquestes xifres hi ha nens petits, fins i tot nadons, embarcats en bots poc segurs per fugir amb les seves famílies a la recerca d’un futur. Cap d’aquestes morts ha tornat a causar el mateix ressò mediàtic ni ha tornat a commocionar les autoritats europees, que aquell 2 de setembre 2015 van dir que farien tot el possible per canviar les coses.
Més de mig any després, les declaracions en suport als refugiats s’han evaporat. Aquell nus a l’estómac dels mandataris europeus es va desfer i va arribar el canvi de discurs. El que llavors era una “qüestió de deure moral” ha quedat en segon pla i ha estat substituït en favor d’un acord entre la Unió Europea i Turquia pel qual tots els migrants i refugiats que arriben a les costes gregues seran deportats al país euroasiàtic. A canvi, la UE reallotjarà un sirià per cada sirià expulsat, fins a un màxim de 72.000 persones.
Detencions de nens a les illes gregues
Les deportacions van començar aquest dilluns. Diversos vaixells van sortir des de Lesbos i Quios fins a la localitat turca de Dikili. Els 202 migrants i refugiats anaven escortats per antidisturbis cap a l’interior dels ferris que els van retornar a Turquia. Una de les conseqüències directes del pacte és la transformació dels centres de refugiats oberts en camps de detenció, on són tancades totes les persones que arriben a les illes de forma irregular, inclosos els nens, per identificar-les i, en principi, ser expulsades.
Segons van denunciar els interns tancats al centre de detenció de Quios, al seu interior no hi havia mantes, ni menjar suficient, ni llet per als nadons. Save The Children calcula que s’han reclòs més de 1.000 nens, “molts d’ells sols”, en el camp de Moria (Lesbos).
“La situació dins de Moria es deteriora cada dia més. Hem parlat amb famílies i nens que estan dormint a l’aire lliure sobre el terra gelat amb mantes perquè no tenen cap altre lloc on fer-ho, ja que les instal·lacions estan sobresaturades. El camp va ser inicialment dissenyat per allotjar uns pocs centenars de persones en trànsit durant un dia. Ara allotja 3.300 persones i molts porten atrapats allà més d’una setmana”, afirma Simona Mortolini, cap de l’equip de Save the Children a Grècia.
L’organització va suspendre les seves tasques el centre com a protesta contra un acord que consideren contrari als drets humans. “Recordem a les autoritats que les detencions de nens són il·legals. Mantenir la família unida no ha de ser excusa per justificar les detencions de nens, que haurien d’estar en allotjaments adequats a les seves necessitats”, adverteixen des de l’ONG especialitzada en infància.
La vida estancada dels nens en trànsit
Altres menors, els que no seran expulsats a Turquia per haver arribat a Grècia abans de la posada en marxa del pacte, porten més d’un mes dormint en el fang. “A Idomeni -ciutat grega fronterera amb Macedònia- hi ha milers de nens dormint al ras, sense accés a serveis bàsics, i angoixats. En estar atrapats sense poder seguir cap endavant ni cap enrere, estan en més risc de quedar separats de les seves famílies o ser víctimes de trànsit o abús”, denuncia Unicef.
Al febrer, aquesta ONG, juntament amb Acnur i l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), ha alertat que el nombre total de nens morts podria ser més gran, ja que els seus cossos s’han perdut al mar.
“Ningú posaria un nen en un vaixell si existís una altra opció més segura. No podem tancar els ulls davant la tragèdia de tantes vides joves i innocents, i tampoc podem deixar de respondre els perills als quals s’enfronten molts més nens. Els països poden i han de cooperar per aconseguir que els viatges tan perillosos siguin més segurs”, va dir Anthony Lake, director executiu de l’Unicef.
Parlen de futurs perduts. Dels gairebé 8 milions i mig de nens sirians que s’han vist afectats per la guerra a Síria i necessiten ajuda humanitària. Dels 3,7 milions que han nascut des que va començar el conflicte i només han conegut l’horror de la violència i la fugida.
Per a molts, com Mustafà, els elements essencials de la vida de qualsevol nen ja no existeixen. Ell i la seva família van creuar amb barca al Mediterrani per intentar arribar, algun dia, a Alemanya, però van quedar atrapats a Grècia pel tancament de fronteres. Ara ja no va a l’escola, no juga amb els seus amics i amb prou feines es relaciona: “Tenia unes joguines que m’agradaven molt, però no vaig poder portar-les amb mi. Trobo a faltar els meus amics i no entenc res. No sé amb qui fer amics, aquí no hi ha ningú, però què hi faré”, diu el petit de 13 anys.
Ell segueix amb els seus, però d’altres estan sols perquè han perdut els seus familiars pel camí. Unicef calcula que el 10% dels nens migrants i refugiats a Grècia són menors no acompanyats. La manca d’organització, seguiment i registre fa complicat quantificar, però tot i que les xifres són només estimacions, la dada suposaria que uns 1.900 nens estan separats de les seves famílies. Les organitzacions humanitàries han demanat que aquests menors siguin portats a camps de protecció en lloc de detenció, però de moment molts segueixen tancats.
Només el 2015, uns 300.000 nens i nenes van arriscar les seves vides per entrar a Europa a través del Mediterrani. Dit d’una altra manera: una de cada tres persones migrants o refugiades que van emprendre aquest viatge era un menor. Les llàgrimes per Aylan van arribar tard, quan ja no es podia fer res per la seva vida, però van donar l’esperança que, potser, es faria alguna cosa per la de la resta de nens que segueixen embarcant-se. Més de mig any més tard, els fets demostren que la mort dels menors a les portes d’Europa segueix lluny de evitar-se.
