Catalunya se situa literalment a la cua d’Europa i dels països desenvolupats en la inversió en educació respecte al PIB del país. L’any 2013 les diferents administracions que intervenen en l’educació a Catalunya –sobretot la Generalitat, però també Ministeri d’Educació i ajuntaments– van dedicar a aquest àmbit l’equivalent a un 2,8% del PIB, molt per sota del 5,25% de la mitjana de la Unió Europea i de la de l’OCDE (5,6%), per no parlar de països punters com Dinamarca, Canadà o Finlàndia, que superen folgadament el 6%.
Les retallades dels últims anys, sumades a un sistema mai prou ben finançat, han conduït a aquests nivells d’inversió, que també estan molt per sota del 6% que es proposa la pròpia Llei d’Educació de Catalunya. Aquesta és una de les moltes conclusions sobre l’estat de l’educació a Catalunya incloses en l’informe Reptes de l’educació a Catalunya. Anuari 2015, una extensa publicació de la Fundació Jaume Bofill en la qual han participat més d’un centenar d’experts i que recull dades i propostes sobre aspectes clau del sistema educatiu català com les polítiques d’innovació educativa, la situació del professorat, el model d’escola inclusiva, les altes taxes d’abandonament escolar prematur o els nivells de segregació entre l’alumnat d’origen estranger.
“Els resultats del sistema educatiu són força satisfactoris atenent els recursos que hi esmercem”, ha sintetitzat el director de la publicació, Josep Maria Vilalta. La despesa de la Generalitat en educació ha caigut en un 13,4% del 2009 al 2015, en conjunt 807 milions d’euros. Pel que fa al total de despesa educativa executada a Catalunya (aquí s’hi sumen les aportacions d’altres administracions, com el Ministeri o els ajuntaments), la reducció, en aquest cas fins a 2013, va ser de 1.157 milions.
El 21% d’aquesta davallada ha afectat a programes pensats per a reduir l’equitat, com les ajudes al transport escolar (-18 milions d’euros), les ajudes a extraescolars (-6,8 milions), l’educació especial (-20,5 milions) o la formació d’adults (-7 milions), sempre segons dades extretes del Ministeri d’Educació. Aquí s’hi compten també els 177 milions d’euros de desinversió per part dels ajuntaments en polítiques educatives municipals.
“Això suposa desarticular la part més sensible d’un sistema clarament infrafinançat en un context de crisi que ha multiplicat les necessitats socials”, sosté el sociòleg Xavier Martínez Celorrio, autor de la part de l’estudi que analitza l’impacte de la crisi en l’educació. Uns condicionants que no s’han traduït en un empitjorament global dels resultats acadèmics dels alumnes gràcies, segons Celorrio, al “sobreesforç del professorat”.
Recuperar la inversió, sí, però amb quin objectiu?
La gran majoria dels 12 aspectes analitzats per l’anuari reconeixen la baixa inversió en educació a Catalunya, però on s’hauria de destinar un hipotètic increment de partides? “No podem dedicar-nos a apedaçar el vell transatlàntic”, ha evocat el director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín, en referència a que l’Administració no s’hauria de limitar a desfer el camí enfilat amb les retallades, sinó que hauria de garantir una “focalització” d’aquests recursos en programes d’igualtat d’oportunitats, de foment de la innovació i de formació del professorat, tres elements sovint menystinguts també en època de bonança. La inversió en formació permanent del professorat va caure de 51,3 milions d’euros a 29,7 del 2009 al 2013, segons les dades recollides a l’anuari. En I+D educativa es va passar de 3,5 milions abans de la crisi a zero, segons l’estudi.
“Tenim milers de mestres a les escoles que necessiten orientació i actualització”, ha manifestat Vilalta, una opinió sostinguda també per Jordi Musons, director de l’escola Sadako i autor del capítol Reforma de l’educació secundària obligatòria, que ha assenyalat el “decalatge” existent entre “models globalitzats” adoptats per cada cop més centres –menys assignatures, més projectes transversals– i la formació específica que reben els docents a les facultats. També ha proposat Musons que caldria un major “acompanyament inicial”, així com un “procés de validació”, en la feina que fan els docents novells quan s’incorporen al sistema.
Altres propostes recollides pels autors de l’anuari passen per enfortir els llaços entre el que és la formació del professorat, les innovacions que s’impulsen a través de la pràctica de l’aula i la recerca acadèmica de les universitats, un triangle pel qual hauria de passar la transformació educativa dels propers anys. En aquest sentit, l’anuari insta l’Administració a “empènyer la innovació a les escoles amb polítiques que li donin certa homogeneïtzació i que permetin arribar a escoles que no tenen tantes possibilitats de fer-ho”, en paraules de Vilalta. L’informe sosté que la Generalitat hauria de promoure recerca i avaluació sobre els models actuals de centres innovadors, incrementar l’autonomia d’escoles i instituts perquè puguin desenvolupar projectes singulars o vincular aquest canvis a la carrera docent.
