En Mohammed és un altre, diuen els seus mestres, des que l’hora del pati de l’escola Mas Masó s’ha convertit en un espai organitzat de jocs i esports. Avui li toca a ell posar-se el peto taronja fosforescent que el converteix en responsable que l’activitat transcorri de forma agradable: “És molt important que ens respectem, a mi m’agrada molt ser responsable i sempre poso felicitacions a tothom al full d’incidències, perquè no hi ha gaires problemes”, explica l’alumne d’aquesta escola de Salt. Des que al Mas Masó van transformar l’hora de pati en un espai de joc supervisat de forma autònoma pels propis alumnes, els alts nivells de conflicte i baralles que patien, i que inevitablement acabaven afectant les classes posteriors, van caure en picat. “Abans perdíem quasi tota la classe de després del pati resolent els problemes, ara els alumnes pugen calmats, un ambient sense el qual és impossible que aprenguin”, explica Gerard Ros, director del centre.
Ara fa uns anys, a l’escola El Prat 1, d’El Prat de Llobregat, un de cada quatre alumnes no anava a classe. Unes dades alarmants d’un absentisme escolar que avui és quasi inexistents “perquè els nens demanen als seus pares venir a l’escola”, explica la seva directora, Sandra Gallardo. Un projecte educatiu amb l’expressió artística com a fil conductor, sumat a un equip de professors “que creu profundament en els seus alumnes”, ha transformat de dalt a baix la que fins llavors era l’escola més estigmatitzada de la ciutat.
Si innovar és trobar solucions noves per a problemes antics –la conflictivitat a Salt, l’absentisme a El Prat– ningú pot discutir que aquestes dues escoles han innovat. Ara que aquest concepte inunda debats i congressos educatius, les escoles que pateixen més les conseqüències de les desigualtats i la pobresa es pregunten quin ha de ser el seu paper en el canvi educatiu. Reconeixen la necessitat de transformar les formes d’ensenyar, però a la vegada alerten que aquesta no és l’única urgència a la qual han de fer front, i que en aquest camí el vent els bufa en contra i necessiten més suport.
L’ordre de prioritats educatives es trastoca, per exemple, quan els alumnes d’origen estranger són tots. Al Mas Masó el català és la llengua estrangera; el castellà, la comuna al pati, i l’àrab i el suahili, la materna. Alguns dels nens i nenes viuen al bloc de pisos ocupats per la PAH. “La nostra prioritats per garantir un clima d’aprenentatge ha estat fins ara afavorir la cohesió social i reduir la conflictivitat”, sosté Ros. El projecte Joc al Pati, vinculat al currículum d’Educació Física del centre, ha impactat amb força en l’autoestima dels seus alumnes, ja que els capacita per ser responsables de les activitats esportives i d’ensenyar-les als més petits.
Un altre encert d’aquest equip docent des de fa anys ha estat treure el màxim partit de les extraescolars, per aconseguir que a la tarda els nens i nenes tinguin espais d’oci educatiu. Les portes de l’escola estan obertes fins al vespre i s’hi fan activitats de lleure –amb monitors pagats pel centre– i tallers de deures amb els pares i mares. “Hi ha petits canvis, bones pràctiques educatives que poden provocar grans conseqüències: nosaltres ho hem viscut amb la projecte de patis o el taller de deures”, diu Ros.
“La història de la pedagogia ens recorda que hi ha grans innovacions, des de Piaget fins a Paulo Freire, que han sorgit d’entorns desafavorits”, exposa Valtencir Mendes, cap de projectes internacionals de la Fundació Jaume Bofill. “Avui moltes escoles d’entorns difícils duen a terme bones pràctiques, però no llueixen tant”, explica, i afegeix: “No podem ser ingenus i pensar que amb innovacions acabarem amb les desigualtats educatives, però sí que ajuden, sobretot a obrir l’escola al seu entorn”, argumenta.
Mendes va coordinar dijous passat el simposi Pedagogies innovadores: un motor per a l’equitat i la qualitat educatives, en el qual hi van participar experts internacionals i desenes de professionals de centres educatius immersos en entorns de pobresa. “Hem de capacitar l’alumne per ser ciutadà de primera, com qualsevol altre”, proclamava Laia Bou, directora de l’institut Mont Perdut de Terrassa, un centre amb alumnes al llindar de l’exclusió social i que forma part del projecte Escola Nova 21. “Per a això necessitem reforçar el treball emocional amb els alumnes, perquè la càrrega que porten de casa és pesadíssima”, valorava.
Per a Gallardo, la directora d’El Prat 1, és també “donar sentit al que vénen a fer a l’escola” el que fa que tots, siguin quines siguin les seves circumstàncies familiars, valorin el que passa a classe. “Però abans d’arribar aquí hem de crear sentiment de pertinença: nosaltres cada dia demostrem que ens estimem els alumnes i també entre nosaltres, des de la directora fins al conserge”, reivindica.
“L’escola pot ajudar a superar les diferències que venen de casa?”, es preguntava Hannah Dumond, psicòloga a l’Institut Alemany de Recerca Educativa Internacional, evocant un dels interrogants que més preocupa els docents. “La poca recerca que tenim sobre això ens demostra que cal dotar aquestes escoles més recursos, però a la vegada ser conscients que els diners en si mateixos no solucionaran res: és la docència, és el paper el mestre, el principal factor de canvi”, argumentava. “Ja sé que això és posar molta pressió a uns docents sovint desbordats, però la part positiva és que és a les nostres mans”, concloïa.
És en la capacitat dels mestres d’adaptar-se a les necessitats diverses dels seus alumnes on rau una de les claus de l’equitat, afegia Dumond. En aquest sentit existeix el compromís del departament d’Ensenyament de garantir que els anomenats centres d’alta complexitat tinguin una ràtio màxima de 22 alumnes per aula.
Atreure les famílies poc a poc
Però no totes les escoles se’n surten. N’hi ha que aconsegueixen millorar els resultats dels seus alumnes, però en la seva particular cursa d’obstacles encara no han aconseguit trencar la barrera de segregació que els condemna a tenir una concentració elevada d’alumnat de famílies en situació de vulnerabilitat. En aquest sentit, són rellevants les primeres dades a partir del programa magnet, impulsat per la mateixa Fundació Jaume Bofill, el departament d’Ensenyament i l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB, de transformació d’escoles que s’alien amb entitats i institucions del seu entorn per trencar la segregació social que pateixen. Poc a poc la demanda familiar aflora en alguns d’aquests centres.
Un cas reeixit –no tots ho són– és el de l’escola Josep Maria de Sagarra de Barcelona. El curs 2012-2013 tenien un 44% d’alumne d’origen immigrat –al seu barri, Vallcarca, aquest percentatge és del 13%–, patien places vacants en general a totes les etapes i, a P-3, aquell any les inscripcions van ser en un 70% d’alumnes amb els dos pares d’origen estranger. Quatre anys després, amb un programa magnet de col·laboració amb el museu MACBA, l’escola ha rebut per al curs 2016-2017 més demanda de places (35) de les que pot oferir (25). A més, ara ja només el 40% dels qui es preinscriuen a P-3 tenen família de fora.
Els impulsors d’aquest programa, inspirat en les Magnet Schools dels Estats Units, reconeixen que encara és aviat per extreure’n conclusions contundents, però sí que han detectat que en els centres on s’hi implanta aquest pla es detecta un augment de motivació de l’alumnat, un augment de la implicació de les famílies i una millora de la percepció social de l’escola.
Innovació educativa i desigualtats
La innovació educativa –o, si es prefereix, la capacitat dels mestres d’aconseguir aprenentatges valuosos i perdurables per als seus alumnes– és un factor que atrau cada cop més famílies. I no precisament en escoles i instituts amb l’estigma de l’alta complexitat, sinó sobretot en la resta de centres. La setmana passada unes 300 famílies es van concentrar a Barcelona per denunciar que els seus fills s’han quedat sense plaça en centres públics que apliquen metodologies actives i participatives. Pot el fenomen de la innovació eixamplar la distància que separa els centres més demandats de la resta?
“Si es vol avançar cap a una escola i un sistema educatiu al servei de l’equitat cal que el debat sobre innovació vagi de la mà del debat sobre la segregació escolar”, sosté la sociòloga Aina Tarabini en un article a El Diari de l’Educació. “Per innovar calen certes condicions i la segregació no fa més que jugar en contra d’aquest procés. És per això que la primera acció de l’Administració educativa ha de ser l’acció preferent sobre les escoles que no omplen plaça en primera opció”, afegeix. “No estem dient que no es pugui o no s’hagi d’innovar fins que no es resolgui la segregació del sistema, però són aspectes que no es poden separar i sobre els quals cal actuar en paral·lel o, més aviat, de forma articulada”, sentencia aquesta sociòloga.
Mendes coincideix en que han de ser processos que avancin en paral·lel. “No podem dir a les escoles que aturin la seva millora, sinó que hem d’aconseguir que aquestes contagiïn els centres del seu entorn”, exposa.
El mètode, al servei de la necessitat
Quan a l’escola Mas Masó els preguntem si es consideren innovadors pels canvis que han afrontat, el seu director arronsa les espatlles. De premis, bé que n’han rebut. Fa unes pel projecte del taller de deures en família. Tal ha sigut l’èxit d’aquest programa, implementat en col·laboració amb la Fundació Ser.Gi, que des de l’actual curs s’ha constituït un grup flexible de pares i mares que entra a classe també en horari lectiu amb els seus fills per “reforçar el vincle” entre famílies, escola i alumnes.
“Els nostres objectius són enfortir la cohesió social i l’assoliment de competències bàsiques entre l’alumnat, i per aconseguir-ho fem els canvis que calguin”, apunta. Ros té la sensació que escoles com la seva no es poden permetre el nivell d’incertesa que generen certs processos innovadors. “Tenim moments de treball per projectes, o per racons, però no hem de perdre de vista que els nostres alumnes necessiten molt reforç en competències bàsiques de lectura, escriptura i matemàtiques, i ens hem d’assegurar que això s’assoleix”, puntualitza. “La metodologia ha d’anar al servei de les necessitats”, argumenta.
Aquests dies es realitzen al Mas Masó, com a la pràctica totalitat dels centres escolars catalans, les proves de competències bàsiques de Primària. Els seus alumnes han millorat amb els anys. “Però potser ho farien més si les preguntes tinguessin a veure amb el que ells coneixen: un any demanaven d’escriure una redacció sobre on havien anat de vacances”, es lamenta. La trista realitat és que pocs es poden permetre sortir de Salt a l’estiu.
Es pot innovar també en entorns desfavorits? La resposta és sí, i avui us en donem exemples https://t.co/KStxGBBscE pic.twitter.com/IA4QsEk632
— Diari de l'Educació (@DiariEducacio) May 4, 2016
