A Santa Coloma de Gramenet, un dels municipis més pobres de la província de Barcelona, només un 20% dels infants de 0 a 2 anys van a una escola bressol. A Sant Cugat del Vallès, el poble més ric, la cobertura d’aquesta etapa arriba quasi al 60%. Hi ha menys cobertura de llars d’infants allà on més es necessita. O, el que és el mateix, hi ha indicis que la política educativa de primera infància és “regressiva”, en paraules de Jaume Blasco, autor d’un estudi De l’escola bressol a les polítiques per a la petita infància, publicat per la Fundació Jaume Bofill.
“La xarxa d’escoles bressol s’ha desenvolupat més en els municipis amb major renda i nivell educatiu i amb menor atur”, sosté Blasco. La desigualtat territorial afecta també a la relació de centres públics i privats. Sant Feliu de Llobregat, amb un 38,5% dels infants de menys de dos anys en llars d’infants públiques, quadruplica la cobertura de ciutats com Badalona (9,9%) o Blanes (12,7%).
Això és especialment problemàtic, segons l’autor de l’informe, si es té en compte que l’escolarització entre els 0 i els 3 anys és especialment beneficiosa per als infants de famílies sense recursos. Fora de l’escola bressol, els seus pares i mares solen tenir més dificultats per garantir-los un entorn ric en estímuls i experiències.
En general, l’informe evidencia que és en els municipis grans –les zones urbanes– on hi ha un dèficit de places més “greu”. La ciutat de Barcelona, tot i aconseguir que més de la meitat dels infants d’aquesta edat estiguin escolaritzats –molt per sobre de la mitjana–, només pot atendre el 56% de les demandes. Això vol dir que el curs 2014-2015 es van quedar sense plaça 3.000 sol·licitants.
Passa al contrari en els municipis petits, exposa Blasco, on molts ajuntaments “malden” per no tancar escoles bressol que es van obrir la dècada passada i que, per la davallada demogràfica i els efectes de la crisi econòmica, no aconsegueixen omplir les seves places. En el conjunt de Catalunya cada any queden aproximadament un 10% de places a la pública sense ocupar.
El Govern retalla el 50% de la seva aportació
Aquesta desigualtat territorial, que suposa un greuge per a moltes famílies en funció del lloc on viuen, té el seu origen, segons l’estudi, en una política que s’ha limitat a regular i expandir aquesta etapa, sense dotar-la de coherència, i que a més s’ha vist agreujada per les retallades. Des del 2004 –any en què es va aprovar l’anomenada Llei de les 30.000 places– fins el 2015 s’ha duplicat el nombre d’escoles bressol públiques a Catalunya (de 422 a 883). Aquest impuls ha situat Catalunya per sobre de la majoria de comunitats autònomes i de la mitjana europea pel que fa a taxa d’escolarització als dos anys (un 44%), però no ha corregit les desigualtats que existeixen entre els seus municipis.
No hi ha contribuït, ben al contrari, que la Generalitat hagi retallat dràsticament la seva part de finançament de les bressol: de 146,9 milions l’any 2009 a 71,6 en l’actualitat, poc més de la meitat. Aquesta tisorada, en un sistema que es finançava per terços (un terç la Generalitat, un terç els ajuntaments, un terç les famílies), ha suposat, a grans trets, que els municipis que han pogut han hagut d’augmentar la seva aportació, i la resta ho han confiat a la butxaca de les famílies. Les matrícules s’han encarit un 10% de mitjana. Que la despesa en petita infància hagi estat de les més retallades prova que “no ha estat una prioritat”, diu Blasco.
Per fer front al desequilibri del mapa actual, l’estudi proposa d’entrada que el departament d’Ensenyament torni a assumir la part que li toca del finançament. Però afegeix altres recomanacions, com una “estratègia d’expansió selectiva” de la xarxa d’escoles –en funció dels municipis amb més necessitat–, o subvencions per accedir al sector privat a aquelles famílies que s’hagin quedat fora de la pública i no tinguin prou diners per pagar la matrícula de la privada.
L’informe recull també que cada cop més municipis adopten algun tipus de tarifació social, és a dir, que les famílies paguen per trams en funció de la seva renda. O, si més no, altres han incorporat bonificacions i beques. En conjunt, a la província de Barcelona aquests pobles ja representen el 61% del total.
I el 55% que no va a la bressol?
Si un 44% dels infants de dos anys van a escoles bressol, què passa amb el 55% restant? Algunes famílies no hi accedeixen tot i sol·licitar-ho, d’altres consideren que no és necessari que els seus fills vagin a la bressol, alguns pares i mares a l’atur opten per quedar-se amb els fills a casa per raons econòmiques… La foto aquí és més difícil d’enquadrar. Però el que sí que constata l’estudi és que les polítiques de suport a aquest 55% de famílies “són gairebé inexistents”.
“O et toca tot o no et toca res”, resumeix Blasco, en referència als sortejos per accedir a plaça. En aquest sentit, defensa que s’haurien de potenciar altres polítiques d’infància com els permisos remunerats de parentalitat.
Aquest ha estat un dels motius –entre d’altres– que ha fet aflorar els últims anys iniciatives al marge del sistema per tenir cura dels infants: des de serveis d’espai familiars, on els pares i mares es troben per compartir dubtes i idees, fins a ofertes d’horari flexible per part del sector privat, passant per iniciatives com les anomenades mares de dia (educadores que es fan càrrec de grups molt reduïts d’infants, sovint a la pròpia llar). A aquesta diversitat d’iniciatives les uneix el fet d’haver proliferat al marge de la regulació vigent.
En aquest sentit, l’estudi aconsella regular aquestes activitats almenys per garantir-ne uns “mínims de qualitat” i unes “condicions de funcionament”.
