El 9 de març passat recordàvem el 50 aniversari de la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). L’any 1966 una part dels nois i noies que estudiaven a la UB s’havien organitzat per acabar amb el sindicat oficial franquista, el Sindicato Español Universitario (SEU), i avançar cap a una universitat més lliure i democràtica. La franquista era una universitat on no hi havia espai per a l’autoorganització dels estudiants. El sindicat oficial, l’únic que existia, era l’òrgan que tenia diferents competències relacionades amb la vida universitària (menjadors, residències, transport, cultura…) i amb el control de la joventut de l’època. No podem oblidar que la universitat era un espai de reproducció de les elits de la societat i on es formaven les generacions que havien de donar continuïtat al regim franquista. Però una part d’aquesta joventut no era franquista, aspirava a viure en una societat molt diferent a l’existent i, amb més o menys consciència política, va decidir enfrontar-se a les autoritats acadèmiques i polítiques del règim. Un dels episodis més determinants i segurament menys coneguts d’aquest procés va tenir lloc fa exactament 50 anys, el 13 d’octubre de 1966, quan representants del SDEUB van aconseguir vèncer i convèncer en un debat amb el representant del que havia de ser el nou sindicat del règim i el que havia d’acabar amb la democratització iniciada llavors.
En l’acte que es coneix popularment com La Caputxinada -perquè es va celebrar al Convent dels Caputxins de Sarrià i va rebre un setge policial- s’havia proclamat públicament l’existència del SDEUB. Això volia dir que els estudiants deien amb veu alta i clara que el règim ja no els controlava, que havien decidit autoorganitzar-se perquè entenien que era allò necessari per aconseguir assolir una universitat i una societat lliures i democràtiques. La universitat, el seu espai natural com a estudiants, havia de ser un espai de lliure expressió, coneixement i debat. Havia de ser un espai obert a tothom més enllà de la seva condició. Havia de ser un espai on la docència i la recerca estigués relacionada amb els reptes que tenia la societat de la qual formava part.
Per la seva banda, el SEU, el sindicat del règim, havia deixat de ser pròpiament un sindicat franquista a l’inici de la dècada dels seixanta, en la mesura que estudiants no franquistes havien decidit entrar-hi per utilitzar-lo per les seves preocupacions. El curs 1964-65, estudiants de diferents universitats es van desvincular del SEU. No reconeixen els jerarques designats pel govern i van provar d’organitzar-se autònomament. La mobilització era estudiantil, però tenia el suport d’alguns professors. Però el règim va reaccionar, i a Madrid expedienta els catedràtics Aranguren, Tierno Galván, García Calvo, Aguilar Navarro, Montero Díaz y Vercher. A Barcelona, José María Valverde va presentar la seva dimissió en solidaritat amb ells, i Manuel Sacristán va ser expulsat. La mobilització i la solidaritat anava en augment, dins i fora de la universitat. El règim va incrementar la repressió i les actuacions per mantenir el seu ordre i control. El SEU no tenia futur. A Barcelona, el 1965, es van fer eleccions per escollir delegats estudiantils al marge del SEU. Però el règim preparava una alternativa per poder substituir-lo: al final del curs es van presentar les Asociaciones Profesionales de Estudiantes (APE), i es van convocar les primeres eleccions.
El curs 1965-1966, el rector García Valdecasas a Barcelona va encapçalar una campanya repressiva per fer perdre la matrícula de tots els estudiants que no havien votat a les eleccions oficials i expedientar estudiants escollits en les votacions democràtiques autoorganitzades pels propis estudiants. A Madrid van expulsar estudiants que havien participat en el boicot de les eleccions a les APE a les facultats de Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials. A Barcelona, la mobilització solidària va aconseguir que els expedients quedessin sobreseguts i es va començar a treballar en la configuració del SDEUB. Davant això, les autoritats acadèmiques i del govern no acceptaaven el que veien com un desafiament, i ràpidament el consell de ministres va imposar importants multes als intel·lectuals i professorat que va assistir a l’assemblea constituent del SDEUB. Un mes després, l’abril del 66, es van començar a obrir expedients disciplinaris en contra dels representants dels estudiants, delegats i subdelegats. També es van prohibir les assembles, la policia estava constantment a la universitat i feia detencions d’estudiants a casa seva o a les seves residències.
A l’inici del curs 1966-67, la majoria dels delegats del SDEUB en diverses ocasions ja havien passat per la comissaria, havien estat a la presó Model, alguns patint greus tortures com és el cas de Joaquim Boix, i amb sumaris oberts al Tribunal de Orden Público (TOP). Però fins i tot en aquell escenari de repressió creixent van continuar dedicant els seus esforços a portar la democràcia a la universitat i a la seva societat. Un cop constituït públicament el SDEUB, i que a diferents universitats s’estaven configurant sindicats democràtics, tocava evitar els moviments del règim per acabar amb ells: les APE. Veient que a Barcelona no eren ben acollides, el règim va organitzar una campanya mediàtica, consistent entre altres accions amb la visita a Barcelona dels seus responsables per convèncer a l’estudiantat.
La creació de les Asociaciones Profesionales de Estudiantes (APE) sorgia del govern i del seu ministre d’educació, Manuel Lora Tamayo. Les APE, que després passarien a ser AE (Asociaciones de Estudiantes) significaven un canvi rellevant respecte del SEU. Hi havia un reconeixement de reivindicacions estudiantils, les persones delegades escollides per l’estudiantat havien de ser veritables representants dels seus cursos i s’incorporava una estructura interna de lliure elecció. Però el moviment estudiantil ja havia iniciat un procés d’autoorganització i alliberament de les estructures del règim i no pensava tornar enrere. Pel que fa a la seva organització, tenien dos objectius: reconeixement oficial dels sindicats democràtics a cada districte universitari i reconeixement oficial de l’autogestió de la universitat per persones representants d’estudiants i professorat; i organització d’un congrés nacional d’estudiants per elaborar una unió estatal d’estudiants. No podien obviar, no obstant això, la repressió que estaven patint i la dificultat de connectar la contestació que tenia lloc a la universitat amb la que hi havia en altres àmbits de la societat. S’enfrontaven gairebé en solitari a una dictadura que torturava i assassinava. Convé tenir-ho present a l’hora de valorar dubtes o diferències que podien existir a l’hora de fer noves passes. El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) era llavors la principal organització política que des de la clandestinitat treballava per acabar amb la dictadura i construir una societat alternativa. Alguns dels estudiants més actius en formaven part i en els seus espais organitzatius van decidir no acceptar les APE ni les AE i continuar amb el SDEUB.
El 13 de octubre de 1966 Juan Luis Ortega Escós, delegat de la facultat de dret de Madrid i escollit president nacional de les APE, es va presentar davant d’uns dos mil estudiants al paranimf de la Universitat de Barcelona per tal de convèncer-los. En aquell acte també hi era la junta de delegats del SDEUB. No van acceptar la proposta d’Ortega Escós de presidir l’acte conjuntament i només el van reconèixer com a delegat de la seva facultat. Els testimonis de l’acte i la premsa de l’època destaquen que la intervenció d’ Ortega Escós es va centrar en afirmar que s’estava enganyant els estudiants pel que feia a la vinculació de les AE, i ell mateix, amb el règim. Ortega Escós va anunciar que tindria lloc una consulta entre el 14 i el 22 d’octubre per tal de decidir l’acceptació de les AE. Francisco Fernández Buey, de la junta de delegats del SDEUB, va ser una de les persones que va respondre per part dels estudiants i encara avui són moltes les persones que recorden el diàleg que van tenir i com la posició del SDEUB va prevaldre. Es va proposar que la pregunta per a la consulta fos una altra: “¿Somos los estudiantes mismos los que debemos organizar nuestras asociaciones y debemos continuar el Sindicato Democrático de Estudiantes?”. Fernández Buey va acabar la seva intervenció llegint el comunicat de l’assemblea de representats del districte universitari que s’havia reunit el dia abans i on es recollien tres reivindicacions bàsiques: dimissió del rector, anul·lació de les sancions i reconeixement del SDEUB.
“Guanyar la batalla a les AE va ser molt difícil i l’acte del 13O (que va quedar imprès a la memòria de les persones que hi varen assistir) hi va contribuir decisivament. (…) Segurament, després de la constitució de l’SDEUB, l’episodi més important del moviment estudiantil antifranquista de Barcelona.” Albert Corominas, delegat del SDEUB i membre del PSUC, valora d’aquesta manera el que va viure el 13 d’octubre de 1966. Mariona Petit va ser una de les poques delegades del SDEUB en una universitat on tenien poca presència les dones per la concepció que tenia d’elles. Recorda amb orgull aquell acte: “Imagina la sala plena de gom a gom. A la taula, Ortega Escós que venia a convèncer als estudiants per tal que deixessin el sindicat i s’apuntessin a la nova associació que s’havia dissenyat per substituir els sindicats democràtics. De sobte la gent es fa a un costat i deixa un passadís per on entra la Junta de Delegats, que se situa davant la taula i declara l’Assemblea de Districte oberta”. Els estudiants van rebre el representant del règim que venia a acabar amb la democràcia que havien creat, i ho van fer reivindicant el seu espai organitzatiu. Les AE no van rebre el suport que el règim esperava. El règim no es va poder imposar. Mariona Petita té clara la causa: “Havíem canviat la universitat”. Podríem concloure que té raó.
El règim començava a perdre el control sobre uns nois i noies que estaven canviant la universitat i la seva societat, que prenien el control de les seves vides i s’alliberaven poc a poc de la dictadura. Una altra cosa serà el preu que haurien de pagar per la seva dignitat i honestedat. Quan va acabar el curs 1966-67, els delegats del SDEUB van ser expulsats de la universitat per dos o tres anys i molts van ser enviats obligatòriament a fer el servei militar al Sàhara, territori espanyol en aquells anys. Al SDEUB se li acabava el recorregut, però el règim estava perdent la universitat.
