El model català de protecció a la infància ha estat posat en dubte per diversos col·lectius, experts i afectats pel sistema, que critiquen la forma com es duen a terme els procediments de desemparament, és a dir, retirada de la tutela familiar d’un menor per situacions de risc. Els afectats qüestionen un model on l’Administració té unes competències absolutes sobre el destí dels nens i el futur de les seves famílies. Un procediment en el qual les parts afectades estan desprotegides i no tenen possibilitat de defensar-se de la mà d’un advocat, com sí que passa en els processos judicials. En aquest model són els tècnics els qui fan l’avaluació i proposen el desemparament, una decisió que separa els menors dels seus pares i els allunya de casa seva. Almenys dues entitats aglutinen més de 600 famílies disconformes amb com els han separat dels seus fills.
A Catalunya hi ha 6.792 menors separats de les seves família i tutelats per la Direcció General de la Infància i l’Adolescència (DGAIA), segons les dades del Departament de Treball i Afers Socials de la Generalitat de l’últim trimestre de 2015. D’aquests, 4.800 han estat declarats en desemparament per raons relacionades amb el maltractament i la resta per desprotecció infantil.
Dels 4.800 desemparaments decretats per maltractament, 2.800 responen a casos de negligència, això és, segons explica el Departament de Treball i Afers Socials a aquest mitjà, per motius relacionats amb l’alimentació, la higiene, l’atenció mèdica, l’educació, el vestit, la vigilància o la seguretat. “S’entén com a negligència quan les necessitats bàsiques de l’infant o adolescent no són ateses”, expliquen.
“El sistema de protecció a la infància és un sistema on hi caben els prejudicis”, assegura Ceneta Pi, que va treballar durant nou anys a la DGAIA i és autora del llibre 136 dies al niu del cucut (Ed. Acidalia), on relata un cas de desemparament. Pi assegura que hi ha maneres de fer de les famílies amb els seus fills que els professionals no poden comprendre però que no sempre impliquen risc, com per exemple que una família no porti els nens a l’escola per motius culturals o que no pugui garantir l’alimentació per causes econòmiques. En tot cas, aquesta coneixedora del sistema assegura que en la majoria de situacions es tracta de circumstàncies transitòries amb les quals es podria treballar amb ajudes vinculades a uns serveis socials potents.
“S’apliquen mesures dràstiques quan la majoria de situacions són variants, hauríem de ser més flexibles”, comenta Jaume Funes, educador social i exadjunt per la defensa dels drets dels infants del Síndic de Greuges. “És més fàcil actuar sobre l’infant que no ajudar les famílies”, afegeix. “No hi ha possibilitat de protecció sense política d’infància als barris. Al sistema de protecció només haurien d’arribar els casos greus i treballar amb la resta als barris”, denuncia Funes.
L’associació Stop Impunidad Maltrato Infantil (SIMICAT) acumula ja 50 casos de desemparament amb els quals els pares no hi estan d’acord, i l’Associació per la Defensa del Menor, APRODEME, que aglutina diverses famílies a qui l’administració els ha retirat la custòdia, té 571 socis, i rep una mitjana de 92 queixes al mes a través del web, el telèfon o per correu electrònic.
Revocar la decisió de la DGAIA sobre un desemparament es pot fer únicament a través de la via judicial, un procediment que no totes les famílies poden iniciar per manca d’eines. En els casos en què això passa, alguna vegada el jutge ha acabat decretant la nul·litat d’aquell desemparament evidenciant que l’administració s’havia precipitat a l’hora de prendre la decisió. És el cas del doctor de l’Hospital del Mar i pare de família Sergio Haimovich, a qui la DGAIA va apartar de les seves tres filles el 2008. El jutge va acabar revocant la decisió de desemparament dos anys després de ser decretada. La sentència deia que no s’havien acreditat maltractaments cap a les menors. Amb tot, ja que després d’aquest procediment judicial va venir el del repartiment de la custòdia, Haimovich va tardar 5 anys a poder fer de pare altra vegada degut a la intervenció de l’administració.
El futur de les famílies en mans de 4 tècnics
“Hem dissenyat una estructura parajudicial que amb pocs recursos ha d’avaluar coses molt importants i el risc d’equivocar-se és molt gran”, assegura Ceneta Pi en declaracions a aquest diari.
A Catalunya el procés de determinació de desemparament i assumpció de la tutela és de tipus administratiu, no és un jutge qui pren la decisió sobre el futur d’un menor i la seva família. Els encarregats de fer-ho són tècnics contractats pels ajuntaments i els consells comarcals que treballen per la DGAIA i que s’organitzen a través dels anomenats Equips d’atenció a la infància i l’adolescència (EAIA).
A Catalunya hi ha 53 equips repartits per tot el territori. Cadascun d’ells està format per quatre professionals, amb perfils diferents, però almenys hi formen part un psicòleg, un pedagog i un assistent social. Un cop reben l’alerta que un infant podria estar en risc, avaluen la situació i fan una proposta a la DGAIA, que en alguns casos pot ser la del desemparament. “L’EAIA fa la investigació, jutja i sentencia. Això des d’un punt de vista jurídic no s’aguanta per enlloc”, denuncia Ceneta Pi.
Pi, que va treballar durant nou anys a la DGAIA, assegura que tota la responsabilitat recau sobre uns tècnics que no tenen una xarxa al seu entorn per fer un veritable control de la situació. “Això provoca que la decisió acabi sent només tècnica i en alguns casos pot ser arbitrària”, apunta.
Malgrat tot, són aquests professionals els que tenen entre les seves mans el futur de les famílies. De fet, el Departament de Treball i Afers socials admet que “es dóna un paper rellevant als equips tècnics competents durant els processos de desemparament”. La DGAIA acaba, simplement, ratificant allò que han fet els tècnics, sense que el procediment d’avaluació passi per cap control. “Un tècnic que té el poder de treure un infant de casa seva, hauria de tenir un mecanisme seriós de revisió dels casos”, conclou Pi.
Jaume Funes assegura a més que en alguns casos es tracta de professionals que no tenen un perfil professional amb criteris afinats. “Els tècnics que fan els primers informes moltes vegades no parlen amb les famílies tot el que haurien de parlar”, assegura. Tot i així, el director general de la DGAIA, Ricard Calvo, assegura en declaracions a aquest diari que són equips preparats que tenen una “formació específica” i amb un “nivell d’especialització molt alt”. Argumenta a més que se’ls demana experiència prèvia i se’ls dóna formació complementaria . Aquest mitjà ha demanat els requisits que han de complir els tècnics per obtenir una plaça en un equip EAIA, però el Departament de Treball i Afers Socials no ho ha detallat.
Manca de transparència i impossibilitat de negociar
Judith Martínez Velasco, presidenta de SIMICAT, assegura que mai es fan arribar als afectats els documents que elabora l’EAIA fins el dia en què ja s’ha decretat el desemparament. Aquesta advocada té una germana pediatra a qui la DGAIA va retirar la filla mentre s’estava divorciant del seu marit i discutint la custòdia de la menor als tribunals. Dues sentències havien donat la custòdia a la mare però la DGAIA es va interposar en el procés i va declarar la nena desemparada. “La meva germana mai va conèixer els informes que passaven els tècnics a la DGAIA fins al dia del desemparament”, denuncia Velasco.
D’aquesta manera, Ceneta Pi constata també que les famílies no tenen possibilitat de contrastar allò que els tècnics acaben descrivint en els informes i que tot està envoltat d’una notable falta de transparència. “Per què hi ha resistència a que les entrevistes entre els pares i els professionals que instrueixen l’expedient de risc o desemparament puguin ser gravades, com ho són, actualment, tots els judicis? O per què no es fan amb presència d’un advocat?”, es pregunta aquesta extreballadora de la DGAIA.
De fet, no hi ha possibilitats que els familiars puguin seguir aquest procediment de la mà d’un advocat. A les entrevistes tampoc hi ha cap observador extern per controlar que tot es fa correctament. En canvi, en el marc judicial qualsevol persona acusada té dret a la defensa i, a més, el jutge que instrueix el cas no és el mateix que dicta sentència, una cosa que si que passa en el model de protecció a la infància català.
“El procés administratiu és positiu per temes de garantia, però la garantia esdevé una estructura tan rígida que no permet la negociació”, afegeix Funes. Així es manifesta també Francisco Cárdenas, president de l’associació APRODEME i un dels afectats per la DGAIA, que assegura que en alguns casos l’administració pot tenir raó, però no permet a les famílies defensar-se. “El problema de fons és que es tracta d’un procediment on no hi ha garantia de defensa”, assegura.
Un cop el menor ha estat retirat de la seva família, els equips tenen vuit mesos per decidir quina mesura protectora se li haurà d’aplicar. Una proposta que està dissenyada una vegada més per diversos tècnics, que a través d’entrevistes amb la família i amb el menor acaben decidint sobre el seu futur. Pot ser que acabin decantant-se per l’acolliment en un centre de menors, l’acolliment en família aliena, en familiars propers –el que es coneix com família extensa–, que quedi en preadopció o que, en alguns casos, el retornin a la seva família.
Maria Rosa Gómez, a qui l’Administració li ha retirat el seu fill de cinc anys fa només dos mesos, es troba ara en aquest punt. Aquesta afectada explica que en aquests dos mesos ningú l’ha avaluat psiquiàtricament de forma suficient per comprovar si pateix o no un trastorn mental, motiu pel qual li van retirar el menor, segons consta en el seu expedient de desemparament al qual ha tingut accés aquest diari. “Només m’han demanat que aporti l’escriptura de la casa, unes anàlisis de sang i que justifiqui els meus ingressos, motius pels quals considero que no em poden treure els fills”, lamenta aquesta mare.
El camí quasi impossible per recuperar el fill
Un cop decretat el desemparament els tècnics elaboren un pla de treball que entreguen a les famílies perquè si volen puguin treballar per recuperar el menor. “Els plans de millora són inaccessibles. Es demana, per exemple, feina estable, compatible amb els horaris escolars. Això avui en dia és impossible”, assegura l’expert en infància Jaume Funes. “El pla de treball hauria de ser un contracte i que si es complís permetés a la família recuperar el fill. Però a vegades aquests plans demanen coses que no són tangibles i que no es poden avaluar i encara menys si no s’està amb el fill”, remarca Ceneta Pi.
El cas Alba, el d’una nena que va ser maltractada severament pel seu padrastre el 2006 i va quedar discapacitada a causa de l’agressió, va despertar una forta crítica per part de la societat vers la manca de protecció de la menor. Aquest va suposar un punt d’inflexió cap a l’enduriment del sistema de protecció infantil. “Va aguditzar les preocupacions i les sospites. Va generar més judicialització. Davant el dubte, desemparen. Especialment perquè no existeixen professionals en el territori que puguin fer una vigilància protectora activa que redueixi la probabilitat de maltractament”, constata Funes.
“Com a societat no podem assumir casos greus com el de l’Alba, en què no es va retirar la nena a temps, però en canvi sembla que podem assumir que es declarin en desemparament nens sense proves concloents i sense que la separació de la família els aporti cap protecció real”, denuncia Ceneta Pi.
Amb tot, Ricard Calvo, director de la DGAIA, admet que “no s’haurà treballat mai suficient amb les famílies si aquestes no recueperen el seu fill”. Tot i així als ulls d’aquest representant de l’administració hi ha famílies que són “irrecuperables”.
