Un 10% de la població espanyola és dislèctica, segons les dades de l’OMS. La majoria d’ells tenen dislèxia fonològica, que és la variant que pateix el 90% dels afectats. Si traslladem aquestes dades a una aula escolar, en una classe de 25 alumnes n’hauria almenys dos amb aquesta problemàtica.
És cert que encara queda molt per saber, i que la comunitat científica no ha arribat encara a un acord unànime sobre les seves causes; no obstant això, disposem de la suficient informació com per donar respostes a les dificultats més comunes que presenten els alumnes amb aquesta problemàtica.
La dislèxia és la gran desconeguda i oblidada dins el sistema educatiu de tots els nivells. És cert que el diagnòstic es fa cada vegada més d’hora –encara que no prou–, però un cop detectada, encara queda per recórrer el camí més important i, generalment, el més difícil: com abordar-la, com tractar-la. El 2006, la llei educativa socialista LOE va incloure els alumnes amb dislèxia com “alumnat amb necessitats educatives especials”, però malgrat això, encara no hi ha una normativa que fixi quines són les accions que cal dur a terme a les aules: tot queda a la voluntat i preparació del professorat.
Està la comunitat educativa prou informada, preparada i conscienciada sobre què és la dislèxia?
Són moltes les famílies i les associacions que lluiten perquè es reconegui i es donin les respostes necessàries a aquesta problemàtica. El sistema educatiu està dissenyat per accedir i avaluar els aprenentatges principalment a través d’una via: el llenguatge escrit. Per als que pateixen dislèxia, això suposa dificultats. L’experiència a l’aula demostra que encara està molt interioritzada la idea que l’esforç és la clau de l’aprenentatge, i això no és així. Ho veiem en alguns casos d’alumnes amb dislèxia que dediquen una quantitat ingent d’hores a estudiar, a llegir i a repassar, i tot i així no aconsegueixen arribar al nivell d’aprenentatge que els correspondria. Creure que l’esforç garanteix l’èxit en l’educació és error i porta molts estudiants a pensar que són ximples i, en última instànci, a abandonar.
Encara avui són molts els professors i mestres, i fins i tot les famílies, que no saben què és la dislèxia –que no se la creuen, fins i tot– i què implica realment. Hi ha un coneixement vague sobre això: “Els costa llegir”, “giren les lletres”, “confonen la b amb d”, són algunes de les respostes que es donen quan els preguntes què és la dislèxia. Però és molt més que això i, segons el que s’ha observat, implica una sèrie de dificultats, encara que també d’habilitats.
Què és la dislèxia?
Hi ha moltes definicions al respecte. Manuel Escorial, president de l’Associació Valenciana de Dislèxia i Altres Dificultats d’Aprenentatge (Avadis) assenyalava que “hi ha 30 definicions i, segons la que s’esculli, som o no som dislèctics, i impliquen solucions diferents”. Per posar un exemple, l’Associació Internacional de Dislèxia la defineix com “un trastorn”, cosa que rebutgen des Avadis. Des de l’associació defensen la definició de l’Associació Britànica, que presenta a la dislèxia com “una combinació d’habilitats i dificultats que afecta el procés d’aprenentatge de la lectura, l’ortografia o l’escriptura”. Com resumeix el president d’Avadis, “no es deixa de ser dislèctic; no és una malaltia perquè no es cura, però hi ha un entrenament per minimitzar-la”.
La dislèxia no afecta en la mateixa mesura a nens i a nenes. La pràctica demostra que es donen molts més casos entre els nens. S’ha arribat a apuntar que hi ha una relació de 8 a 1.
Durant molt temps s’ha pensat que en les persones dislèctiques la informació que s’emmagatzemava al cervell es degradava, potser perquè estava mal registrada. No obstant això, l’estudi que va dirigir el neurocientífic Bart Boets, publicat a la revista Science el 2013, va demostrar que l’origen de la dislèxia no és la incapacitat del cervell per “representar” els sons quotidians, sinó l’escassa connectivitat en certes regions del llenguatge del cervell. És a dir, va demostrar que la informació està intacta al cervell, però la connexió per accedir-hi és massa lenta o, de vegades, està molt degradada.
Quan pensem en llegir, estem considerant les habilitats que té una persona per entendre que el llenguatge escrit està format per sons, i que aquests tenen la seva representació en les lletres. Aquesta és la part més complicada per a un dislèctic: comprendre que una paraula parlada, que sona com un so continu, està en realitat formada per diferents sons que, en unir-se ininterrompudament, formen un complet. Així doncs, la dislèxia implica problemes per relacionar els sons que formen les paraules amb les lletres que representen aquests sons. L’envergadura d’aquestes dificultats queda molt més clara quan es coneixen els processos que s’activen i les àrees cerebrals que estan implicades durant la lectura.
A manera molt general, la lectura s’articula en tres àrees principals del cervell: l’àrea de Broca, la de Wernicke i el Lòbul occipital.
El procés comença a l’àrea de Wernicke, on el llenguatge es descodifica. L’activació d’aquesta àrea permet reconèixer els fonemes com a part fonamental del llenguatge. Aquest és el moment en què lletregem les paraules. El lòbul occipital s’encarrega de processar les imatges. Amb la pràctica, veient una i altra vegada la mateixa paraula, serem capaços de reconèixer-la a simple vista, sense necessitat de lletrejar. Finalment, ja a l’àrea de Broca, tindrà lloc el procés de pronunciació. Aquí es formula l’esquema pràctic del missatge verbal i és on es dóna l’ordre per a realitzar el moviment adequat per produir els fonemes de les paraules.
En les persones dislèctiques les àrees de Wernicke i el Lòbul Occipital tenen una activitat menor. És l’àrea de Broca –l’encarregada de la producció de la parla– la que presenta majors habilitats i és per això, justament, que es recomana que els alumnes amb dislèxia siguin avaluats oralment: perquè és la via a través de la qual poden expressar-se millor.
Coneixent les dificultats que tenen certes àrees del cervell, i sabent que aquest és un òrgan mal·leable –la seva anatomia i funcionament canvia a cada nou aprenentatge, amb cada nova activitat a la qual ens enfrontem– Guinevere Eden, presidenta de l’Associació Internacional de dislèxia, professora titular al Departament de Pediatria i Directora del Centre per a l’Estudi de l’Aprenentatge (CSL) a la Universitat de Georgetown, sosté que les habilitats lectores d’un nen dislèctic milloren significativament quan es porta a terme un treball sistemàtic i intensiu dirigit a entendre el llenguatge. És a dir, a conèixer les regles fonètiques primer, després entendre com està estructurat el llenguatge, i, finalment, reconèixer com aquest es relaciona amb l’escriptura. Això vol dir que fins i tot un adult amb dislèxia pot dur a terme exercicis que ajudin el cervell a canviar de tal manera que adquireixi les habilitats o compensacions necessàries que l’ajudin a ser millor lector.
Però no tot acaba en la lectura. Cal tenir present que, un cop el nen entén la relació so-grafia, i pot llegir, necessitarà més temps per esdevenir un lector fluid. D’altra banda, perquè el cervell millori –no només les habilitats de processament fonològic, sinó també les habilitats per entendre el significat del que es llegeix–, serà imprescindible entrenar el reconeixement visual fins que es produeixi el més automàtic possible com per avançar cap a l’enteniment del significat.
Fora del quadre característic de la dislèxia, hi ha una gamma molt heterogènia d’altres dificultats associades. Hi ha una comorbiditat entre la dislèxia i altres trastorns com la disgrafia, la discalcúlia, la dispraxia o el TDAH.
De vegades, a més, la dislèxia va unida a dificultats de pronunciació, amb més incidència davant paraules noves, llargues o que continguin combinacions de lletres del tipus de les que li produeixen dificultats en la lectura.
Per tot això, és important insistir en la necessitat de la detecció precoç, abans que apareguin problemes de personalitat derivats d’un context que confon la distracció, la poca traça i l’esgotament d’un dislèctic, amb aspectes negatius com la falta d’interès.
Alguns dels indicadors als quals podem acudir són els següents:
Nens de Preescolar (Educació Infantil)
• Antecedents familiars de dislèxia (pares, germans, altres familiars)
• Retard en l’adquisició del llenguatge (pobresa de vocabulari i expressió)
• Escassa consciència fonològica
• Dislàlies
• Escassa fluïdesa a nivell d’expressió verbal
• Manca d’habilitat per recordar el nom de sèries de coses, per exemple els colors
• Confusió en el vocabulari que té a veure amb l’orientació espacial
• Alternança de dies bons i dolents en el treball escolar, sense raó aparent.
• Aptitud per a la construcció i els objectes i joguines tècnics (major habilitat manual que lingüística, que apareixerà típicament en les proves d’intel·ligència.), Jocs de blocs, llec,
• Dificultat per a aprendre les rimes i lletres de cançons
• Dificultats amb les seqüències
• Dificultats en reconèixer formes geomètriques, mides i proporcions
• Dificultat de traç: direccionalitat, pressió i mesura de les lletres
• Dificultat d’orientació espacial
Nens fins a 9 anys
• Particular dificultat per aprendre a llegir i escriure
• Persistent tendència a escriure els números en mirall o en direcció o orientació inadequada.
• Dificultat per distingir l’esquerra de la dreta.
• Dificultat d’aprendre l’alfabet i les taules de multiplicar i en general per a retenir seqüències, com ara els dies de la setmana, els dits de la mà, els mesos de l’any.
• Falta d’atenció i de concentració.
• Frustració, possible inici de problemes de conducta.
– Manca de ritme en la lectura, salts de línia o repetició de la mateixa
Nens entre 9 i 12 anys
• Continus errors en lectura, llacunes en comprensió lectora.
• Forma estranya d’escriure, per exemple, amb omissions de lletres o pertorbacions de l’ordre de les mateixes.
• Desorganització a casa i a l’escola.
• Dificultat per copiar curosament a la pissarra i al quadern.
• Dificultat per seguir instruccions orals.
• Augment de la manca d’autoconfiança i augment de la frustració.
• Problemes de comprensió del llenguatge oral i imprès.
• Problemes conductuals: impulsivitat, curt marge d’atenció, immaduresa.
• Dificultats per gestionar el diccionari
Nens de 12 anys en endavant
• Tendència a l’escriptura descurada, desordenada, en ocasions incomprensible.
• Inconsistències gramaticals i errors ortogràfics, de vegades permanència de les omissions, alteracions i addicions de l’etapa anterior.
• Dificultat per planificar i per a redactar relats i composicions escrites en general.
• Tendència a confondre les instruccions verbals i els números de telèfon.
• Gran dificultat per a l’aprenentatge de llengües estrangeres.
• Baixa autoestima
• Dificultat en la percepció del llenguatge, per exemple en seguir instruccions.
• Baixa comprensió lectora.
• Aparició de conductes disruptives o d’inhibició progressiva. A vegades, depressió
• Aversió a la lectura i l’escriptura.
A causa del quadre tan heterogeni que caracteritza la dislèxia, cal una reeducació integral on hi estiguin presents l’educació psicològica, logopèdica i pedagògica. La reeducació psicològica s’encarrega d’ajudar el nen a conèixer i acceptar les seves dificultats, a millorar la seva autoestima i a tolerar la frustració que tot això comporta. La logopèdica s’ocupa de millorar el desenvolupament de les àrees sensoriomotrius per establir les bases per adquirir l’aprenentatge de la lecto-escriptura. Finalment, la reeducació pedagògica s’encarregaria de donar estratègies i recursos per a les dificultats d’aprenentatge a través de tècniques d’estudi i estratègies que ajudin a compensar les dificultats.
Fins aquí hem vist moltes de les dificultats que comporten la dislèxia. Però si reculem fins a la primera definició, la de l’Associació Britànica, recordarem que també s’especificava que la dislèxia comporta una sèrie d’habilitats.
Quines són les habilitats d’un dislèctic?
Brock i Fernette Eide, tots dos reconeguts metges especialistes en problemes neuronals associats a l’aprenentatge, aborden aquest tema al seu llibre Els avantatges de la dislèxia. Per a ells, el més gran talent que posseeix un cervell dislèctic és la seva capacitat per “veure el quadre complet”. És a dir, reconèixer amb claredat el context general d’una situació. Gràcies a això, els és molt més fàcil preveure quin serà el desenvolupament d’un determinat procés, o sintetitzar un gran nombre de causes relacionades amb un determinat efecte. El “raonament interconnectat” fa que un dislèctic “vegi connexions que altres persones no havien vist abans”, diu Brock.
Una altra de les qualitats a les quals al·ludeixen és l’habilitat per al raonament espacial, com per exemple, imaginar les perspectives dels objectes en tres dimensions. Una tercera qualitat és la de recordar els fets com experiències, exemples o històries, i no com abstraccions. Aquest fenomen, que rep el nom de “raonament narratiu”, és útil en àrees com la història o la literatura, així com en la quotidianitat, on l’experiència es converteix en un gran mestre. Les persones dislèctiques, assenyala Brock, “destaquen en àrees en què explicar i entendre històries és important.
Finalment, apunten els autors, un altre dels avantatges seria la capacitat de raonar clarament en situacions dinàmiques en les quals els fets involucrats no es coneixen completament o són canviants; podem pensar, per exemple, en les finances, la geologia o la paleontologia. Cal assenyalar que aquestes qualitats es presenten combinades, algunes amb més persistència que d’altres.
Com es recomana a les escoles que actuïn?
Per a Josep Artigas (neuropediatre i psicòleg en la Unitat de Neuropediatria de l’Hospital de Sabadell), que defensa que la dislèxia és un desavantatge davant d’una imposició cultural, hi ha una sèrie de pautes bàsiques que tot docent hauria de conèixer i aplicar a l’aula. Deixar clar a l’alumne que es coneix el seu problema i se l’ajudarà, no utilitzar amb ell el mètode “global” per a l’aprenentatge de la lectura, ajudar-lo a pronunciar les paraules, prestar-li més atenció i animar-lo a preguntar, a comprovar que ho ha entès, a valorar el contingut del treball més enllà dels errors d’escriptura, realitzar valoracions orals, donar-li material apropiat per al seu nivell lector o acceptar que es distreu amb facilitat. Per a més informació d’aquest tipus podeu clicar aquí o aquí.
La dislèxia existeix i persisteix, però utilitzant els mitjans i els passos adequats, podem aconseguir que tant qui la pateix com qui l’assisteix vegin recompensats els seus esforços. Actualment no s’estan donant les respostes necessàries, associacions i famílies ho saben bé. És per això que és tan important i urgent que es conegui, que es parli d’ella i es donin a conèixer aquells mètodes i estratègies que funcionen; si no, estem destinats a fracassar. Les famílies han d’exigir les adaptacions funcionals necessàries perquè els seus fills i filles accedeixin a l’educació amb equitat: sense vergonya per ser diferents, sense por al que puguin dir o pensar. Els centres educatius han de considerar l’atenció a l’alumnat dislèctic com una prioritat. I, finalment, els òrgans encarregats de l’educació, han d’incidir i vetllar perquè així sigui; i, sobretot, donar exemple.
