L’escola és l’entorn privilegiat on les relacions interpersonals són inevitables, és un lloc de trobada i d’interacció constant en el dia a dia, entre famílies, professorat i criatures.
La relació creada i establerta entre l’escola i la família és d’enorme importància per a la petita infància, i la influència que aquesta relació pot exercir en el seu desenvolupament és més significativa i transcendental del que se sol creure.
Sabem que la família és el primer context de socialització, on nens i nenes participen i es desenvolupen activament. També sabem que, a més, en un determinat moment la família decideix que ja pot obrir-se a un nou context: l’escola, confiant la complementació de la seva educació al seu professorat.
Quan això succeeix, la criatura no és un ésser passiu i, com a constructora activa de les seves relacions personals, travessa una fase d’autorització i de construcció de llaços privilegiats amb els adults amb els quals es relaciona habitualment a l’escola.
Aquests llaços es recolzen en la inclinació, vincle afectiu fonamental en els primers anys de vida. La Dra. M. Ainswort (1913-1999) ho va definir com una “vinculació afectiva que es desenvolupa a través de la interacció amb la figura de referència biològica o no”. Això es pot explicar de la següent manera: el nen i la nena creen vincles amb les persones sensibles i receptives a les interaccions socials que romanen com a educadores consistents i estables, el que passa tant a l’escola, com a la llar.
Aquests vincles són necessaris per donar un suport emocional ferm, que permet a les criatures sentir-se confiades i segures per fer els passos necessaris en la descoberta del món, tot sol·licitant ser guiades i acompanyades.
Per la singularitat de l’etapa dels zero als sis anys i els vincles afectius que es creen, sense oblidar el dret a l’estabilitat i continuïtat de les seves relacions personals, cal que reflexionem sobre la importància d’establir una unió entre l’escola i la família, perquè puguin créixer sense crispacions, conflictes o ambigüitats i ho facin d’una manera amable i harmònica amb si mateixes i amb el medi –físic, cultural i social– que els envolta.
La vida psíquica d’un nen i nena comença per la satisfacció de les seves necessitats autèntiques, no només fisiològiques (alimentació, higiene…). Necessiten amor, afecte i estima, integració en un grup, possibilitat d’explorar i interactuar en l’entorn que els envolta. A més necessiten relacionar-se entre si i amb el medi físic i humà en què viuen. Si perceben en els seus dos àmbits de relació i entre les seves persones de referència un clima de confiança, escolta, respecte, companyonia i un benestar recíproc, els estarem nodrint de sentiments positius que seran la base d’una vida afectiva i emocional sana i equilibrada, molt valuosos per a les relacions que s’establiran en el futur amb els seus iguals i altres persones.
Conformar una atmosfera càlida en la qual els nens i nenes puguin sentir-se a gust, conrear el seu benestar i créixer en harmonia, requereix un compromís de totes les parts implicades en el seu acompanyament (professorat i família). Tenir cura de la relació entre la família i el professorat ha de ser una prioritat per enfortir el desenvolupament integral dels nens i nenes, per la qual cosa és important buscar moments per a la comunicació i l’intercanvi mutu. Dialogar sobre aspectes del creixement, aprenentatge i criança d’en Joan, la Leire o l’Ariadna, ens permet conèixer-los millor i respondre a les seves veritables necessitats.
Per acabar, l’escola ha de ser oberta, un lloc de trobada respectuós, democràtic i participatiu que ofereixi moltes oportunitats i espais on les famílies puguin participar, intercanviar i compartir amb el professorat, concedint molt valor als moments quotidians (excursions, activitats del dia a dia a l’aula, període d’adaptació amb la família, entrades i sortides…). I la família ha de ser conscient de l’enorme potencial que el seu petit o petita està a punt de desplegar, confiant en l’escola i el seu professorat com el terreny apropiat on pot fer-ho, i sentir-se membres partícips i protagonistes, i fins i tot, transformadors, de la vida escolar. Participar i gaudir de les experiències i vivències de l’escola amb els seus fills i filles és la forma més bella d’implicació en el seu aprenentatge i educació.
—
Ainsworth, MD (1989).Attachment beyond infancy. American Psychologist, 44, 709- 716.
Bowlby, J. (1969) El vincle afectiu. Buenos Aires: Paidós.
