Més o menys deures? Cal prohibir-los, tal com es fa en diversos països i demanen alguns col·lectius? Segueixen tenint avui en dia algun sentit? De què parlem quan parlem de deures? S’entén sempre el mateix o això depèn de la concepció educativa, del model d’escola i de les maneres d’ensenyar i aprendre? Al voltant d’aquests i altres interrogants discorre el llibre Cal fer deures? Mares i pares que ajuden a aprendre (Eumo, 2015). El seu autor, Jaume Funes (Calataiud, 1947), és un prestigiós psicòleg, educador i periodista amb moltes hores de vol observant, escoltant, conversant, acompanyant i intervenint a prop de la infància i l’adolescència: al carrer i a les institucions. Pocs com ell han sabut ficar-se en la pell dels adolescents per trobar les raons de la seva desconnexió de l’escola i, en conseqüència, d’una de les rutines més tedioses i discutides com són els deures.
Cal agrair-li a Funes la seva prosa àgil i directa –trufada de vivències dels diversos actors educatius– que no defuig la precisió conceptual però sí l’academicisme. La seva tesi queda perfectament sintetitzada en l’últim paràgraf del llibre: “D’acord. Sí. Han de fer deures si no són deures, si l’escola que els posa és diferent, si no impedeixen jugar o sortir, si són la continuació d’un desig de saber que ha nascut a l’escola, si estudien a casa i fan els deures a l’escola, si no tenen fitxes, si poden utilitzar el mòbil, si l’escola ha explicat als pares el que estan aprenent, si… Em temo que pocs deures que en l’actualitat fem pares i fills reuneixen aquestes característiques”.
En efecte, el model dominant segueix sent el tradicional de tota la vida. L’autor ho il·lustra amb algunes seqüències extretes de la seva experiència d’avi: “A la fitxa de la meva néta calia diferenciar els diftongs. A quin nen de 5è de Primària li interessa quins diftongs són ascendents i quins descendents?”. Es tracta d’una prolongació o repetició del que es fa a l’escola, perquè no hi ha hagut temps d’acabar les tasques acadèmiques o perquè es pensa que picant una vegada i una altra l’alumnat acabarà aprenent més. Res més lluny de la realitat: els deures no incideixen en la millora del rendiment de l’alumnat com han assenyalat nombrosos informes i investigacions. És més, sovint, provoquen avorriment, desmotivació, desconnexió i rebuig escolar. I, en efecte, els pares estan farts.
L’escola desfasada del segle passat alimenta algunes falses creences pedagògiques i socials encara avui molt arrelades -però també contestades- com el que la imposició de deures constitueixen un segell de qualitat del centre o que l’augment de l’horari escolar i la càrrega de treball a casa suposen una millora de l’ensenyament. La qualitat no té a veure amb la quantitat d’hores, coneixements i activitats que tenen lloc al llarg de la jornada sinó amb el sentit i la rellevància que adquireix l’aprenentatge. La pregunta principal que els educadors i les educadores es fan avui dia no és el que s’ensenya, sinó com s’ensenya i, sobretot, com aprenen els alumnes i les alumnes. Encara que també es podria afegir un matís a manera d’objecció a aquesta afirmació tan contundent: també adquireix rellevància el què s’ensenya, els continguts que se seleccionen del currículum -perquè n’hi ha de bàsics i imprescindibles i també abunden els prescindibles i manifestament inútils- que, òbviament, mai no poden separar de les habilitats, competències i valors.
Sosté Funes, d’altra banda, que els deures són una important font de desigualtat, com ho són les activitats extraescolars perquè, a diferència de l’escola, ni l’ajuda familiar està sempre garantida ni l’oferta d’educació no formal és accessible a tota la infància i adolescència. La classe social, el nivell adquisitiu i el capital cultural són condicionants que el dificulten tal com han mostrat nombrosos estudis. Tothom gaudeix avui a Espanya del dret a l’escolarització però no necessàriament del dret a la plena educació: perquè l’aprenentatge i la formació s’adquireix cada dia més fora de l’escola, en els àmbits familiar i comunitari, i a Internet i les xarxes socials. En aquests escenaris les oportunitats educatives són molt desiguals. Aquesta és sens dubte una de les grans assignatures pendents de present-futur: transitar de la inclusió escolar a la inclusió cultural i social.
Cal subratllar que en aquesta obra no s’esmenti mai el terme prohibició en referir-se als deures, ja que el relat transcendeix la simple dicotomia per endinsar-se en la complexitat d’unes escoles en construcció que es van reinventant cada dia de manera reflexiva i col·lectiva, comptant amb les mirades i complicitats de tots els agents educatius. Per això s’aposta per fer les coses d’una altra manera i preparar el que aprendrem demà: “Els deures poden arribar a servir quan provenen d’acords dels equips educatius perquè l’alumnat llegeixi, investigui i comparteixi, tractant que la seva experiència a casa serveixi perquè els seus aprenentatges de classe passin a ser més significatius”. Però s’afegeix una precisió que figura ja en el subtítol de l’obra: “Volem ajudar-los a aprendre”, que no a fer els deures a l’ús convencional. Aquí està la clau.
Què poden fer en concret els pares i mares? En primer lloc, observar, escoltar i interessar-se pel que els seus fills fan a l’escola, estar en contacte amb el professorat, participar en diverses activitats del centre per estrènyer la relació família-escola, interessar-se pel projecte educatiu i per aquestes altres formes d’aprendre que es basen, sobretot, en provocar l’interès i la curiositat cap al coneixement. Una cosa que s’aconsegueix quan aquest s’acosta a la realitat quotidiana i connecta amb les experiències vitals d’una infància i adolescència que sap apreciar el valor i la utilitat -que no el mer utilitarisme- d’un aprenentatge amb sentit que, al mateix temps, els fa més competents i més feliços. Dos propòsits que a les escoles innovadores formen una parella indissociable. Com ho són el joc i l’aprenentatge. Quant saber pot arribar a proporcionar el joc!
La de coses que es poden aprendre a casa i amb la família: amb els contes i altres relats, amb les visites a la biblioteca, amb documentals i sèries televisives compartides, amb els videojocs i les xarxes socials, amb les preguntes i consultes entorn d’un projecte de treball, a la cuina, en el camí a l’escola o al passeig pel camp i la ciutat. Perquè qualsevol edifici, qualsevol paisatge, conformen un ampli i ric contenidor de paraules, números, imatges, conceptes, pensaments, dilemes, conflictes, sentiments, fantasies i històries. Tot escenari i ocasió és propícia per desenvolupar habilitats bàsiques com la comparació, el càlcul, el raonament, la comprensió o la creativitat. Encara que això requereix, òbviament, temps i disponibilitat per exercir relaxadament de mares i pares, cosa que no ho afavoreix actualment la complicada conciliació laboral i familiar.
