El mes passat vaig deixar en l’aire el que pot significar compartir la vida de l’aula i de l’escola, no per celebrar-la, sinó per aprendre’n. Avui seguiré amb aquesta qüestió. Però abans, per si algun dels lectors d’aquesta columna té interès per saber el que va passar amb l’escola de la qual els vaig parlar el mes passat, els explico que vaig tornar-hi, i els vaig suggerir un punt de partida per transitar de la innovació al canvi en el seu projecte educatiu: parlin entre vostès, atreveixin-se a parlar de l’escola dels seus somnis, pensin com fonamentar i ajudar que els nens i les nenes aprenguin amb sentit… Després, si volen, ens tornem a trobar per veure com seguir a partir de les seves aportacions. Ara estic a l’espera de saber si s’han tingut en compte aquests suggeriments, o si han pensat que no era això el que esperaven d’algú a qui conviden a compartir les seves inquietuds per organitzar el currículum de manera globalitzada.
En tot cas, segueixo considerant que posar la pràctica en joc, fer-la transparent, pot facilitar i enriquir les relacions d’un grup de docents. Pot ser el punt de partida per configurar un projecte de vida de centre. Però tinc la impressió que falta costum, que es té por de ser qüestionat, que la discrepància es viu com a censura i que hi ha desconfiança que la pròpia pràctica pugui ser font de saber pedagògic. Es desconfia del company i es valora més el que ve de fora, el que algú estrany pugui dir, que el que un pensa i elabora de manera col·lectiva.
Però no sempre succeeix així. Tot aquest trimestre he estat acompanyant una escola que es troba immersa en un procés de reflexió sobre el seu quefer pedagògic. Explicar el que estic aprenent amb els docents d’aquest centre donaria per a algunes d’aquests articles.
Havia entrat en contacte amb ells el curs passat. Constitueixen un col·lectiu que està configurant una proposta exemplar en molts sentits. Durant els pocs anys que porten caminant junts han anat teixint una manera de fer basada en agrupacions que trenquen el criteri d’edat, on els límits de l’aula estan desdibuixats, es fomenta l’exploració, s’evidencia l’atenció per cada nen, les famílies comparteixen la vida de l’escola, reflexionen sobre el que els fonamenta, tenen cura dels espais d’aprenentatge i treuen partit als recursos que tenen com a centre públic.
Al que em van convidar va ser a anar a reflexionar sobre els sentits que donen a aprendre a l’escola. No és aquesta una qüestió intranscendent, especialment en aquests moments. En l’entorn que transito percebo quatre tendències sobre aquesta qüestió. Una que considera que un nen aprèn a partir del seu desig i que per això ha de continuar la seva empremta ‘natural’. El que suposa que l’adult no ha d’interferir en els seus descobriments, més enllà de documentar-los i d’acompanyar-lo en el que es considera que ha de ser una ‘evolució natural’.
Hi ha una altra que posa l’èmfasi en la importància d’aprendre a utilitzar les tecnologies per adaptar-se a la societat digital. Posar als aprenents en relació amb dispositius tecnològics resulta aquí fonamental: robòtica, disseny 3D, programació de codi, resolució de problemes… No hi ha currículum i tot s’aprèn mitjançant projectes pràctics… S’inspira en el que en anglès s’anomena tinkering i que va iniciar Gever Tulley el 2005 a Califòrnia.
La tercera, pren els llibres de text com a font prioritària per a l’aprenentatge. Amb variacions, aquesta proposta segueix el que Larry Cuban va assenyalar en el seu moment: “Ensenyar és dir, aprendre és escoltar i el coneixement és el que es troba en els llibres”. El que suposa que per aprendre cal escoltar el professor, fer exercicis i respondre de manera adequada a les proves de reproducció d’informació o d’aplicació d’algoritmes.
La quarta, considera que s’aprèn quan es forma part d’una conversa cultural. El que suposa que l’aula, l’escola és una àgora on s’articulen interessos, es promou la curiositat, es busca qüestionar el naturalitzat, s’afavoreix la indagació, es qüestionen els límits del dins i el fora i s’utilitzen diferents maneres de donar compte del que s’ha après.
Aquestes maneres d’entendre com s’aprèn no són tancats, i es poden trobar barrejats. Però assenyalen tendències i prioritats. Sobre elles tornaré el mes que ve, per vincular-los amb les experiències de compartir, de posar en joc la pràctica sobre l’aprendre de l’escola que avui els he començat a presentar.
