‘Doctrina pueril’: la pedagogia segons Ramon Llull

Aquest curs commemorem els 700 anys de la desaparició de Ramon Llull, la qual cosa és un bell motiu per rellegir-lo i, posats a triar entre l’extraordinària producció escrita del Doctor Il·luminat, la Doctrina pueril té la singularitat de ser una de les primeres obres pedagògiques escrites en llengua vulgar.

Si ens endinséssim en la lectura, reflexionaríem sobre qüestions com les següents.

El d’escola pública és un concepte utilitzat dels del segle IX, quan el concili de Savonnières va decidir que les escoles fundades per l’Església o els prínceps havien de ser públiques, fet que distingeix des d’aleshores els ensenyaments oberts a tothom dels particulars. A Catalunya, el concili de Lleida del 1229 ho ratificava, i ordenava que cada catedral tingués la seva escola.

En l’ensenyament públic, el llatí era la llengua vehicular, els llibres eren en llatí i els alumnes l’utilitzaven per parlar amb els mestres o entre ells. El fet que Ramon Llull escrivís una obra pedagògica en català és una excentricitat que no es podia posar al servei de l’ensenyament públic. No és en va que en el capítol segon del Blanquerna, quan el pare del protagonista el posa a estudiar a l’edat de vuit anys la Doctrina pueril, li doni també un estudiant per guarda i mestre.

La Doctrina pueril té dues parts ben marcades: una primera de tipus catequístic i una segona, moral. Aquesta segona part comença amb unes nocions sobre el trivium i el quadrivium i altres matèries com ara la teologia, el dret, les ciències de la natura, la medicina i les arts mecàniques. A continuació es despleguen altres temes: els deures de prínceps, clergues, religiosos i missioners, l’home, els quatre elements, el lliure arbitri, l’Anticrist, les set edats del món, els àngels, l’infern i el paradís. L’originalitat pedagògica de l’obra, però, rau en altres aspectes, com ara el consell de l’autor que els infants aprenguin a llegir i escriure en la seva llengua materna, o bé en la pròpia concepció de l’obra, pensada per ser un llibre de lectura i d’exercicis; uns elements rars de trobar en els autors medievals.

A una primera finalitat del llibre, la de servir per a l’ensenyament del fill de l’autor, se n’hi suma una altra, menys remarcada: la d’il·luminar el camí dels pedagogs sobre com educar: la conveniència de començar l’ensenyament dels infants en llengua vulgar, o la recomanació sobre el model d’ensenyament dels sarraïns, que inclou l’aprenentatge d’un art manual. De fet, el capítol 91 està dedicat als educadors.

Malgrat que la Doctrina pueril no ha influït en pedagogs posteriors, i podríem besllumar-ne algun motiu –l’inquisidor Nicolau Eymerich va posar-la a la llista dels 20 llibres lul·lians herètics, la qual cosa havia de perjudicar per força la seva difusió–, té un valor indubtable i ocupa, no només per ser-ne la primera, un lloc d’honor entre les obres del seu estil en el marc de la nostra tradició pedagògica. Llegim-ne algunes idees substancials –en català del segle XIII, és clar.

1. Art és ordonament e establiment de conèxer la fi de la qual hom vol haver conexença. E gramàtica és dretament parlar e scriure.

2. Fill, si vols apendre gramàtica, tres coses te covenen a saber: construcció, e declinació e vocables.

3. Lògica és demostració de veres coses e de falses, per la qual sab hom parlar dretament e sufismadament¹ (…) Amable fill, per lògica sabràs conèxer los genres, les spècies, les differències, les propietats e los accidents, qui són appellatz los V universals.

4. Totes quantes coses són creades van, fill, per X coses, ço és a saber: sustància, quantitat, relació, calitat, acció, passió, situs, hàbitus, tempus, locus.

5. Retòrica és parlar belament e ordenade (…) mostra com hom deya parlar, ne quals paraules deya dir primeres, ne quals en la fi e en lo mig (…) Si tu, fill, vols parlar per retòrica dóna bels eximplis de beles coses al comensament de tes paraules.

6. Temps, loch, veritat, estament, quantitat de temps cuvinent, necessitat e les altres coses semblants a aquestes se convenen ab retòrica.

7. Geomatria és doctrina de formes inmobables,² multiplicades en nombre en humana pensa.

8. Arismètica és, fill, multiplicar sumes en suma, e moltz en suma a devesir³ I en moltz.

9. Música és art per la qual havem doctrina a cantar e a sonar estruments dretament, e tots e a espau, alsant e baxant, e egualant los punts e les veus, en tal manera que sien concordants diverses veus e sons.

10. Astrolomia és demostrativa sciència per la qual ha hom conexença que los corssos celestials han senyoria e opperació sobre los corsos terrenals, a demostrar que la vertut que és en los corsos celestials ve de Déu, qui és sobirà als cels e a tot quant és.

11. Theologia és sciència en parlar de Déu. On, aquesta sciència de theologia, sàpies, fill, que és pus noble sciència que totes les altres.

12. Dret és departit en dues parts, ço és a saber dret canònich e dret civill. E per açò dret canònich és dret divinal, e dret civil és dret terrenall e dret de costuma e qui pertany a la usança dels prínceps, per ço que mantenguen justícia.

13. Natures és comensament d’alguna cosa, e és occasió a ésser cosa natural. E per açò sàpies, fill, que los comensaments de natura són V: lo primer és la ordial⁴ matèria; lo segon és los IIII elements simples, e aquest departex-se en III parts, les quals tu no és edat que entendre o poguesses; terç comsensament és los IIII elements composts sensibles; quart és en los corses engendrats per natura, los quals són en tres genres: vegetables, animals, metails; V és en les coses corrompudes innaturals, així com podridura e fems e suor e rovel, mort e les altres coses semblantz a aquestes.

14. Medecina és sciència de conjúyer⁵ ço qui és natural e conservar natura e a retornar-la en ço en què ésser solia en lo cors animat.

15. Art mecànica és sciència lucrativa manual per donar sustentació a vida corporall. En sta sciència són, fill, los menestrals, ço és saber, lauradors, ferrés, fusters, sabaters, drapers, mercaders e los altres officis semblantz a aquestes.

La Doctrina pueril no és l’única obra pedagògica de Ramon Llull, però sens dubte és la més rellevant. També tracten de pedagogia el capítol segon de la primera part del Blanquerna, el Libre de intenció, el Libre de l’orde de cavalleria i diversos conjunts de proverbis (Proverbis de Ramon, Proverbis d’ensenyament i Libre de mil proverbis).

A 700 anys del fatal naufragi del seu autor, la intenció pedagògica de Ramon Llull ens espera i interroga. Els professionals de l’educació bé podem sentir la seva presència i, si més no, delectar-nos amb els continguts del trivium i el quadrivium d’ahir.

—