Per què canvia Finlàndia el seu currículum si ja té un sistema educatiu pioner? “No saps quantes vegades m’han fet aquesta pregunta…”, somriu Irmeli Halinen, cap de Desenvolupament Curricular del Ministeri d’Educació finlandès i última responsable de la transformació del currículum que està emprenent seu país i que es posarà en marxa a les aules el proper mes de setembre. Més espai per al treball que integra diferents assignatures i més competències de caire social, tot això mesclat amb unes instruccions escolars que tradicionalment fixen uns criteris molt genèrics i cedeixen la darrera paraula –allò que es fa a classe i com s’avalua– a les escoles i els seus mestres.
“Per què canviem el currículum? El món canvia molt ràpid i hem de repensar quines competències volem que desenvolupin els nostres infants”, exposa Halinen en una conversa amb El Diari de l’Educació arran d’una visita a Barcelona en el marc de les conferències STEAM. Estar al capdavant dels resultats PISA en les últimes dècades no és excusa per no adaptar-se als canvis socials, i tampoc no ha evitat darrerament un “important debat social” al país sobre si els nens i nenes se senten feliços a l’escola. Per això, del 2012 Finlàndia ha iniciat un procés de renovació curricular en el qual hi han participat directors, mestres, estudiants, municipis i altres agents socials, i que culminarà amb la seva implantació a les aules el proper curs 2016-2017.
Més transversalitat entre matèries
“A veure, encara tenim assignatures…” Aquest és un altre dels aclariments que Halinen acostuma a fer davant els mitjans de comunicació. “Ara bé, el seu pes s’ha reduït”, matisa. El currículum estableix els objectius competencials als quals han d’arribar els alumnes cada any, però els centres “tenen llibertat per organitzar-se”. Ara bé, sí que es fixa que cal dedicar un mínim d’una setmana sencera –o l’equivalent en hores repartit al llarg de l’any– a “l’aprenentatge multidisciplinar”, és a dir, a treballar per projectes que impliquin coordinació i continguts de diverses assignatures. Aquest és el mínim, assenyala Halinen, però afegeix que ja hi ha centres que hi dediquen moltes més hores.
Una altra de les principals novetats de les noves instruccions escolars a Finlàndia és la definició de set competències transversals “que s’han de promoure a qualsevol assignatura”, precisa Halinen. Es tracta de soft skills, habilitats de caire més social i relacional, que són les següents: saber un mateix com aprèn, tenir cura d’un mateix en el seu dia a dia –des de saber organitzar-te fins a conèixer el teu cos–, poder expressar idees i comunicar-se, comprensió lectora de diferents suports –textos, vídeos, gràfics…–, gestió de tecnologies de la informació i la comunicació, desenvolupament d’habilitats d’emprenedoria i, per últim, competències ciutadanes de democràcia i participació.
I tot això en escasses cinc pàgines per matèria. “No ens cal més, el sistema es recolza en l’autonomia dels municipis i, al final, dels mestres”, argumenta. En cinc o sis pàgines hi cap perfectament una breu descripció de la matèria, per què és important, uns quants elements clau en què els mestres haurien de pensar i els objectius d’avaluació.
Autonomia en els continguts i l’avaluació
Halinen no es cansa de repetir que l’èxit del sistema finlandès descansa en l’autonomia de l’Administració local i dels centres, que a la vegada no s’entendria sense l’alt nivell de preparació dels docents. “El currículum de què estem parlant és una guia, unes línies bàsiques, a partir d’aquí cada municipi fa el seu propi procés de disseny local dels continguts”, exposa, “però tot això són més guies: el poder acaba recaien en escoles i mestres, que tenen marge per repensar moltes de les parts”.
A Finlàndia l’Administració educativa de referència és la local, davant la qual els directors de centres han de retre comptes, ja sigui pel que fa als resultats educatius com a la contractació dels mestres.
Una altra de les potes clau del sistema és l’avaluació dels infants. “No hi ha proves externes per controlar el seu progrés”, esclareix ja d’entrada Halinen. Els únics estàndards que fixa el Ministeri d’Educació són uns criteris de quin hauria de ser el nivell dels alumnes a final dels cursos 6 i 9. “La feina d’avaluar els nens i nenes és del mestre, però és que han rebut una feina d’altíssim nivell per fer-ho, són professionals, i només ells han vist el progrés de les criatures en tota la seva perspectiva”, argumenta.
L’Administració central no passa mai exàmens als alumnes, tinguin o no efectes acadèmics –a Catalunya sí, però sense conseqüències acadèmiques–, i si en algun moment necessita saber el nivell del conjunt d’alumnat del sistema ho fa a través de proves mostrals. “Agafem una mostra que representa el 10% de l’alumnat”, diu. A l’estil PISA.
“El gust per aprendre”
És curiós que Finlàndia hagi posat de cap per avall el seu currículum i, tanmateix, no ha canviat ni una sola assignatura. No té res a veure amb la guerra entre les matèries per guanyar hores dins l’horari escolar (l’últim cop que van estrenar una assignatura, explica Halinen, va ser l’Educació per a la Salut a finals dels anys 90).
La transformació gira al voltant d’altres eixos. “El del gust per aprendre”, exposa Halinen. També la voluntat que els alumnes tinguin coneixement del seu propi procés d’aprendre: “Els hem d’ajudar a entendre el que aprenen, el sentit del que fan”, conclou.
“Darrere de tot això hi ha un canvi de paradigma, que té a veure amb entendre què és un bon procés d’aprenentatge”, reflexiona Halinen. “La recerca demostra que aprenem millor si col·laborem i treballem amb altres, si ens sentim bé, si connectem amb les emocions”, enumera.
