Crec que és important fer una reflexió al principi d’aquest curs sobre la situació de les escoles i el professorat. Alguns informes ens recorden que un de cada quatre professors i professores de la majoria de països perd almenys el 30% del temps d’ensenyament a causa de la conducta pertorbadora -ara es diu disruptiva- dels estudiants, o de les tasques administratives del centre, i en alguns indrets s’eleva al 50%. Predominantment a Secundària. I això provoca disfuncions en el professorat o malestar docent. Com evitar-ho? Què està passant?
La resposta és difícil. La realitat és la que és i amb això s’ha de treballar, però sí que hi podem fer alguna cosa, des de la professionalitat docent, per esmorteir-ho. Per exemple, dues qüestions que són internes del centre: treballar de forma més col·laborativa amb un projecte coherent de centre i comunitari, i lluitar contra l’aïllament professional, posant-hi imaginació en les estructures de l’aula i del centre (canviant espais, nombre de professors i professores per grups, aules obertes, aprenentatge més situat, projectes, tallers…). L’altra qüestió, que ja no depèn del centre, és que s’augmenti el personal pedagògic de suport i l’equipament que, actualment aquí, és inferior a la mitja de la OCDE.
I no podem dir que el professorat no hi posi esforços, com es comprova en les alternatives que estan sortint, però és una evidència que qui té un desenvolupament professional més alt -o sigui, més formació- tendeix a estar més ben preparat per enfrontar-se a aquests reptes de l’ensenyament. I aquí estem baixos de desenvolupament. Això és evident, ja que s’està eliminant brutalment la formació permanent i no hi ha carrera docent. Per tant, necessitem més formació, més desenvolupament professional i una carrera docent del professorat.
Però tenim obstacles. Encara trobem que molt professorat a casa nostra té una idea de l’ensenyament a favor de la transmissió directa i no constructivista, i que col·labora poc amb els altres i amb una idea d’aula tancada. La formació inicial i, sobretot, la permanent, la carrera docent amb un bon estatut docent, la modificació de l’entrada i l’accés a la professió i els incentius ajudarien a canviar a aquesta concepció històrica i cultural més predominant a l’educació secundària.
També tot està lligat a la percepció del reconeixement, ja que les recerques ens corroboren que hi ha una sensació de falta de valoració (no de satisfacció de la feina feta, que és alta), i encara que la societat valori el professorat, com diuen les enquestes sociològiques, no podem evitar pensar com es pot sentir un professorat que ha estat, en els darrers anys, castigat per les retallades, les propostes agressives de l’administració que encara continuen, i essent bocs expiatoris de la crisi econòmica.
En resum, segons el meu parer, milloraria la formació i el desenvolupament del professorat de casa nostra i es reduiria aquest fatídic temps de posar ordre si s’augmentés la inversió a la formació permanent, es revisés els currículums de la formació inicial i qui accedeix a ella, es modifiqués l’accés a la professió docent amb programes d’inducció professional conjuntament amb la Universitat. També si s’establís una carrera docent que permetés incentius professionals i a més que es donés una major autonomia del professorat, es treballés en xarxa i es potenciés un treball col·laboratiu en els centres que permetés treballar conjuntament projectes de millora, segur que tot això no pal·liaria totalment el problemes que tenen els centres, però segur que ajudaria a la seva millora i, per tant, a una millor educació, a un major aprofitament del temps i a reduir el malestar docent.
