Tres, dos, un… i X (creu d’acabat). Molt bé Xu!
Ja és l’hora de l’esbarjo. La Xu surt contenta i repetint “molt bien!” de la petita classe on hem treballat les dues amb l’iPad. Va directa als penjadors. Comprova que el que hi ha dins la seva bossa de l’esmorzar li agrada i surt corrents cap el pati. Té quatre anys i ha arribat de la Xina amb els pares aquest curs. L’escola de l’Eixample de Barcelona on l’han portat és molt maca i molt gran. Tant gran, que té cinc patis. És divendres, i als de P4 els toca anar al ‘pati del gimnàs’ (li diuen així perquè des d’aquest pati s’accedeix al gimnàs i al menjador).
A la Xu li agrada posar-se al darrera del contrapès de la cistella del ‘pati del gimnàs’. Es pren el petit iogurt de l’esmorzar, surt corrents per llençar l’envàs a la paperera i torna esperitada al mateix lloc esquivant nens, adults i pilotes.
Abans d’anar al pati, la Xu ha estat a la classe amb els seus companys. Ha reüllat unes quantes vegades l’horari visual que han confegit entre tots amb les fotos de cadascuna de les activitats que faran al llarg del dia. Damunt la taula té enganxada la seqüència de treball que li recorda amb pictogrames com ha d’estar. La mestra ja li ha preparat els plafons. Ben asseguda, com els tres companys de taula, amb el material adaptat a punt i l’atenta mirada de la vetlladora, que està a la classe una hora diària, ha fet les activitats de passar llista i el calendari. Ha repassat la seva llibreta de companys; ha triat, del seu plafó, el dia de la setmana, el número de dia del mes, el mes, l’estació i l’any. Ha col·locat el Sol en el temps i la cara somrient en l’espai dedicat a expressar com se sentia avui. Ha sortit a la pissarra per posar en cada plat les fotos del menú del dia. I ha rebut la felicitació de tots per la feina ben feta!
Quan a les deu he entrat a la classe, la Xu ja m’esperava asseguda a la tauleta de treball individual. El primer que m’ha dit al veure’m és “jo vull iPad” tot senyalant-me els ‘pictos’ perquè em quedés clar el que ella volia un cop acabada la feina. I sí, desprès de fer les dues fitxes de treball i esperar-se a la fila per ensenyar-li a la mestra, hem anat a la classe petita per ‘jugar’ amb l’iPad. Hem ‘jugat’ a donar-li menjar al peix que empassa els números i es va fent gran (la Xu, per aconseguir que el seu peix vagi creixent, és capaç de sumar les bombolles que calguin fins arribar a la xifra que el peix vol engolir). Hem ‘jugat’ a repassar lletres, números i formes. Hem ‘jugat’ a escoltar i repetir el nom i els sons dels animals, les coses de casa, de l’escola, del carrer… Hem ‘jugat’ a arreglar i pintar la casa de la família d’elefants i la dels ossos… I estàvem jugant a trobar les set diferencies quan ha sonat l’alarma del mòbil. “Tres, dos, un… i X (creu d’acabat), Molt bé Xu! Tanquem l’iPad! Ha arribat l’hora del pati!”
Darrera el contrapès de la cistella de bàsquet, la Xu riu i va observant els nens grans que corren i juguen a pilota. Quan la crido pel nom i li faig senyal perquè vingui, em mira durant uns instants sense moure’s del lloc. A la Xu no li agrada gens ni mica que li canviïn els plans! M’acosto i la faig sortir d’allí. Fuig com un coet. Intenta ficar-se al gimnàs i al menjador. No ho aconsegueix. La mestra s’assegura de tancar les portes cada dia. Ja sap que el gran ‘pati del gimnàs’, a la Xu, a cops se li fa petit i vol entrar a les estàncies no permeses.
Corre, es va girant i em mira per comprovar que l’hi vaig al darrera, com si juguéssim al ‘pilla pilla’. Aconsegueixo atrapar-la i tot creuant el gran ‘pati del gimnàs’ li explico el que passa: avui és divendres, com ho ha posat a la fitxa del calendari, i toca anar al pati del gimnàs, com ho ha assenyalat a la foto de l’horari… Però els seus companys no són aquí! Els nens d’infantil han aprofitat que avui està lliure la zona de jocs i el pati de les columnes perquè els de primària han marxat de colònies. Arribem al lloc que toca. Uns pugen i baixen dels cubs numerats de la zona de jocs vallada, altres corren i salten per fora. “Avui jugueu aquí!”
La deixo de la mà i se’n torna a anar corrents, mirant enrere, cap al seu espai preferit del ‘pati del gimnàs’. Aquest cop no li faig el joc. La puc entendre: acceptar les contrarietats i els canvis encara no són coses que la Xu resol amb facilitat. Al cap de pocs minuts, torna agafada de la mà del mestre del ‘pati del gimnàs’. “Juguem aquí Xu!” L’enlairo. Altres nens se’m pengen per les cames perquè també volen jugar amb nosaltres. “D’acord! Fem un joc! Trieu un número. I la Xu diu a qui li toca una volta per l’aire!” Els nens estan molt satisfets de que la Xu ja s’hagi après el seu nom i li responen amb un gran somriure quan els va anomenant un per un.
Desprès d’uns quants tombs, la Xu marxa decidida cap a la mestra de P5 tararejant i movent la mà per fer els ‘cinco lobitos’. Riu amb les pessigolles finals i en demana més. Altres nens també en volen. La deixo encarada a una altra nena cantant-li a la seva manera els ‘cinco lobitos’ i m’aturo, aprofitant el poc temps de que disposem, a parlar amb la mestra de la Xu. Com sempre, em rep amb un gran somriure tot dient-me: “Ja veus, hi ha coses que se’ns escapen!”. “I tant!, – li contesto- sempre hi haurà coses imprevistes, però ja li anirem introduint l’interrogant, no pateixis. Ho esteu fent molt bé!, el que podeu i més!”
Una nena de quatre anys amb trastorn de l’espectre autista, que no coneixia l’idioma i amb la família que només parla xinés, no és fàcil. És un gran repte per tots!. “Però fixat, – li dic – com ha avançat des de que va venir! Recordes quan va arribar…?”
És veritat, avui la Xu s’ha escapat al pati. Però ha tornat sense fer cap enrabiada i desprès ha estat ella la que ha iniciat el contacte amb la mestra de P5 i s’ha quedat jugant amb una nena! “Crec que podem estar contentes amb el seu progrés en comunicació, relació, conducta, aprenentatges..! Està feliç i se sent estimada per tots”. La mestra està satisfeta dels avenços aconseguits, ha fet molta feina, però sap que el camí a recórrer és llarg i es lamenta que la Xu no pugui rebre més suport. “Llàstima que no pot ampliar l’horari a la tarda!”.
Sembla, diem, que les coses canviaran a millor. El Govern ha promès un nou decret d’atenció educativa que ha de garantir el model d’escola inclusiva i els mitjans humans i econòmics necessaris per impulsar-la. No creiem que es quedi en pura teoria i ens tornem a frustrar. Tota la comunitat educativa confia en comptar amb la formació i el reciclatge necessari per anar cap a l’escola inclusiva de veritat. Esperem que ara sí, que es farà el que calgui perquè l’escola pugui atendre a tots els alumnes. I els centres d’educació especial treballarem en el procés cap a la plena inclusió, com a centres proveïdors de serveis i recursos a l’escola ordinària.
Tenim l’esperança que, per fi, es posaran els mitjans necessaris perquè tots els centres arribin a ser inclusius; perquè tots els nens, també la Xu, trobin el suport educatiu que necessiten a l’escola del seu barri, la dels seus germans, sense haver d’anar a una escola d’educació especial.
Tres, dos, un… i X. Tanquem les limitacions que patim ara. I posem-nos a treballar plegats! Ha arribat l’hora d’aconseguir una escola de qualitat per tots!
