Publiquem en obert un dels reportatges inclosos a Ed – La revista d’El Diari de l’Educació’, en ocasió de la seva presentació aquest dimarts a les 18 h al CCCB
Alguns d’ells han passat per autèntics calvaris, d’altres han tingut en tot moment el suport de mestres, companys i família, però el que és segur és que cap jove que pateixi una discapacitat, física o psíquica, ho ha tinguit fàcil per arribar a les portes de la universitat. Des de fa uns quants anys, les facultats han posat en marxa plans d’inclusió per evitar que, després de tot el periple acadèmic, els estudiants amb més aptituds acabin topant amb barreres allà on menys n’hi hauria d’haver; no en va la universitat pretén ser un dels espais més diversos i plurals de la nostra societat.
Amb aquesta idea la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va crear un dels serveis pioners d’ajuda a l’estudiant amb discapacitat, el PIUNE, un servei coordinat des de la Fundació Autònoma Solidaria (FAS), dirigida per Jordi Prat. El PIUNE vol ajudar els estudiants perquè, independentment de la seva discapacitat, puguin accedir a la universitat en igualtat d’oportunitats. “Fugim del paternalisme, l’estudiant ha de ser corresponsable d’aquest servei i del seu procés acadèmic”, assegura Judit Oliver, coordinadora d’aquest servei.
L’objectiu del PIUNE és intentar normalitzar l’experiència de l’estudiant i garantir-li un accés a la universitat en igualtat de condicions. A la UAB aquest servei es va començar a forjar amb l’elaboració, el 1999, del Reglament d’igualtat d’oportunitats, un punt de partida que ha derivat en el fet que ara mateix hi hagi al PIUNE fins a 363 estudiants. Ara bé, la Judit Oliver creu que poden ser més els alumnes que pateixin discapacitat i que estiguin matriculats a la universitat. Alguns no ho notifiquen, i d’altres, si no tenen el certificat de reconeixement de la discapacitat, desconeixen que poden fer ús del servei.
Montse Castro és la directora del Programa de suport per a persones amb discapacitat de la Universitat de Girona (UdG) i assegura que cada cop més alumnes acrediten la discapacitat perquè saben que, amb això, i des del 2004, tenen la matrícula gratuïta. Tot i això diu que cada vegada és més difícil acreditar aquestes discapacitats, ja que hi ha molts perfils d’alumnes, alguns amb problemes molt específics. A la UdG aquest any hi ha un total de 134 alumnes matriculats que diuen patir discapacitat. D’aquests, 12 pateixen una discapacitat psíquica, 52 una de física i 20 una discapacitat sensorial. La resta, 50 d’ells, no han aportat dades sobre el tipus de discapacitat que pateixen. “Hi ha discapacitats que impliquen adaptació, altres no, intentem ajudar els estudiants que ens contacten, parlem amb ells i a partir d’aquí valorem”, manifesta la Montse Castro.
Així ho fan també des del PIUNE, on després d’una primera reunió amb l’alumne elaboren una fitxa on especifiquen les condicions de cada alumne. S’afegeixen els requeriments necessaris que poden ajudar el professor.
Es fa una descripció de la seva discapacitat i s’hi inclouen els recursos perquè l’alumne es trobi en igualtat de condicions. Aquestes fitxes es donen a un seguit de docents, que tenen la figura de tutors per a les persones discapacitades i que es troben en les diferents facultats. Ells ho fan arribar als professors que toqui.
A banda d’això tant la Judit Oliver com la Montse Castro es dediquen a fer reunions amb el professorat i els animen a participar en cursos de sensibilització que els permetin aproximar-se a la realitat d’aquests estudiants. “Hem de fer que aquest estudiant concret, amb aquesta discapacitat, estigui en igualtat de condicions. No es tracta d’aprovar-lo, sinó de facilitar-li igualtat de condicions”, diu Castro, i això és el que intenta fer entendre als professors. “Hem de donar resposta a les diferències que tenim a classe, això és inclusió”, reivindica.
La implicació del professorat
L’esforç d’aquests serveis, que s’han hagut d’anar adaptant als diversos tipus de necessitats i discapacitats que han aparegut en el seu entorn, han fet que cada vegada hi hagi més alumnes disposats a viure l’experiència de la universitat. A la UAB hi havia inscrits 93 alumnes amb discapacitat el curs 2011-2012, mentre que el curs 2014-2015 n’hi havia 169. A la UdG hi havia 112 estudiants amb discapacitat el 2011-2012, i ara 134.
Montse Castro també assegura que cada vegada hi ha més professors implicats i sensibilitzats. És el cas de la Mònica Gonzàlez, professora de psicologia i coordinadora del màster de recursos humans a la UdG i tutora d’estudiants amb discapacitat. Assegura que a l’hora de tractar amb aquests estudiants el que intenta és buscar l’equilibri. “És un estudiant més, no es mereix un tracte preferent però sí que tingui en compte les seves necessitats”, assegura. Es tracta, explica, d’ajudar-los però sense que això afecti la resta de la classe, perquè també els incomodaria, per tant és un “joc d’equilibris”, diu.
La Maria Regina Saraiva és tutora d’estudiants amb discapacitat de la facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i assegura que cada estudiant és un món i que cap dels professors està preparat o assabentat de tot. “Cada cas és particular, s’ha d’estudiar cas per cas i intentar veure com ajudar-lo”, assegura. “Fa 20 anys hi havia pocs estudiants amb necessitats especials, estem aprenent a afrontar-ho”, assegura.
Amb tot, aquestes quatre professionals asseguren que el més important és estar al dia i informar-se sobre els diversos tipus de discapacitat, i alhora comunicar-te amb l’estudiant perquè sigui ell el qui proposi i demani o decideixi, si ho creu, deixar clar que no necessita ajuda. L’objectiu, per a totes elles, és normalitzar l’experiència i oferir unes condicions iguals per a tothom.
“No m’esperava que m’adaptaria tan de pressa”
A la Clàudia el que la va acabar de convèncer que havia d’anar a la universitat van ser les tres visites prèvies que va poder fer abans de començar les classes i que li van permetre conèixer de prop la facultat. Aquesta alumna de primer curs de Filologia Catalana té la síndrome d’Asperger, un trastorn neurobiològic que afecta el desenvolupament social i comunicatiu. Està classificat dins de l’espectre de l’autisme. A vegades és difícil de detectar-lo si la persona que tracta amb l’afectat no ho coneix, ja que només es manifesta amb comportaments socials poc habituals i amb mancances de desenvolupament.
En les visites prèvies que va fer la Clàudia a la universitat l’acompanyava la Montserrat Castro, la responsable del Programa de suport per a persones amb discapacitat de la Universitat de Girona (UdG). La seva incorporació a l’aula diu que ha estat normal, fàcil i li ha permès a més fer amics des d’un començament.
Quan ha tingut dificultats per seguir les classes ho ha comentat sempre a la Montse. “Unes setmanes em costava aprendre apunts i la Montse em va suggerir gravar les classes amb el mòbil”, explica. Això li serveix molt.
Assegura que sempre havia tingut molt clar que volia anar a la universitat, que no es penedeix de res, s’hi sent de gust i molt acollida pels seus companys. “No sempre m’havia sentit així, en altres cursos no m’havia sentit tan de gust com ara”, comenta.
L’experiència prèvia
El que li feia dubtar de si anar o no a la universitat era l’experiència prèvia que havia viscut a l’institut, on havia tingut més dificultats. A quart d’ESO, però, va fer un esforç per millorar les notes i obrir-se una mica més a la resta d’alumnes i al professorat. “Aleshores també vaig donar als professors l’oportunitat de conèixer-me més i al final he acabat guanyant-me l’afecte per part de tots ells”, assegura. “Em sento molt agraïda, tot el que sóc ho dec a l’escola i a l’institut”, expressa. I això és el que la va empènyer a anar a la universitat.
“No m’esperava que m’adaptaria tan de pressa a la universitat”, confessa. I insisteix que l’ha ajudat molt el fet de sentir-se tant de gust amb els companys. Vol assenyalar en diverses ocasions que no necessita res i que és una alumna com una altra, sense necessitats especials. Pel que fa a les classes no requereix cap tipus d’instrumentalització especifica, simplement agraeix que el professor estigui sensibilitzat sobre el seu trastorn.
Una de les coses que més malestar li provoca són els canvis, perquè l’angoixen, diu. Per això demana als professors que avisin amb temps si hi ha canvi d’aula perquè pugui mentalitzar-se i preparar-se amb temps suficient, una cosa que no sempre passa.
“Anar a la universitat és un somni fet realitat”
“Primer volia fer un cicle formatiu, però sempre havia somiat en això. Per a mi és un somni fet realitat, és una experiència que m’havia promès viure”, expressa amb contundència i emocionada la Beth. Aquesta estudiant de Treball Social, amb paràl·lisi cerebral, s’havia plantejat moltes vegades si seria capaç o no d’accedir a la universitat i titular-se.
“En èpoques anteriors m’havien dit que no podria, però jo sempre vaig pensar que faria tot el possible perquè el meu somni es fes realitat. Quan vaig acabar el batxillerat, vaig presentar-me a la selectivitat, era un repte per a mi. La vaig aprovar i aquell dia vaig arribar a casa i vaig dir a la meva mare: ‘Me’n vaig a la universitat’”, relata mentre recorda el dia en què va decidir que no es volia perdre l’experiència de cursar estudis universitaris.
“Tenia por d’equivocar-me, però he vist que l’entrada ha sigut molt fàcil. Ha sigut amb por, però amb la por normal de quan entres a un lloc nou”, explica. Assegura també que l’ajuden molt: els companys li solen passar els apunts i els professors li permeten fer els exàmens de forma oral, totes dues petites adaptacions però que li faciliten sensiblement el dia a dia.
La Beth viu a Palamós i va i torna de la facultat cada dia. De moment la Universitat de Girona no disposa de pisos adaptats per a estudiants amb discapacitat física, i per tant aquesta és per a ella l’opció que més li convé. Durant els viatges que fa on troba més impediments és a l’autobús perquè no està del tot adaptat. Fa temps que lluita perquè posin una plataforma més apta per poder baixar del bus amb facilitat. Que de moment no hi hagi aquesta plataforma fa que cada dia quan arriba a la facultat hi hagi d’haver una persona que l’ajudi a baixar del bus i després, quan marxa, a pujar-hi. Ella el que reivindica és poder fer-ho sola.
Gràcies al pla individualitzat elaborat pel servei que dirigeix la Montse Castro, els professors han conegut les dificultats d’aquesta alumna i poden adaptar els recursos per tal que ella pugui trobar-se en igualtat de condicions a l’hora de superar les assignatures i els seus corresponents treballs. Per exemple, en alguns casos li permeten fer algunes pràctiques des de casa.
“Recomanaria sens dubte anar a la universitat. Als estudiants que no ho tenen clar els diria que no s’escoltin a ningú en absolut, i que si es veuen capaços i amb ganes que aprofitin el coratge i tirin endavant. Pot ser que no ho aconsegueixin però pot ser que sí”, expressa.
A la Beth li agradaria especialitzar-se en infància i joventut, i el que més il·lusió li faria seria treballar en un CRAE (Centre Residencial d’Acció Educativa). “Sempre m’ha agradat molt treballar amb la gent, crec que puc ajudar molt des de la meva experiència”, assegura
“A l’ESO em van dir que acabaria venent cupons”
“Un professor de l’ESO em va dir que acabaria venent cupons, que no arribaria a la universitat”, explica la Ruth. No s’ho va creure i ara, lluny del que li deien, és estudiant de tercer de Traducció i Interpretació, una carrera que l’apassiona. La Ruth va néixer a Guinea Equatorial, allí li van diagnosticar el seu problema de visió i va ser llavors quan els seus pares van decidir venir a Es- panya. “La medicina allí no està tan avançada”, explica.
Només té el 18% de capacitat visual, això vol dir que, tot i que no és cega, té moltes dificultats per veure-hi. Per seguir les classes de forma adequada necessita un material especial per llegir els documents o la pissarra. “Després de treure males notes en una assignatura, quan encara no tenia les eines per seguir les classes, una professora em va dir que no sabia com havia pogut arribar a la universitat. Li vaig comentar que tenia una discapacitat visual i llavors em va dir: ‘no ho sabia, com que ets maca i no portes bastó’, em va sorprendre”, explica.
La dificultat per explicar i donar a conèixer el seu problema li ha portat alguns maldecaps, i es queixa que a vegades els professors tinguin molt clar les necessitats d’una persona cega però no sàpiguen com afrontar la situació quan es troben amb una persona amb discapacitat visual amb un cas molt concret com el que té ella. Malgrat aquest episodi, està molt contenta amb la resta del professorat i amb els amics que ha fet a la universitat, i assegura que rep molta ajuda per part d’ells. El curs passat hi havia 27 alumnes amb discapacitat visual que es van matricular a la UAB, com la Ruth.
Adaptacions específiques
“Quan veia que les meves amigues tenien clar el que volien estudiar, vaig pensar que no em podia quedar sola i que també havia d’anar a la universitat”. En arribar-hi, a través de la seva professora, va posar-se en contacte amb el servei del PIUNE. Gràcies a l’informe emès per aquest departament ara els professors poden adaptar-li els exàmens, fent per exemple més gran la lletra o facilitant-li la possibilitat de fer-los oralment. En el seu cas hi ha coses que la preocupen, com que els anuncis del canvi d’aules o d’hores es pengin en paper als passadissos o que els comunicats es pengin només als taulells, i en una lletra difícil de ser llegida. També li costa veure els números de les aules o els despatxos, diu.
Després d’aquesta experiència la Ruth es va llançar a crear i presidir l’Associació Resilients, una entitat que està composta per estudiants amb discapacitat i estudiants sense i que pretén fomentar l’apropament entre persones diverses. “La discapacitat a la teoria està acceptada, però a la pràctica no ho està tant. Volem trencar la barrera entre aquests dos grups”, expressa. Des del juliol de 2015 estan en actiu i han organitzat diverses trobades i activitats.
“Tornar sola és un sobreesforç molt gran”
L’Íngrid estudia Humanitats, és el seu primer any a la UAB. Sempre havia tingut clar que aniria a la universitat. Una de les primeres coses que vol aclarir és que no li fa por moure’s. De fet, només arribar explica que els estius viatja a l’estranger per fer voluntariats internacionals: “No tinc gaire por perquè sé que ho puc fer sola, intento no mirar més enllà, tenir clar que ho podré fer”.
Va arribar a la universitat de la mà de la seva mare, la mateixa que la va informar sobre el servei del PIUNE. “Vaig venir aquí el primer dia i em vaig entrevistar amb els responsables del servei”, explica. Així és com solen fer-ho la majoria dels estudiants que demanen els serveis del PIUNE. Després de l’entrevista els tècnics que hi treballen generen l’informe on es detalla el cas concret de l’estudiant i quines són aquelles necessitats o aspectes que el professorat ha de conèixer.
L’Íngrid viu a la vila universitària, en un dels pisos adaptats que hi ha per a estudiants amb problemes de mobilitat. La UAB disposa de 812 apartaments, 24 dels quals adaptats per a persones amb mobilitat reduïda. Cada dia baixa des del seu apartament al campus universitari amb l’ajuda de l’Olga, la responsable del servei de mobilitat del PIUNE. La recull amb la furgoneta, a ella i a la resta d’estudiants, i els deixa a classe. Està contenta amb el servei; el problema, diu, és que l’últim viatge per tornar a casa es realitza a les cinc de la tarda i que per tant si es queda a la plaça cívica de la universitat o a la biblioteca estudiant ningú la pot acompanyar després. “Tornar sola és un sobreesforç molt gran”, assegura, ja que, com bé diu, per accedir als pisos universitaris de la vila s’ha de pujar un pendent molt fort i amb cadira de rodes és difícil.
El que fa quan troba una barrera arquitectònica és pressionar perquè ho canviïn. Així ho va fer quan va adonar-se que les aules tenien un podi on pujava el professor o els alumnes quan presenten treballs, una barrera que per a les persones amb cadira de rodes pot ser molt molesta. Ho va transmetre a la seva facultat, la de lletres, i ara hi ha una rampa que es posa i es treu. “Faig propos- tes, intento expressar les dificultats que em trobo per solucionar-ho, per a mi i per als altres”, argumenta.
Aterrar a la universitat
“La gent, tothom en general, quan va a la universitat té por, es pregunta amb qui es relacionarà, on serà, etc. A mi això no m’importa, jo el que em pregunto és: hi haurà ascensor? Serà accessible?”, reflexiona. Té clar a més que quan necessita ajuda el més important és demanar-la. “La gent aquí a la universitat acostuma a empatitzar amb mi, no tinc problemes, per això quan veig algú li demano ajuda si la necessito”, diu, i assegura que s’ha sentit molt ben acollida a la UAB.
A tots aquells que es troben com ella i que no veuen clar si anar a la universitat, l’Íngrid els envia un missatge: “Els diria que no es preocupin per res. La por l’ha de passar tothom, estar sol i trobar-te dificultats, haver-te sentit sol i haver de superar-ho fa vèncer la por”, assegura. “Tinc una mare molt protectora però sempre li dic que em deixi, que jo sola puc”, continua.
El curs 2014-2015 hi havia 45 alumnes matriculats a la UAB amb algun tipus de discapacitat física. 27 amb discapacitat visual, 10 amb discapacitat auditiva. El nombre més gran el comprenen els estudiants amb tras- torns d’aprenentatge, en total es van matricular el curs passat 47 alumnes que van informar que tenien aquest problema. També hi havia 20 estudiants matriculats amb algun trastorn mental. Tot i això, la Judit Oliver recorda que tenen constància només dels alumnes que informen de la seva discapacitat o bé que s’apropen al PIUNE per rebre suport.
