Sóc del col·lectiu de persones que pensem que l’educació és el veritable i únic motor del canvi per un món més just i sostenible. Estic contenta i em sento optimista vers el futur. Per fi, cada dia escolto i llegeixo les paraules innovació i educació a tot arreu. Les primeres evidències que anem bé és que som molts i fem colla, ens uneix un horitzó comú i una idea clara: per arribar-hi ens cal un canvi profund.
També compartim uns pilars bàsics per sustentar la innovació: l’alumne ha d’estar al centre del nostre projecte i hem de personalitzar el seu procés de creixement. Sabem també que créixer comporta entendre el món i les persones, i aquest fet ens obliga a tenir una visió interdisciplinària. Constatem que cal treballar moltíssim en l’autoconeixement i en el coneixement de la persona i que calen actituds de compromís amb els altres per esdevenir un ciutadà crític i disposat a treballar pel bé comú. El treball cooperatiu i l’autoregulació seran bàsics per al nostre mètode. Sabem que les emocions i els sentiments són claus en les nostres vides, que allò que ens apassiona i ens fa feliços és el que ens esperona, malgrat les dificultats, a tirar endavant. La passió per créixer i canviar el món ha de ser l’aire que respirem mestres, pares, alumnes i qualsevol persona de la colla que hi estigui involucrat.
Així doncs, som una bona colla amb el ferm propòsit de transformar el món a partir de l’educació. Sóc optimista, no somiatruites, i conscient que és una tasca complexa. Tenim el què i el per a què, la dificultat està en el com fer-ho possible.
Amb l’absoluta humilitat de qui cada dia repensa el que fa i el que treballa, crec que coneixem els requisits, pilars bàsics, però ens cal crear mètode: compartit, propi i facilitador. Som persones compromeses, conscients de com n’és d’imprescindible el capital moral i emocional però no n’hi ha prou, per aconseguir-ho ens cal transformar la nostra organització i establir marcs de confiança i comunicació, amb equips transversals i lideratges transformadors.
Però això no és tot, ens podríem quedar de nou tancats en nosaltres mateixos. No podem treballar d’esquena a les ciutats, al país i al món. Allò que fem cada dia ha d’esdevenir socialment transformador.
Crear mètode, esdevenir un equip amb tota la comunitat educativa, omplir el nostre dia a dia de confiança, passió, resiliència, lideratge i creativitat és el verdader repte. Aquest pas cal fer-lo, crec jo, en la intimitat. Com els grans canvis personals. Fugir de la remor de cada dia, de les mil tasques urgents, de les exigències burocràtiques i simplement dedicar un temps a crear. Dic íntim perquè ho reconec en el que fem a porta tancada, on cadascú pot posar en entredit el que fa, el que sent, el que li fa por i el que l’impressiona. Allò que només és capaç de compartir-ho amb aquell col·lectiu amb qui s’ha conjurat per fer-ho conjuntament perquè s’han promès confiança i generositat. Tanmateix no hi estem acostumats i és per això que la transformació d’una escola s’evidenciarà no només a les aules sinó també a les reunions i sessions de treball que s’han de transformar en tallers de creació.
Aquesta colla, aquesta tribu, ha de buscar aliats. Li cal explorar, compartir, però ha de retornar a la seva intimitat per continuar canviant i convivint amb la duresa d’haver de deixar enrere allà on s’aferrava. A poc a poc, quan el llenguatge ja és compartit i el canvi es percep en el dia a dia, cal que es mostri als altres perquè ens donin la imatge del que som, talment com un mirall. L’aprovació i la crítica del col·lectiu ens reforçarà i ens esperonarà de nou a tancar-nos per, en la intimitat, retrobar-nos de nou amb nosaltres mateixos i continuar creant i canviant.
Aquest és el meu dia a dia, amb el projecte SUMMEM, contenta de veure com el país es mou amb altres projectes similars. Conjurada amb un equip que hi deixa la pell i em fa feliç. Així doncs, com diem a casa: endavant les atxes, ho tenim a tocar!
