Sembla ser que el manament bíblic que diu que has d’honrar el pare i la mare vol dir que, per molts anys que visquem, els pares sempre els portem dins, que la seva ombra sempre ens acompanya. El mateix podem dir dels mestres que hem tingut. Sabem prou bé que construïm allò que som amb els materials que hem rebut i bona part d’aquests materials provenen de la família, de la institució escolar i dels nostres iguals. Ara ens cal incorporar a aquest conjunt el món del lleure i el paper que juga la societat a través dels seus mitjans de comunicació, però tots som fills del nostre temps.
La pel·lícula Captain fantastic, del director Matt Ross, magníficament interpretada per Viggo Mortensen, que sempre sap transmetre una sensació de veritat en els papers a què dona vida, ens parla justament de com les nostres accions poden arribar a marcar la descendència o aquelles persones que tenim a les aules.
En el cas de la pel·lícula que comentem ens trobem amb un matrimoni que viu amb els seus sis fills en plena naturalesa. Ecologisme i contestació. La mare mor en circumstàncies tràgiques i el pare es queda sol en un món sense més adults al costat.
La parella ha educat la fillada lluny de tota temptació consumista. Cacen i pesquen el que necessiten per viure, algun petit robatori quan convé, enforteixen el físic i el caràcter amb tota mena d’activitats i reben una preparació intel·lectual molt intensa sense conviure amb altres persones de les seves edats.
Ara bé, com reaccionaran els fills quan falti la mare i comencin a qüestionar la contestació que fa el pare a tot allò que està establert socialment? I com reaccionarà el pare quan vegi que arriba el moment que els valors que ha mostrat al llarg de la vida, perfectament encarnats en tota mena d’accions, són passats pel sedàs crític dels fills? Com viurà l’ús que poden fer els fills de la seva llibertat, d’una llibertat desitjada pel pare però que li pot anar a la contra? De tot això i molt més ens parla aquesta pel·lícula que perd el nord a la part central de la història però que recupera el to al final. Llàstima d’algunes escenes massa destinades a l’aparador dramàtic que fa que el conjunt no sigui del tot rodó. Tot i això cal anar a veure-la, perquè ens farà reflexionar sobre la fina línia que separa l’educació de l’adoctrinament.
