L’estrella del FC Barcelona Leo Messi no en tenia prou de gravar el seu fill mentre anava a la seva escola bressol. Ara que el petit Thiago ha començat l’escola a P3, el futbolista argentí ha fet instal·lar –de fet, ho ha pagat de la seva butxaca– un sistema de videovigilància que li permet veure a través de dispositius electrònics –ordinadors, tauletes o mòbils– què fa el seu primogènit a classe, segons la informació que recull La Vanguardia.
L’ús de càmeres a les aules és una pràctica molt poc comuna a Catalunya, però algunes llars d’infants les han introduït des de fa un temps, i en països com els Estats Units l’enregistrament d’alguns espais dels centres educatius ja està normalitzat. A banda de l’escola de Messi, a Barcelona la llar d’infants El ChiquiTin, al barri del Guinardó, ha instal·lat un sistema de càmeres. Des del 2006, quan va obrir les seves portes, implementen aquest mètode, tot i que amb diversos condicionants. “Tenim un sistema de videovigilància interna de 24 hores, donem als pares accés a les imatges per mitjà d’una contrasenya i poden veure el vídeo uns 45 minuts o una hora al dia, aproximadament”, explica la directora d’aquest centre, Ibet Puerta. “Una de les premisses de l’escola és la transparència i la comunicació amb les famílies”, justifica aquesta professional a El Diari de l’Educació. L’objectiu d’aquest sistema, diu Puerta, és que els pares puguin veure el dia a dia de l’escola i generar confiança a les famílies.
Però és la transparència el veritable motiu que empeny els pares i mares a tenir la vida escolar dels seus fills a un clic?
Sílvia Blanch, psicòloga i coordinadora del Grau d’Educació Infantil de la UAB, creu que la família hauria de confiar amb l’escola sense necessitat d’instal·lar aquest mecanisme de control. “Quan posem càmeres li diem a l’infant que no ens en refiem, que l’escola és un lloc insegur i donem a la càmera el valor de control i seguretat”, argumenta. “Si els nens s’adonen que els pares els veuen des de casa, ¿quins valors els hi estem donant?”, es pregunta per la seva banda Julio Meneses, professor de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC.
De fet, Blanch creu que rere les càmeres de videovigilància s’hi amaguen dues necessitats: per una banda la de controlar la por, vigilar que no li passi res al fill, i de l’altra, el control del menor, saber què fa en tot moment. “El missatge que donem als fills és que estimar vol dir controlar a una altra persona, una societat sana ha de partir de la confiança amb els altres”, assegura aquesta professional. I afirma que veure el fill en tot moment trenca la forma de relacionar-se entre l’infant i els pares.
“Quan la gent percep un risc és fàcil comprar solucions tecnològiques que poden garantir una solució, però aquesta no és la manera de plantejar el problema”, assegura Meneses, que defensa que seria més interessant ensenyar als nens a identificar coses que estan fora d’allò considerat convencional.
A banda del debat que aquest tema suscita a nivell social, els dos professionals es pregunten quina és l’efectivitat del sistema. “Des d’un punt de vista tècnic les càmeres donen sensació de seguretat, però no sé com es pot interpretar una imatge sense tenir el context d’aquella situació”, manifesta Meneses. “Aporta una falsa seguretat als adults i no cobreix una necessitat dels infants”, assegura Blanch que està convençuda que aquest mètode tampoc pot prevenir segons quin tipus de pràctiques.
Julio Meneses està convençut a més que no té gaire efectivitat ja que els pares no es passen tota l’estona mirant les imatges. De fet, així ho constata Ibet Puerta, directora de la llar d’infants El ChiquiTin. “Hem detectat que els pares ho miraven la primera setmana del curs però després ja no massa”, exposa. Aquesta professora creu, però, que aquest mètode els ha funcionat no només per donar confiança als pares, sinó també, de retruc, per revisar incidències. “Per exemple, quan hi ha hagut una mossegada i el professor no ho ha vist, mires el vídeo i saps el que ha passat”, justifica aquesta professora.
Els mestres, sota vigilància?
“Entenc que es pugui generar por per casos molt puntuals, però com a societat no podem posar en dubte el que fan els mestres cada dia”, reflexiona el professor de psicologia de la UOC. A més, està convençut que aquest sistema condiciona la feina que fan els educadors. “Treballar amb un grup classe no és fàcil, i si el professor ha de pensar quina imatge ha de donar més enllà de l’aula, és encara més difícil”, reflexiona.
Amb aquest mètode Meneses assegura que es resta autonomia i confiança als professors, i posa sobre la taula la relació entre pares i escola. “Molts pares no tenen temps per anar a les tutories i comunicar-se amb el professor, però sí per mirar un vídeo. Optem per solucions que perverteixen la relació entre escola i pares”, manifesta.
Malgrat tot, Blanch assegura que és un sistema fàcil de vendre ja que quan es parla de seguretat és fàcil convèncer a les famílies. “Ens estan posant la por al cos, la por és una emoció molt potent. Aquesta por és la que porta moltes famílies a sobreprotegir els seus infants, i així estem creant una societat molt dèbil”, reflexiona aquesta professional.
Aspectes legals
“Aquestes imatges es registren i… on van a parar? Qui hi té accés? Qui podrà veure-les? Tenen ús legal?” es pregunta Meneses. Per la seva banda Blanch diu que a l’Argentina, país natal de Leo Messi, aquesta és una pràctica prohibida.
L’Agència espanyola de protecció de dades dóna suport a la utilització de videocàmeres als patis i als menjadors de les escoltes sempre i quan es compleixi amb una seria de requisits i si la finalitat és la de protegir l’interès superior dels menors. Entre els requisits que marca com indispensables l’Agència destaquen: que no tot el personal pugui accedir a aquestes imatges, sinó que només les puguin visionar les persones responsables, que només es conservin deu dies, i que les imatges no es puguin utilitzar amb finalitat de “seguretat privada o pel control laboral exclusiu”.
